Passa el temps i sembla que res ha canviat, que tot era aquí i que es va preferir no mirar-ho. El concurs World Press Photo celebra 20 anys des de la seva primera exposició a Barcelona, havent atret més d’1,65 milions d’espectadors. Una cronologia dona la benvinguda a la mostra d’enguany al CCCB, recollint les millors imatges de cada any des que es poden veure a la capital catalana. Aquí es troben conflictes més vigents que mai com Israel contra Gaza i el Líban, però també Rússia i l’Afganistan, amb alguna fotografia que s’escapa de les guerres i mira als desnonaments, els desastres climàtics i les migracions. “Són les fotografies dels llibres d’història”, resumeix la comissària de l’exposició itinerant, Marta Echevarría.
L’únic fotògraf espanyol que hi ha entre els guanyadors de les últimes dues dècades és Samuel Aranda (Santa Coloma de Gramenet, 1975), amb una mare que abraça al seu fill ferit al Iemen. S’assembla molt a la guanyadora d’enguany, que aquesta vegada succeeix a Gaza, amb una altra dona sostenint el cos sense vida de la seva neboda. Una dona palestina de Mohammed Salem retrata la pèrdua després que un míssil acabés amb quatre membres de la família d’Inas Abu Maamar a Jan Yunis, al sud de la Franja de Gaza. Un total de 129 fotografies integren l’exposició d’aquest any, organitzada per la Fundació Photographic Social Vision, seleccionades entre les 61.000 obres que gairebé 4.000 fotògrafs van presentar a l’edició 2024 del concurs fotogràfic.
La fotografia de Salem, qui ja va guanyar el World Press Photo l’any 2010 per la imatge d’uns atacs amb fòsfor blanc a Gaza, s’acompanya de dues més sobre la guerra que ha posat en escac Orient Mitjà des del 7 d’octubre de 2023. D’un costat, les conseqüències de l’atac de Hamas al festival de música Supernova, per Leon Neal, en un dia que van morir 1.200 persones i 250 van ser segrestades a Israel, mentre que, de l’altre costat, la destrucció d’un dels molts bombardejos israelians sobre Gaza, per Mustafa Hassouna, superant ja els més de 40.000 morts.
La guerra a Ucraïna continua present a l’exposició del World Press Photo, que es pot veure fins al 15 de desembre, però ha perdut el protagonisme absolut de l’any passat, quan la fotografia de l’any va ser per a Evgeniy Maloletka pel seu retrat del bombardeig en un hospital de Mariupol, amb una mare embarassada ferida que acabava de perdre el seu bebè i poc després va morir ella també. També hi havia les instantànies d’Alkis Konstantinidis i Emilio Morenatti, establert a Barcelona, amb un treball molt personal sobre les víctimes a qui els amputen una cama, com li va passar a ell cobrint la guerra de l’Afganistan.
Enguany Ucraïna apareix a la categoria de format obert, amb una proposta multidisciplinària que barreja imatges, música i missatges de text com si es tractés d’un diari personal de Julia Kochetova. També han quedat retratades les inundacions a Kherson després de diverses explosions que van danyar l’embassament de Kajovka, per Johanna Maria Fritz, amb carrers inundats i cases absents, una imatge que ara no sembla tan llunyana després de la tragèdia de València.
Però hi ha més guerres com la de Myanmar i després hi ha el que ve després, com amb la d’Etiopia, a la regió del Tigre, amb el seu final retratat per Vincent Haiges, quan un soldat torna a casa i saluda a la seva mare. Sense oblidar-se de les víctimes sexuals que ha deixat un conflicte que s’ha allargat durant dos anys, vistes per Arlette Bashizi. Els periodistes són un dels col·lectius que estan en el punt de mira a les guerres i, sent 2023 l’any en què més professionals van morir de les dues últimes dècades, World Press Photo inclou en el recorregut un homenatge a totes les víctimes. Des del 2005 fins a l’any passat, han estat assassinats més de 1.000 periodistes a tot el món.
En un món que sembla cada vegada més violent, l’emergència climàtica colpeja amb més força i guanya pes al World Press Photo. La llista de desastres s’amplia dia a dia i s’estén per tot el món, amb la sequera deixant sense aigua el riu Amazones i l’oceà menjant-se la terra a Austràlia, immortalitzats per Lalo d’Almeida i Eddie Jim, respectivament. I els Estats Units ja tenen els seus primers refugiats climàtics, tal com recull Sandra Mehl, amb l’illa de Jean-Charles enfonsant-se i els seus últims habitants havent de ser reubicats. Una de les instantànies més impactants d’enguany és la d’Adem Altan, sobre el terratrèmol que va afectar Turquia i Síria, amb un pare donant la mà de la seva filla mort, atrapada entre els enderrocs.
La contribució espanyola d’enguany la firma Jaime Rojo (Madrid, 1981) amb un estudi sobre la papallona monarca, amb la seva població veient-se reduïda molt de pressa. “Soc un rara avis al World Press Photo”, diu sobre el seu retrat d’un insecte que li serveix per parlar de moltes més coses, “el canvi climàtic ens afecta a tots, no podem donar l’esquena a la natura”. Curiosament de papallones també va la sèrie de Rena Effendi, qui cerca a la papallona satyrus a la zona devastada per la guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan.
En el concurs fotogràfic, la salut mental també està guanyant cada vegada més espai. Lee-Ann Olwage repeteix enguany després que en la passada edició fos present amb les dones que tanquen a Ghana quan pateixen demència en una societat que no està familiaritzada amb aquests símptomes i les considera bruixes. Torna a retratar la demència, aquesta vegada a Madagascar, amb la quotidianitat d’una família que cuida l’avi malalt des de fa anys, anant a missa o vestint-se. Kazuhiko Matsumura posa el mateix focus a Kyoto, amb una proposta atrevida que retrata la solitud i el desemparament d’aquells que la pateixen. Completa el capítol la mirada de Wang Naigong sobre una malalta de càncer i la seva família quan mor, amb un retrat que s’imagina com serien tots els membres quan ella no hi sigui.
