200 anys d’Els principis de Ricardo: comerç i distribució

L’any 1817 es va publicar una de les obres més clàssiques —això implica habitualment ser molt més citada que llegida— en economia: Els principis d’economia política i tributació, de David Ricardo. El capítol setè conté la primera formulació de l’argument dels avantatges comparatius com a ex­plicació dels beneficis del comerç internacional que, dos segles des­prés, es continua explicant a totes les facultats d’economia del món. En aquesta era de globalització, els defensors dels guanys d’eficiència derivats d’uns mercats oberts so­vint prenen com a referència inicial aquesta explicació de fa dos segles. Un altre missatge de Ricardo és, com destaca des dels primers parà­grafs del pròleg del llibre, el paper primordial que té entre els objectes d’estudi de l’economia política la qüestió de com es distribueix la riquesa generada per la cooperació dels factors de producció entre si. Comerç i distribució constituei­xen, doncs, dues dimensions tant centrals com lligades. En un món com l’actual, en què les friccions generades pels problemes de desi­gualtat estan a l’ordre del dia i fins i tot serveixen de caldo de cultiu a plantejaments contraris al comerç i a la globalització, té plena vigència rememorar els missatges del fi­nancer, economista i parlamentari britànic David Ricardo.

PRODUCCIÓ I DISTRIBUCIÓ

Un èxit que tenen Els principis de Ricardo i que a primera vista po­dria semblar dubtós, però implica un reconeixement excepcional, és que es van convertir en la referèn­cia de l’economia política contra la qual disparaven els planteja­ments que es volien presentar com a alternatius. Així ho van fer els marginalistes des del 1870 i tam­bé de manera destacada John M. Keynes: Ricardo és el primer autor que apareix esmentat a La teoria general (1936), en la qual formula els plantejaments keynesians com a contraposats a la “teoria que va culminar en Ricardo” i que, seguint Marx, qualifica d’“economia clàs­sica”. Però fins i tot amb aquesta tendència —massa freqüent— de simplificar l’adversari per revalorar les posicions pròpies, Keynes reco­neix que cal distingir entre la “tra­dició ricardiana” i les formulacions originals de Ricardo, amb especial èmfasi en el punt central de la in­separabilitat entre els aspectes de producció i distribució. Keynes fa referència a una carta de Ricardo a Malthus —un intercanvi epistolar que encara avui mereix ser llegit— d’octubre del 1820 en què Ricardo insisteix que “el veritable objecte de la ciència [econòmica]” és el de les “porcions relatives”.

De fet, Els principis publicats el 1817 van tenir com a instigador principal James Mill —pare de John Stuart Mill—, que va instar Ricardo a ampliar un opuscle publicat l’any 1815 i conegut habitual­ment com a Assaig sobre el bene­fici, amb un títol complet que feia referència als efectes d’un baix preu dels cereals en els beneficis i, en general, en la distribució de la renda entre propietaris de la terra, assalariats i industrials. El 1815, va ser el detonant de moltes polèmi­ques la discussió i aprovació de les lleis de cereals (corn laws), que van introduir un grau important de proteccionisme i van penalitzar les importacions de cereals més barats que competien amb el que es produïa a la Gran Bretanya. Els debats van evidenciar que darrere de les posicions contraposades entre defensors del lliure comerç i parti­daris del proteccionisme hi havia interessos no tan sols econòmics sinó també sociopolítics i de “mo­del de societat”. En el text de 1815 Ricardo criticava amb vehemència un proteccionisme que beneficiava els terratinents britànics: “Lamen­to moltíssim que es permeti als interessos d’una classe determina­da de la societat impedir el progrés de la riquesa i la població del país”. Ricardo apostava pel motor de progrés que significava la innovació tecnològica de la revolució indus­trial, i destacava la importància de tenir recursos suficients per anar finançant aquesta nova dinàmica, i això es podia aconseguir més fàcilment amb unes importacions sense restriccions de cereals barats que —en abaratir les despeses d’ali­mentació que llavors significaven una part molt més substancial que ara del “cistell d’anar a comprar”— continguessin els costos salarials i permetessin uns guanys industrials que, adequadament reinvertits, anessin avançant en la modernit­zació de l’economia i la societat. En el rerefons dels debats sobre lliure comerç o proteccionisme hi havia, doncs, una pugna sociopolítica entre la tradicional aristocràcia terratinent i l’emergent burgesia industrial.

