Des de la butaca del menjador de casa, al barri de la Sagrada Família, les mans d’Esther Vilar van acompanyant el ganxet que guia el fil de cotó per anar. De punt en punt, dibuixant una punta que un dia o altre lluirà als peus d’unes estovalles sobre la taula d’un altar. Així va ser com tres de les vores de punta de ganxet fetes per aquesta veïna de Barcelona van arribar a la basílica de Santa Maria la Maggiore, a Roma, l’església preferida pel papa Francesc per anar a resar tot sol.
Quan l’Esther comença a fer una punta nova, no sempre té clar per a on la fa, perquè fer ganxet, per a ella, és una activitat que, bàsicament, li va molt bé per treballar la mobilitat dels dits. En va començar a fer a 87 anys, quan es va trencar el canell i ja no va poder fer més punt de mitja, que era el que sempre havia fet. Aleshores, una amiga li va dur un patró per fer la vora d’unes estovalles, amb ganxet, i s’hi va aficionar. “No sé quants metres i metres dec haver arribat a fer, no els he comptat”, diu. “He arribat a pensar que és la mà del Senyor qui les fa, perquè em surten tan bé…”.
Les primeres que va fer van ser per a la seva parròquia, l’Esperit Sant, a la Travessera de Gràcia, que era on l’Esther anava a missa els diumenges, fins que, molt a disgust d’ella, la van enderrocar. Per a la Catedral de Barcelona, ha fet una dotzena de puntes, també n’ha fet per a la basílica de la Sagrada Família, per a l’església de Santa Maria del Mar i per al Vaticà. Sant Juan de Letrán, la Catedral de Roma, que és la basílica més antiga de la ciutat, també té estovalles fetes per aquesta catalana, que guarda com un tresor un rosari, dues cartes i un targetó que va rebre del Vaticà, on el Papa li agraïa les diferents puntes enviades a les esglésies romanes. Ella, amb les puntes de ganxet, també havia enviat una carta per al pontífex.
Amb totes les que ha arribat a acabar, ha fet córrer molt les agulles del rellotge. “El temps passa a una velocitat tremenda”, diu. “Jo creia que, en jubilar-me, el temps passaria més a poc a poc, i què va! El temps vola”.
Tant és així, que el pròxim mes d’agost, concretament el dia 21, farà 103 anys que l’Esther Vilar va arribar a aquest món. Cada cop és i serà més freqüent normalitzar una bona conversa amb algú que, com ella, va deixant enrere els cents anys. “A mi, psicològicament, els cent anys no m’han canviat, sí que noto que estic més limitada de forces i, ara que ja en tinc 102, m’adono que fallo en noms, sovint dic: Com es diu això? I llegeixo, però no retinc tot el que llegeixo com ho feia abans”.
Els dimarts al matí fa classe de memòria al casal i torna a casa amb exercicis per fer: “Avui saps qui ha estat la primera a trobar totes les paraules? Jo”
Li agrada molt dir l’edat que té. “Em fa gràcia dir-ho perquè tothom diu: Com?”. Viu a casa seva amb els seus fills i encara cuina. “Rento els plats cada dia i mentre pugui, ho continuaré fent”, diu. Els dimarts al matí fa classe de memòria al casal i torna a casa amb exercicis per fer. “Avui saps qui ha estat la primera a trobar totes les paraules? Jo”. La més gran i, tot i els lapsus de memòria que diu que ja comença a percebre, conserva una lucidesa i claredat envejables a l’hora d’expressar-se. S’explica molt bé i sempre ho fa amb un bon somriure i els ulls ben atents a tot. El seu optimisme, amb una gran base de fe —- tot sigui dit —, han estat i encara són els més forts fonaments de la seva vida.
Quan no fa ganxet, fa sudokus o sopes de lletres. “M’he proposat cada dia fer unes pàgines, i aquesta tarda encara no les he fet. I els sudokus, si són del segon nivell, encara hi arribo”, comenta. També mira la televisió, li agraden els canals esportius i segueix els seus serials predilectes, un d’ells, La Promesa (TVE). Diu que els actors que hi surten “treballen molt bé”.
Amb l’atenció a Roma
El darrer mes, a la ràdio i a la televisió, i a la revista Catalunya Cristiana, de la qual n’és subscriptora, ha anat informant-se amb molt d’interès sobre l’estat de salut del papa Francesc. “Jo quan em poso al llit reso el rosari, i el puc fer amb tota la lletania, cada nit. Ara aquestes setmanes, els meus rosaris han estat per al Papa”, comenta.
Precs amb missió a la capital italiana, que és la ciutat on va conèixer l’Antonio, l’home amb qui el pròxim 1 de maig farà 72 anys que es va casar. “Vaig apuntar-me a una romeria a Roma que sortia d’aquí del barri. Hi havia d’anar un germà d’ell, però no va poder i, a última hora, s’hi va apuntar ell. Ens vam conèixer la vigília de Sant Pere i l’1 de maig de l’any següent —1953— ens casàvem. Al cap de nou mesos, vam tenir el primer fill”, rememora. En van tenir tres i, poc després, va quedar vídua. Aquest va ser un dels episodis més difícils per a l’Esther. Va vetllar el seu home a l’hospital, nit i dia durant quatre mesos. “Vaig passar els quatre mesos asseguda en una cadira, en aquella habitació d’hospital enmig de dos malalts. Quatre mesos sense posar-me al llit. M’alimentava de cafès dobles, croissants i patates fregides. Em vaig quedar amb 47 quilos. No volia marxar perquè no volia que es morís quan jo no hi fos”.
