Un amic que viu en un carrer proper a la Plaça d’Espanya m’explica el desastre. “Quan fan aquests macrobotellots, el meu carrer, que és estret, una mica apartat, els serveix de lavabo. No t’ho pots imaginar”.
No hi havia pensat. 40.000 persones al carrer, bevent durant hores. En un moment donat totes elles hauran tingut ganes d’alleugerir els budells. 40.000 persones alleugerint els budells. “No et pots imaginar la pudor, la nit que hem passat…”, deia el meu amic.
No deixaran d’haver-hi botellots. El nostre clima és càlid i anar a comprar al basar un kit per fer gintònics i unes bosses de patates fregides surt bé de preu. Ara ens exclamem, esclar, dels botellots. Com sempre és la dosi la que la fa el verí. Un botellot de 40.000 persones atrau carteristes, atrau venedors de droga, llauners… i deixa els carrers adjacents plens d’orins. Disculpin la cruesa, és així.
Però hi ha una qüestió que no hem de deixar de banda. S’ha tancat l’oci nocturn per la pandèmia, i ha semblat que els empresaris de l’oci nocturn, així com els seus treballadors, no tenien tan dret a guanyar-se la vida com, per exemple, els empresaris de la cultura. “El que voleu és que us obrin els bars”, ens retreien. I esclar que sí. Jo estimo els bars, m’agraden. I m’agrada anar a concerts, i a fer còctels, i fins i tot, algun cop, m’agrada anar a ballar i m’agrada anar als karaokes. Però hi ha hagut tertulians, gent amb càrrec, que ha menystingut l’oci nocturn, com si els que tenen una discoteca o un bar musical fossin uns empestats, uns “pesseteros” (ens haurem d’inventar una paraula equivalent per als euros) uns viciosos. Com si ja estigués bé que l’oci nocturn deixés d’existir. Ara, els mateixos que deien —frívolament— que “tothom podia estar-se uns dies sense anar la discoteca” i que “no ens moriríem per deixar de prendre un cubata en un bar” es queixen del desastre i demanen solucions. Obrirem les discoteques com abans, però per a molts joves ja és tard. S’han fet majors d’edat així: amb el botelló de la Plaça Espanya.