SISTEMA UNIVERSAL DE COMERÇ

L’argumentació de Ricardo a favor de l’obertura comercial contenia aspectes de formulacions generals i altres de més específiques. Entre les declaracions més ampul·lo­ses, consta una aplicació dels principis de la “mà invisible” d’Adam Smith al comerç: “Sota un sistema de comerç perfectament lliure” que cada país busqui el seu propi interès, “es con­necta admirablement amb el bé universal del conjunt…” di­fon el benefici general i lliga “la societat universal de nacions en tot el món civilitzat”, segons llegim al capítol setè d’Els principis. En un nivell més concret, als textos de Ricardo hi abunden comparacions entre els efectes positius del pro­grés tecnològic i del comerç inter­nacional. De fet, es tracta dels dos mecanismes presentats com els més potents per defugir la famosa i temuda tendència als rendiments decreixents sobretot en l’explota­ció de terres per cultivar productes alimentaris.

Menys coneguda és la idea de Ricardo que els beneficis més no­tables del comerç internacional es lliguen a la possibilitat de rebaixar els preus dels productes que con­sumeixen bàsicament els sectors més modestos de la societat, prin­cipalment els assalariats, ja que d’aquesta manera contribu­eixen a mantenir el poder adquisitiu dels salaris (els salaris reals) amb modestes variacions dels salaris nominals, i el subsegüent efecte positiu en els bene­ficis industrials. En un món com el de les darreres dècades, en què la modesta evolució salarial —fins i tot l’estancament d’alguns indica­dors—ha estat objecte de controvèrsia, i en què el paper de les “importacions barates” proce­dents sovint d’economies asiàti­ques ha permès mantenir alguns estàndards de poder adquisitiu, l’argumentació de fa dos segles de Ricardo manté una vigència renovada. Precisament, una de les polèmiques dels darrers temps és si els efectes del comerç inter­nacional han estat pro-poor —i han incrementat el poder adquisitiu dels segments de menys renda— o si aquests efectes desit­jats per Ricardo no s’han produït, amb les anàlisis de resultats contraposats.

En tot cas, un aspecte destacable de les for­mulacions ricardianes és que els guanys del comerç internacional es busquen inicialment per la via de les importacions barates, i no tant —o almenys no principalment o exclusivament— per la via de les facilitats per exportar. De fet, algunes formulacions recents, que destaquen com sovint les impor­tacions barates i eficients faciliten les posteriors exportacions en convertir en més competitives les indústries, ja encaixarien en els plantejaments de Ricardo. Aquest paper de les “importacions com a motor d’exportacions” contribueix a dissipar alguna contraposició ma­niquea entre exportacions i impor­tacions que sovint escoltem i que amenaça de desembocar en rebrots de temptacions mercantilistes o proteccionistes.

AVANTATGES COMPARATIUS

La famosa teoria dels avantatges comparatius com a explicació de per què als països els convé més especialitzar-se i comerciar que intentar ser autosuficients o autàrquics té un punt delicat, el qual entra en acció en situacions en què no hi ha un país més eficient que l’al­tre en cada bé, sinó que un país pot tenir productivitat més elevada en un am­pli ventall. A prin­cipis del segle XIX l’asimetria entre una Anglaterra que estava fent la revolució indus­trial i altres països que no hi havien arribat feia que fos més eficient pro­duir a Anglaterra pràctica­ment qualsevol producte. Tancava això el camí a les possibilitats d’un comerç internacional en què tots els par­ticipants sortissin guanyant? La gran aportació analítica de Ricardo va ser demostrar que fins i tot en aquest cas sortia a compte per a tots els participants —i per al conjunt de l’economia internacional— que el país més productiu s’especialitzés en el producte en què disposava d’un marge d’avantatge superior — avantatge comparatiu— i deixava al país més endarrerit l’especialització en un altre producte en què la di­ferència de nivell tecnològic no fos tan important. Per aquest argument sorgeix l’exemple clàssic que for­mula la recomanació que Anglater­ra es dediqués als tèxtils, deixant a Portugal la producció dels vins. Una implicació d’aquesta formulació és el seu caràcter “políticament cor­recte”: fins i tot els països amb més baix nivell tecnològic tenen un lloc a les pautes de divisió internacional del treball. Aquesta presentació del comerç internacional com un “joc de suma positiva” en què tots els participants poden guanyar —mal­grat les seves asimetries— ha esde­vingut un dels arguments podero­sos en favor d’un sistema comercial obert, en clara contraposició a les formulacions que veuen en el co­merç internacional un mecanisme d’explotació o “intercanvi desigual”. Però cal recordar que els aspectes distributius són —a més dels guanys d’eficiència— centrals en els plante­jaments de Ricardo. Més enllà dels temes de comerç i distribució, a la tercera edició d’Els principis, el 1821, Ricardo va introduir un nou capítol sobre “la qüestió de la maquinària”: expressava alguns dubtes sobre si els beneficis de la implantació creixent de màquines arribaria a tots els segments de la societat. Un tema que també, gairebé dos segles després, torna a tenir una vigència notable.