7 dies a ‘Saber y Ganar’

Al llarg dels anys, la meva relació sentimental amb el programa ha estat esporàdica i, sobretot, estival —tenint en compte el seu horari d’emissió, poc compatible amb la jornada laboral dels assalariats—. Però si alguna cosa bona ens va donar l’any 2020, va ser temps per fer coses, i part d’aquest temps recuperat vaig destinar-lo a seguir el concurs tant com vaig poder, gaudint d’un espai televisiu què, com a espectador, em submergeix en una mena de spa neuronal, mitjançant un bombolleig cultural de cadència lenta i temperatura sempre agradable.

Enganxat de nou al concurs i animat per la meva afició als jocs en general i al Trivial en particular, vaig començar a acaronar la idea de concursar-hi. Un dels al·licients per fer-ho era comprovar que realment existia en Juanjo Cardenal, la famosa veu en off i símbol del concurs, les intervencions del qual, sempre fora de pla, semblen arribar des d’una altra dimensió.

El poeta cubà José Martí digué allò de “hi ha tres coses que cada persona hauria de fer durant la seva vida: plantar un arbre, tenir un fill i escriure un llibre”. Als meus 33 anys encara tinc pendent el tema de l’arbre, el del fill i el del llibre, però sens dubte un dels moments estel·lars de la meva biografia ha estat participar en el mític concurs creat per Sergi Schaaff i presentat per Jordi Hurtado.

Enganxat de nou al concurs i animat per la meva afició als jocs en general i al Trivial en particular, vaig començar a acaronar la idea de concursar-hi

Després de dos incursions prèvies com a concursant televisiu (a El Gran Dictat, l’any 2012 i més recentment a Atrapa’m Si Pots) prou gratificants des del punt de vista lúdic, però absolutament infructuoses en l’aspecte financer —al no ser capaç d’embutxacar-me ni un euro— aquest nou intent significava un darrer intent, una mena de revenja en el concurs de més dificultat, en una aposta per la èpica plena d’insensatesa.

Un cop omplert el formulari online per participar al programa, els esdeveniments van precipitar-se. Poques hores després, rebia la trucada d’un número desconegut i, pensant ja en com rebutjar la irrebutjable oferta de telefonia mòbil que anaven a proposar-me, la tarda es va il·luminar de cop, en descobrir que, de l’altre costat de la línia no em parlava “Samanta, de Vodafone”, sinó “Marisa, de Saber y Ganar”.

La trucada va dividir-se en dos actes diferenciats: una entrevista personal i una prova de coneixements que havia de determinar la meva aptitud per concursar. La Marisa va advertir-me que les preguntes serien formulades sense opcions, però que podia demanar-ne si no coneixia la resposta. El concurs, d’alguna manera, ja havia començat.

La primer pregunta va fer replantejar-me seriosament si tot allò havia estat una bona idea, tenint en compte que davant la qüestió “Quin riu passa per Varsòvia?”, el cercador del meu cervell no va trobar resultats coincidents. En demanar opcions i veure’s reduïdes les possibilitats a Vístula, Oder o Moldova, vaig optar intuïtivament per la primera i aquell encert inicial va donar-me una mica d’aire.

Al llarg de 20 minuts, van intercalar-se preguntes obertes de l’estil “Obres de Dostoievski”, amb d’altres més concretes com “Qui fou el creador de les greguerías?”. Un test telefònic multi-temàtic coronat per una prova de càlcul mental. Al final de l’interrogatori, els encerts van superar les errades en una proporció suficient com per a ésser considerat “apte”, condició que em convertia oficialment en futur concursant, en una data que teòricament havia de ser cap a l’abril. Però el pla inicial va veure’s alterat i el dia de gravació va avançar-se al 17 de febrer, el què volia dir que el temps disponible abans del concurs es veia reduït, de cop, de quatre mesos a escassament un.

Com preparar-se per un concurs com Saber y Ganar?

La resposta és complicada.

Durant aquelles setmanes vaig repassar tot tipus de llistes: de Premis Nobel a guanyadors dels Oscars de l’Acadèmia, passant pels Reis d’Espanya o les seus dels Jocs Olímpics. A la nit, Ramón y Cajal, Robert de Niro i Carles IV corrien els 100 metres llisos a Helsinki’52, creant al meu cap embussos enciclopèdics de dades inconnexes.

En un concurs com Saber y Ganar, que té una dificultat que jo qualificaria d’extrema, un mai sap de quin mal ha de morir. És per això que en els dies previs a la gravació vaig centrar-me en les capitals de món, un gran clàssic dels quiz games. Volia sentir-me segur com a mínim en aquella categoria i vaig arribar a l’acceptable punt de només confondre alguna capital del Carib o d’Oceania.

Nauru, Yaren. Dominica, Roseau. Tuvalu, Funafuti.

Estava preparat.

Però no van sortir capitals.