I amb tres fills per criar, va muntar una consulta d’esteticista a casa. Era la millor manera de conciliar. Recorda especialment una tarda que tenia tota plena de visites, però va començar a rebre anul·lacions. “Això no m’ho facis, Senyor, vaig dir. He de cuidar cinc persones. I, per no enfadar-me, vaig sortir de casa. Portava vint-i-cinc pessetes i, anava a agafar l’autobús per anar a casa de la meva cosina i desfogar-me, però vaig veure un ceguet que venia números de l’ONCE. Portava una jaqueta tan tacada, que vaig pensar, pobre, si t’hi veiessis, no portaries aquesta jaqueta. I li vaig comprar un número. En vaig comprar dos d’iguals perquè era capicua i vaig pensar: si toca, un el donaré a la caritat”.
L’endemà, la gran sorpresa. Aquell cap i cua va sortir premiat amb 6.250 pessetes. “Creus que allò va ser una casualitat? Jo no ho crec”, afirma contundentment. I, dit i fet, un dels dos premis el va repartir entre altres, com ara Unicef.
Tecnològicament al dia
L’Esther sempre té el mòbil a mà. Manté molt activa la comunicació amb els amics i la família per WhatsAap. “Puc llegir la missa que m’envien cada dia i jo la reenvio a quatre persones més. Ara que som en la Setmana Santa, els missatges són més seguits. Per això el mòbil és una cosa molt important per a mi. I ja veus, val setanta euros, però són setanta euros que m’estan donant molta alegria, ja des d’abans de fer els cent anys”, diu. “Amb aquest bitxo tan petit, vaig poder seguir en directe la missa des de Santa Maria la Maggiore de Roma perquè la neta d’un germà, que hi viu i és qui havia pres mides de l’altar per poder fer les estovalles, va fer-me una videotrucada al moment de la celebració, i vaig poder sentir com una monja m’anomenava: Esther, una signora lontana… que havia fet les puntes de ganxet. Va ser molt emocionant”.
Amb la tecnologia, l’Esther ja es va entrenar fa temps. “Això ve de quan la meva filla i el meu gendre van decidir —l’any 2006— comprar-se un veler i voltar pel món. Van viatjar sis anys i mig. Abans de marxar, la meva filla em va dir: Si no aprens a fer anar l’ordinador, no tindrem comunicació. I vaig anar a l’esplai a aprendre informàtica, forçosament, les coses més bàsiques, per poder tenir contacte, que és l’important”, afirma. I n’està ben convençuda: “Crec que l’important a la vida és el contacte amb les persones, expressar i comprendre. El contacte humà és la cosa més interessant, aquestes petites coses, com dir-se bon dia, tenen molt de valor”.
I és això el que ella guarda millor en la memòria: les vivències amb la gent. “Avui he fet neteja de papers i he trobat tants escrits que m’han enviat. Els he classificat i els tornaré a llegir per tornar a viure allò que havia viscut, i em farà il·lusió”.
Té la sensació que parlar de l’any que ve és molt dir: “Ara és el dia a dia, màxim, el dia de demà, sí, i donar gràcies per cada nou dia”
L’esperit optimista d’aquesta dona tothom el veu. En gran part és un optimisme fet del seu agraïment, als metges que la visiten a l’Hospital de Sant Pau, als amics i amigues que li envien missatges i li truquen, i als fills que la cuiden, a Barcelona i al Pallars Jussà, on passa tots els mesos de més bonança. “Allà visc el goig de ser al paradís. El poblet de Mont-ros (municipi de la Torre de Capdella) és una cosa meravellosa, les flors, la neu —m’han enviat fotos—, els ous de les gallines, l’estufa de llenya, el romaní i els canvis de sol… A més a més de bosc, tenim flors per tot arreu, per això jo li dic el paradís”.
Per Sant Josep, encara va fer la crema, tot i que va pensar que segurament era l’última vegada que en feia. Perquè té la sensació que parlar de l’any que ve “és molt dir. Ara és el dia a dia, màxim, el dia de demà, sí, i donar gràcies per cada nou dia”, expressa. Encara no vol cadira de rodes, amb un bastonet per ajudar-se, li basta i, això sí, quan surt al carrer, ho fa amb el seu fill. També li agrada explicar que una vegada un metge li va dir: “Vol fer el favor de dir ‘ai!’, perquè no em queixo mai. I mira que he tingut grans dolors d’estómac, i un cop vaig tenir la vesícula plena de pedres, i vaig estar entre la vida i la mort. Però quan venia el dolor, agafava el rosari i resava. Jo ja sé que m’he de morir. Ara, com? M’agrada la vida, però no per aferrar-m’hi”.
