Els amants de l'òpera mozartiana que freqüenten el Gran Teatre del Liceu -i melòmans, en general- estan d'enhorabona aquest any, ja que a més de fer viable un projecte absolutament únic al món -una mena de festival, amb les tres òperes que Mozart va concebre amb Da Ponte consecutivament programades amb la trepidant intervenció de Mark Minkowski, referent de la interpretació amb criteris historicistes- en aquesta recta final de la temporada es podrà gaudir d'una altra de les seves creacions més populars. Una òpera que no destaca, en aquest cas, per la galanteria i finor psicològica, per l’enginyosa gestió dels afectes, sinó per un poderós simbolisme que els estudiosos han vinculat a l'ascendència de la maçoneria i la seva proposta humanística, com a oferiment musical -per part de Mozart- d'una forma de saviesa que enalteix els ideals de llibertat i igualtat. La flauta màgica, amb imatges visuals i sonores que impacten, s'impregna d’un aire entre mític i futurista. Aquesta proposta intempestiva podrà gaudir-se del 20 de juny al 2 de juliol sota la direcció del prestigiós mestre Gustavo Dudamel i amb la posada en escena de David Mc Vicar, que els organitzadors titllen d'“icònica”, i que s’apropa a l’expressionisme de les primeres creacions cinematogràfiques, amb una picada d’ull evident a Murnau. Es tracta, doncs, d’una producció plena d'al·licients, més enllà de les calculadament estridents àries de la Reina de la Nit.

“Conte infantil per a alguns, profunda meditació sobre la vida i la mort per a uns altres, l'òpera de Mozart és una obra referencial, però també l’espai on el compositor va expressar les seves profundes creences espirituals. Així, en l’obra reuneix les principals preocupacions de la Il·lustració i del segle XVIII: educació, moral, religió, cultura, natura...”. Aquestes línies de presentació resumeixen, en efecte, algunes de les inquietuds d'un compositor madur, que contra el tòpic de la seva lleugeresa -de vegades justificat, segons les seves cartes galants- demostra així mateix una profunda implicació amb les idees progressistes del seu temps.A l’escenificació del Liceu, que procedeix de la Royal Opera House, es comptarà amb figures capitals de la interpretació vocal, amb el protagonisme de Javier Camarena en el paper de Tamino i de Matthias Goerne -que haurà acabat poques setmanes abans la seva participació protagonista al Wozzeck- aquí com a narrador de luxe; mentre que a l'elenc femení destaquen les Reina de la nit de Kathryn Lewek i Pamina de Lucy Crow, que alternaran les seves intervencions amb dues de les veus locals més potents, amb recorregut internacional. Pensem a Sara Blanc i Núria Rial, respectivament. Dos joves sopranos que certifiquen la qualitat de la nova fornada d'artistes. En aquest sentit, casualment el 18 de juny es podrà veure una versió escenificada de La flauta màgica al Palau de la Música -i després, així mateix, el 27 d'agost- que compta amb la participació de Sara Bañeras -en el paper de Papagena - a qui entrevistem fa uns mesos, en ocasió de la seva estrena al Gran Teatre del Liceu, formant part de l’elenc de Rigoletto.

LLEGIR MÉS

El Festival Mozart Nits d’Estiu es compon de tres concerts organitzats per l’Auditori, en què es convida solistes de renom mundial que interactuaran al costat de l'OBC per interpretar obres del geni de Salzburg, o creades en el seu context. El primer -el que aquí es recomana, ja que els altres dos tindran lloc

ja entrat el mes de juliol- comptarà amb la participació del violoncel·lista Kian Soltani, que atacarà un dels dos concerts que Haydn va compondre per al seu instrument. Curiosament, Mozart, que es va deixar influir per aquell pel que fa a la composició per a quartet de corda, no va compondre mai un concert per a violoncel, de manera que sempre quedarà l dubte de quin hauria estat el seu tractament concertant. Algunes àries d'òpera compten amb la seva inclusió protagonista -obbligato, segons el tecnicisme-, així per exemple la segona que canta Zerlina a Masetto al Don Giovanni, cosa que permet fer-se una idea remota del que podria haver estat. Com si encara fóssim en el mon de la fantasia, no deixa de sobtar -en aquest cas de forma fefaent- la composició de la Simfonia núm. 25 en sol menor amb només 17 anys. Una ostentació d'expressivitat preromàntica que transcendeix de bon tros el dramatisme Sturm und Drang que Haydn per exemple havia dedicat una sèrie de composicions simfòniques. L'altra obra per a orquestra programada al concert mozartià de l'Auditori -la Simfonia núm. 38, “Praga”- és un obra concebuda, en canvi, en plena maduresa. Es tracta d’un homenatge a la ciutat que va acollir i admirar l'estrena de l'òpera més influent en el romanticisme -esmentada a dalt-, el Don Giovanni. Els tons lúgubres i aristocràtics apareixen en aquesta imponent composició, en què la galanteria se celebra mostrant de forma expansiva i arrabassadora el seu caràcter crepuscular. El concert dedicat a Mozart no està allunyat en temps d'un esdeveniment coral també a l'Auditori -amb l'Orquestra Terrassa 48, solistes locals de qualitat contrastada, i un conjunt coral format pels 350 cantants de l'Associació Messies Participatiu i el Cor Bruckner- bàsicament mozartià, que no en va ha estat titulat “La plenitud de Mozart”. A més de la Missa de la Coronació, es podran escoltar passatges de les seves Vesperae solennes de confessore, i altres obres menys cèlebres, però que en qualsevol cas il·lustren el mestratge en la composició de peces religioses. Tot plegat, en un concert que els organitzadors destaquen per “l'espectacularitat de les veus i la conjunció de cantants aficionats i professionals”.