Encara que una de les poques preguntes sobre geografia que em va tocar respondre durant el meu pas pel programa mereix ser recordada. Un cop anunciada la categoria de la pregunta. Jordi Hurtado va precisar que versaria sobre el Txad i a l’instant es va il·luminar dins el meu cap “N’Djamena”, la seva capital, com un gran rètol de llums de neó. Tenia moltes ganes de demostrar que havia fet els deures, però la veu greu de Juanjo Cardenal va començar a formular la pregunta i, en fraccions de segon, vaig adonar-me que l’esforç invertit en repassar les capitals del món havia estat debades.

La qüestió que calia resoldre era: “Quina és la serralada més famosa d’aquest país?”.

Noquejat per la pregunta, i alhora incapaç de donar un resposta amb sentit, el meu temps s’esgotà i el “rebot” va anar parar a en Jorge, un dels meus rivals, que sense vacil·lar i mirant fixament a la càmera respongué: “Tibesti”.

En un concurs com Saber y Ganar, que té una dificultat que jo qualificaria d’extrema, un mai sap de quin mal ha de morir

Gràcies a respostes com ara “Tibesti”, Jorge Sanz ha aconseguit mantenir-se en el programa durant 38 edicions, superant tranquil·lament la categoria de Magnífico (honor que atorga el programa a tots aquells concursants que aconsegueixen, com a mínim, 7.000 euros en premis) i demostrant, concurs rere concurs, un fons d’armari de coneixements capaç d’aportar les dades més insospitades.

Durant la meva etapa al programa, per complicar una mica més les coses,  el tercer faristol de concursant l’ocupava una altra cara coneguda: David Díaz, que acumulava 113 programes en el moment de la meva arribada. Sí, 113.

En David és un dels “monstres finals” dels concursos de la tele, una enciclopèdia amb potes que treballa com a tècnic a la seu de l’Agència Tributària de Plaça Letamendi, però que dedica el seu temps lliure a esclafar sense pietat els seus rivals en diferents platós televisius. La seva trajectòria brillant a Saber y Ganar ja el va convertir l’any passat en Magnífico i Centenario (un honor reservat als poquíssims concursants que al llarg de la història del programa han aconseguit encadenar 100 programes seguits, el límit que marca la Direcció del concurs).

Però el retorn del David al plató de Saber y Ganar té una explicació: la seva victòria a principis d’aquest any en els concursos especials de Magníficos el va fer mereixedor del prestigiós títol de Súper Magnífico; i el que és encara millor: el dret a entrar de nou com a concursant en l’edició diària.

En David és un dels “monstres finals” dels concursos de la tele, una enciclopèdia amb potes que treballa com a tècnic a la seu de l’Agència Tributària de Plaça Letamendi

Com a dada actualitzada: el David segueix viu al programa i ja ha superat les 130 edicions, el que el converteix en un ferm candidat a entrar a l’Olimp dels Bicentenarios, on de moment només hi habita el triumvirat format per Óscar Díaz, Manolo Romero i Víctor Castro.

Jorge i David. David i Jorge. Dos rivals complicadíssims als quals vaig haver d’enfrontar-me durant set programes que posaré en loop als meus néts. Saber y Ganar és un concurs difícil, molt difícil, però aquesta és precisament la gràcia.

Concursar a la TV té quelcom de ficció, uns llimbs allunyats del món terrenal que momentàniament redueixen els maldecaps de la vida a un joc de preguntes i respostes. Un espai amb les seves pròpies regles, on la fractura entre el moment de la gravació i el de l’emissió implica un pacte de confidencialitat que els concursants han de respectar, per evitar spoilers i respectar la tensió del present televisiu.

Proves del concurs com La parte por el todo, La calculadora humana o El reto són grans clàssics de la història de la televisió, i la incombustible presència de Jordi Hurtado al capdavant del programa forma part, des de fa anys, del paisatge sentimental de les sobretaules del país.

La incombustible presència de Jordi Hurtado al capdavant del programa forma part, des de fa anys, del paisatge sentimental de les sobretaules del país

El presentador i ànima del concurs, que ha estat objecte d’infinites bromes sobre la seva eterna joventut, és un prodigi d’energia i carisma que omple la pantalla amb els seus inesgotables recursos interpretatius. A punt de celebrar els primers 25 anys al capdavant del concurs, el seu pacte amb l’alegria en cadascun dels programes és una gloriosa excepció en un temps definit per la ràpida caducitat dels formats televisius.

El secret de l’èxit de Saber y Ganar és una aposta innegociable per la cultura en totes les seves formes i la fidelitat als seus orígens. Aquí no hi ha artificis, comodins, ni premis milionaris. L’objectiu és respondre correctament a cada pregunta, una rere l’altra, fins al final.

Gairebé per amor a l’art.

Si algun dia la televisió s’apaga definitivament per donar pas a d’altres pantalles, que ho faci amb un últim programa de Saber y Ganar. Sortiríem guanyant.