40 anys de bogeria

En Cernuda està boig!

Aquesta frase la vaig escoltar pels passadissos de la meva escola a Terrassa just fa 40 anys. Jo era una nena que estudiava E.G.B. Conservo aquest record, tinc aquella imatge i aquella frase gravades en el meu disc dur. La bogeria del meu pare, dels meus pares, va ser obrir, per primera vegada a Espanya, una botiga dedicada exclusivament a la venda de congelats.

Haver nascut en una família emprenedora i empresària, m’ha marcat, a mi i als meus dos germans. Recordo de petits a les peixateries, molestar, més que ajudar, als meus pares. Entenent d’on sortia tot, i veient com n’era de sacrificat arribar a final de mes per poder donar-nos una bona educació. Els meus pares van prioritzar sempre la bona educació i la salut. No ens compraven roba cara ni fèiem vacances, però anar a una bona escola i tenir una bona cobertura de salut era primordial. La cultura de l’esforç era una lliçó de vida perquè veiéssim que els diners no cauen del cel. Que tot costa i té un valor. En aquell moment no ho vèiem, evidentment. Me’n recordo que tenia el meu punt rebel, per no dir imbècil, i qüestionava al meu pare per què les meves amigues anaven a esquiar i a la Costa Brava i nosaltres no… El meu pare, en Josep, em deia, tu els hi has de dir que tens un palau a Astúries. El més greu és que jo els hi deia i quan, amb catorze anys, em van portar a Muñas de Arriba (Luarca), vaig veure que aquella casa d’Astúries de palau, no en tenia res.

Per situar-nos. Aquell mateix any 1983 es va acabar la dictadura argentina i Raúl Alfonsín va consolidar la democràcia; a la base Vostok de l’Antàrtida es va registrar la temperatura més baixa de la història; -89,2 °C; va morir el cineasta Luis Buñuel; es va inventar el Compact Disc que desbancaria el vinil; Microsoft va treure al mercat el sistema Windows; es va estrenar la pel·lícula Scarface i va néixer la banda de música Red Hot Chilliy Peppers, entre altres efemèrides.

Uns fets, considerats alguns com a bogeries, a cadascun dels seus entorns i contextos. Va d’això l’emprenedoria? Va de veure les coses des d’un altre punt de vista? Va de qüestionar l’statu quo i d’atrevir-se a crear una proposta diferent? Va de fer-se el sord, de no fer cas al que diguin els altres?

Si miro pel retrovisor d’aquests 40 anys, veig una marca comercial que ha surfejat moltes onades i tendències, i que continua sent la mateixa. Una marca que va deixar de ser una empresa familiar. El meu pare va morir massa jove. Un càncer de laringe, esòfag i pulmó el va destruir en 18 mesos. Un any i mig que em va regalar la vida per poder-lo conèixer millor des del silenci fràgil d’una habitació d’hospital amb un gran finestral des d’on li relatava la vida. Cartes manuscrites eren la nostra veu. No em vaig comunicar mai tan íntimament amb ningú com en aquells mesos de mirades profundes llargues i serenes i de silencis plens de vida. Guardo algunes d’aquelles missives; mai oblidaré el seu traç. Avui, 16 de maig, el pare hauria fet 84 anys.

Els meus germans i els socis que teníem a La Sirena vam buscar companys de viatge, una decisió que al final ens va portar a vendre l’empresa quan tenia 17 anys de vida. Algun dia escriuré la història de La Sirena. La meva versió de la història, és clar! Escriure és una manera d’entendre i explicar-se.

Jo només sóc la filla del fundador, dels fundadors. La meva mare ha estat sempre a l’ombra, mai no s’ha identificat amb la marca. De fet, molts efectes conjunturals que tenen les empreses familiars són ruptures, divorcis, fills desatesos, adolescències complicades, desigualtats familiars… En el nostre cas, l’empresa podríem dir que es va carregar la família. La família convencional. Els meus pares van ser pioners fins i tot en això. Es van divorciar el 1988. No va ser fàcil créixer en plena adolescència amb uns pares separats, una empresa emergent, descobrir-te a tu mateixa amb les hormones descontrolades i treballant i estudiant alhora. En aquella època vaig tenir el meu primer xicot a Terrassa —en Jordi, heavy metall, guapíssim— vaig trigar un any a dir-li que els meus pares s’havien separat… clarament, la separació em va afectar. 

Vaig néixer entre l’exigència i l’aventura de crear des de zero una cosa que no existia i que requeria moltes ganes, bogeria i determinació. Així és com he crescut i viscut. Té coses bones i dolentes. En el nostre cas no vam ser una família consentida pels èxits empresarials. De fet, quan en podriem haver gaudit, el meu pare va emmalaltir i va morir. Era el 15è aniversari de l’empresa. Després, els meus germans i jo, juntament amb la sòcia del meu pare, vam aguantar uns anys més i, finament, vam vendre. Una llarga història, amb decisions complexes, lliçons de vida de negociació i empatia. A 28 anys la vida em va donar un doctorat, en gestió de les emocions, em va ensenyar a mirar els ulls sense por i a tenir principis. Vaig aprendre que l’empresa pot ser molt bruta. El rei és mort, visca el rei! Vaig aprendre que la vida va de debò.

