Quan es recorda l’incendi que fa 30 anys va fer cendres el Liceu, sorgeixen una infinitat de subtrames, com en qualsevol història compartida. Des dels estudiants que estaven visitant el teatre aquell dilluns 31 de gener de 1994 fins als veïns de les cases del voltant que van haver de ser desallotjats. O els quadres del Cercle del Liceu que van ser carregats Rambla amunt per salvar-los de les flames. Un trauma per a la ciutat que va portar els veïns a amuntegar-se a les portes del teatre, acordonat i deixant lliure aquest Miró que sempre queda gravat en la retina barcelonina quan alguna cosa dolenta passa. Els desafortunats a carregar amb la desgràcia van ser uns operaris que estaven fent treballs de soldadura, tot i que des de feia temps era una obvietat àmpliament coneguda que l’edifici no complia amb els requisits de seguretat i que era qüestió de temps que es demostrés. Per tant, no estranya que, quan hi havia funció, els bombers sempre enviaven un equip per si de cas.
Cap a les 11 del matí, una espurna va saltar i, en un teatre antic com el Liceu, tot fusta, vellut i cordes, poc es va poder fer per evitar la fatalitat. Les flames es van menjar el teló i van arribar al pati de butaques a través del que es coneixia com les banyeres, unes llotges al prosceni, d’esquena a la platea i destinades en un origen a les vídues de l’alta societat que no podien ser vistes. La seva connexió amb l’escenari va ser el que va propagar les flames a la sala i, tan sols en dues hores, l’escenari i el pati de butaques van cremar, amb el sostre esfondrant-se i aixecant una fumera negra al cel de la ciutat. El foc no va sortir d’aquí, salvant el Saló dels Miralls i l’entrada, fins i tot el passadís que envolta la ferradura que dona forma al pati de butaques o el mateix Cercle del Liceu, però el mal ja estava fet.
“Per sort no va passar durant una funció”, assenyala l’anterior cap de regidoria del Liceu, Xesca Llabres, a la casa des del 1988 i la responsable de donar totes les ordres i coordinar als diferents integrants del teatre, des d’aixecar el teló i fer entrar als cantants fins a apagar les llums i el que faci falta. El succés va ocórrer quan ella era lluny, a Ginebra, on s’havia desplaçat per veure Fidelio, una producció que s’esperava pocs mesos després al teatre de la Rambla, construït a l’antic convent dels trinitaris a mitjans del segle XIX. “Millor, si no hagués intentat entrar”, reconeix. “Em van trucar per telèfon al teatre suís i no m’ho creia”, segueix Llabres, qui pocs dies després ja havia tornat i va poder entrar per recollir les partitures, també salvades del foc.
L’última funció que s’havia vist a l’escenari del Liceu havia estat Mathis der Maler, el dissabte 29 de gener. Un recital s’havia cancel·lat el dia abans de l’incendi, el diumenge 30 de gener, i el dia de després, el dimarts 1 de febrer, anaven a començar els assajos de Turandot. Caldria esperar més de cinc anys perquè es tornés a pujar el teló i finalment es representés l’òpera dirigida per Núria Espert. La pèrdua d’una icona de la ciutat va ser resposta de manera unitària per totes les administracions, aliades per garantir la seva reconstrucció, així com per les aportacions dels principals agents de la ciutat, que van omplir des dels primers dies les pàgines dels diaris amb anuncis de les seves donacions. Fins i tot, es va obrir una caixa popular i es van organitzar concerts a la Rambla per sufragar els costos.
La reforma no va ser tan ràpida com la del primer i anterior incendi que havia patit el Liceu, l’any 1861, resolta en tan sols un any. Aquella vegada, el succés sí que va coincidir amb una funció, amb alguns espectadors ja al teatre, així com els músics, però tampoc es va haver de lamentar cap mort. En el segon incendi, els treballs es van allargar durant més de cinc anys, la qual cosa va portar a organitzar petites temporades en altres equipaments de la ciutat com el Palau de la Música, el Teatre Victòria, el Mercat dels Flors, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Palau Sant Jordi. Ara bé, els incendis no han estat les úniques dates negres que estan marcades en el calendari del teatre de la Rambla, on també es recorda l’atemptat la nit d’inauguració de la temporada de 1893, produït durant el segon acte de Guillaume Tell. L’anarquista Santiago Salvador va llançar dues bombes, però només va explotar una, que va causar una vintena de morts i un gran nombre de ferits.
D’un teatre del segle XIX a un de modern i punter
Les obres en l’edifici cremat fa 30 anys van permetre actualitzar finalment una estructura concebuda al segle XIX, segons remarca Llabres, qui va veure com el seu treball automatitzava moltes tasques i feia un salt d’escala. Encara que l’aparença es va mantenir com abans, l’edifici es va dotar de les últimes tecnologies i, a més, es va ampliar amb solars veïns de la Rambla i els carrers Sant Pau i Unió. Es va guanyar espai per als vestíbuls, els salons de descans, les escales, les oficines i, sobretot, les sales d’assaig, així com es va millorar l’escenari per poder tenir més d’una obra simultània en cartell i es van incorporar dispositius per gravar les representacions. També es van reduir el nombre de llotges, eliminant les fatídiques banyeres, i es va modificar el pendent de la sala per millorar la visió, on també es va instal·lar un sistema de climatització. “És molt diferent de com era, però per a una persona del públic continua sent molt similar”, assenyala Llabres.
El malson es va donar per acabat el dijous 7 d’octubre de 1999. A les vuit de la nit, el teló, dissenyat per Antoni Miró, es va tornar a aixecar, davant una audiència plena d’autoritats, a més de tots els que ho van seguir des de casa a la televisió. El drama líric de Giacomo Puccini va seduir al públic, també concentrat a contemplar la nova sala i les pintures de Perejaume. “Va ser molt emocionant”, recorda Llabres. L’equip artístic treballava des d’agost en la peça, “amb cascos inclosos perquè la sala d’assajos era l’única que estava en marxa”. No va ser fàcil adaptar-se a totes les millores que s’havien incorporat, “era molta feina, però també molt emocionant”. “Vam tornar amb els problemes i les alegries de qualsevol teatre”, resumeix. I així han anat passant els anys.