L'art de la improvisació, poc cultivat al món de la clàssica actualment -sent el seu camp predilecte, encara, el jazz- refulgeix amb una atemporalitat enlluernadora en les intervencions de l'organista Juan de la Rubia i del pianista Marco Mezquida; en el marc d’un esdeveniment titulat Bach & Forward, per mostrar precisament la infinitat de possibilitats que obre aquest

mestre barroc. Intèrprets eclèctics, o com a mínim d'interessos transversals i una obertura de mires no gens freqüent, que tornaran a participar de la retroalimentació, de la mútua inspiració musical, estimulada amb escreix per la impredictible i tot i així concordant proliferació cromàtica del videoart d'Alba G. Corral . Una fórmula que l'any passat, encara amb la reducció d'aforament, va despertar l'admiració del públic reunit al Palau, i que en aquesta reedició emprendrà cursos harmònics i visuals inevitablement nous. Les parets del temple modernistes, amb figures que emergeixen amb gracilitat o imponents, són el suport idoni per projectar llums i fer reverberar la lliure fluctuació de notes des dels teclats de Mezquida i de la Rubia. Fragments de colors concertats de forma espontània componen aquest calidoscopi preciosista, una recreació abstracta i naturalista de la realitat sensible que ens trasllada al cor de l’àmbit que, potser sense saber-ho, habitem.

L'època en què més es parla de creixement personal, de la necessitat de fer un treball interior, és també l'època en què més cura i atenció es presta a la realitat exterior -epidèrmica- de la persona, de manera no forçosament contradictòria, sinó més bé aviat simptomàtica. La voluntat d'autodefinir-se s'exhibeix discreta o ostensivament en tatuatges, amb significacions profundes o decoratives, en qualsevol cas arrelats en la personalitat del portador. La pell, el límit físic amb la realitat compartida, és la superfície en què es graven formes i colors amb poder simbòlic; marques escollides artificiosament que connecten i separen, que donen la benvinguda a un altre món o certifiquen la seva irrevocable alteritat. En un sentit ample, i de vegades de forma pragmàtica, el tatuatge ha exercit al llarg de la història una funció social -en molts casos ritual- que l'exposició de Caixaforum il·lustra amb una profusió encomiable. L'expressió “Art sota la pell” dóna a entendre tota aquesta sèrie de repercussions, les connotacions que a cada cas acompanyen la pràctica de tatuar i ser tatuat, un art que “ha donat lloc a intercanvis entre països, cultures i societats i s’ha convertit en un fenomen global en la creació artística del present”. Assenyalant l'etimologia polinèsia subjacent a la paraula “tatuatge”, la mostra, que reuneix més de 240 obres, es remunta als orígens d'aquest fenomen. Els organitzadors especifiquen que, “a més de la història del tatuatge i de les seves arrels antropològiques, l’exposició vol destacar el gest de l’artista, els intercanvis internacionals entre tatuadors i l’aparició d’estils sincrètics”.

I és que la globalitat del fenomen ha donat peu a una xarxa interessant, amb influències creuades. No deixa de sorprendre, de nou, que, en el món de la digitalització febril -amb la frenètica multiplicació de simulacres sobre la pròpia persona i la quimera del metavers a l'abast de la mà- el suport més immediatament material, la pell, busqui colonitzar-se a plaer o de forma compulsiva, qui sap si per fer d'àncora i proporcionar compensació o arrelament davant l'evanescència de la realitat.

LLEGIR MÉS

La Fundació Vila Casas exhibeix una selecció dels 400 tapets que artistes de tot signe van elaborar com a mostra de solidaritat amb Picasso, arran dels atacs que van patir algunes de les entitats que havien commemorat el seu 90è aniversari, el 1971. Recorden els organitzadors la destrucció dels gravats de la Suite Vollard, que la galeria Theo de Madrid exposava, així com l'incendi de la galeria Taller de Picasso de Barcelona i els atemptats contra llibreries que, com Antonio Machado, Visor o Cinc d 'Oros,

homenatjaven el pintor. Va ser idea del jove galerista Santiago Palet realitzar aquest projecte conjunt -sèrie recentment adquirida per la Fundació- a manera de “desgreuge al pintor: artistes visuals, músics, escriptors, personalitats del cinema i el teatre van ser convidats a crear un tapet –una peça de cotó amb puntes– dedicat a Picasso”. Un any després, el 1972, el resultat es va exposar a Vallauris, en un esdeveniment titulat 1er Rencontre International d’Hommage à Picasso. L'exposició de la Fundació Vila Casas, comissariada per Nadia Hernández, ofereix una mostra de la creativitat d'artistes i autors de renom internacional, com ara Rafael Alberti, Joan Brossa, Alexander Calder, Pau Casals, Equip Crònica, Sonia Delaunay, Juan Genovés , Hans Hartung, Wilfredo Lam, Joan Miró, Pablo Neruda i Antoni Tàpies, entre molts d'altres.

LLEGIR MÉS