Vaig néixer entre l’exigència i l’aventura de crear des de zero una cosa que no existia i que requeria moltes ganes, bogeria i determinació. Així és com he crescut i viscut. Té coses bones i dolentes. En el nostre cas no vam ser una família consentida pels èxits empresarials.

La Sirena és la marca líder d’aliments congelats a Espanya, ho continua sent 40 anys després. Fa 20 anys que ja no estic a la part executiva ni accionarial i que “només” sóc clienta de la marca. I en aquest rol de client és on entra la tercera generació. Els meus fills i les meves nebodes, que mai no van conèixer l’avi Josep i que no van viure mai el que és ser part d’una empresa familiar. Per això, jo els he parlat de com es va crear l’empresa, de com una idea boja amb constància i sacrifici es pot convertir en una cosa gran. Recordo que el meu fill Max, de petit, quan vam anar a comprar a La Sirena més propera que tenim a Barcelona, li va dir a la dependenta que el seu avi és qui havia creat aquella botiga, des de la seva innocència i fascinació… Quan li explico ara, en plena adolescència, riu avergonyit.

La Clàudia, la Marina, la Gala i en Max són aquesta tercera generació que sent l’empresa amb certa admiració, orgull i nostàlgia. He tingut converses íntimes, tendres i memorables amb cadascun d’ells, i veig com d’alguna manera, aquest esperit aventurer, valent, emprenedor, de sacrifici i treball dur, de creure en les teves bogeries i de fer les coses bé, ha fet efecte. Ressalten la valentia que l’avi Josep (Pepín a Astúries) va tenir en venir sol, amb només 14 anys —a l’edat d’un d’ells—, des d’Astúries a Catalunya en un tren sense saber parlar català per començar una nova vida. Veuen amb cert romanticisme la força de ser part d’una empresa familiar, que ells no han viscut. La Sirena forma part de la nostra família, és clar, per això volia convidar la tercera generació a parlar d’una qüestió que no han viscut, però que porten als gens. És com el convidat invisible; convidada, en aquest cas. No presumeixen de ser els i les nétes del fundador, però estan orgullosos del que el seu avi va crear i, em confessen, que si l’empresa encara fos nostra, els agradaria treballar-hi.

La Sirena forma part de la nostra família, és clar, per això volia convidar la tercera generació a parlar d’una qüestió que no han viscut, però que porten als gens

M’apassiona la publicitat, la construcció de marques, l’activisme per crear marques amb mirada de gènere i qüestionar l’statu quo. Així és com es va crear Congelats La Sirena fa 40 anys; qüestionant l’statu quo. Continuo mirant per aquest retrovisor i veig diferents maneres de gaudir d’una empresa. Va passar de ser una empresa familiar, a una multinacional participada per un fons de capital risc radicat a Londres i, des de fa gairebé dos anys, és propietat d’un sol empresari. Un executiu català.

Suposo que haver-la viscut des del seu embrió i haver creat la marca en els primers anys de vida fa que me la senti una mica meva. Vaig crear i dirigir el departament de comunicació durant 7 anys. Apassionant. Tinc la sensació que el negoci no ha canviat tant; que la qualitat, que era el més important en els anys d’inici, ho continua sent ara. Que el bon tracte al personal i a la clientela encara siguin els valors que regeixen l’empresa. És clar que això m’agrada, i al meu pare, segur que també. Ja han passat 40 anys d’aquesta bogeria. Ara aquesta sirena és una dona madura, poderosa, que està a la flor de la vida. Mirant de cara al món i trepitjant fort. D’això es tracta, de trepitjar fort fent les coses bé.

Ja han passat 40 anys d’aquesta bogeria. Ara aquesta sirena és una dona madura, poderosa, que està a la flor de la vida. Mirant de cara al món i trepitjant fort. D’això es tracta, de trepitjar fort fent les coses bé.

Em ve al cap el meu pare, demanant que vagi al seu despatx i dient-me: no et quedis aquí si aquest no és el teu somni. Gemma, surt i construeix el teu, el que sigui… ves a buscar-lo. En Cernuda ja intuïa en mi una ànima lliure i amb poca tolerància a haver d’obeir a caps. Tenia raó. En aquell moment em semblava d’una enorme valentia i generositat dir-me que volés, un fet gens convencional en aquell moment a les empreses familiars. Una altra de les bogeries, probablement.

Aquest 2023 també compleixen 40 anys empreses i marques com Televisió de Catalunya, Ediciones Urano o Catalunya Ràdio. Aquell mateix any, 1983, van sortir grans hits com, Let’s dance, La dolce vita, Every breath you take, You can‘t harry love i, per descomptat, Cada loco con su tema del mestre Serrat.

Feliç aniversari a aquesta bogeria que avui fa 40 anys! Beneïda bogeria.