De fa setmanes, sentia allò que els cursis anomenen burnout; escriure l’article del dia se’m feia una muntanya, les pestanyes s’acumulaven a la corrua inacabable de finestretes del Mac, notava com si el cervell se m’adormís a cada cantonada, i fins i tot el lleure més il·lusionant em cardava una mandra supina. A banda de tot plegat, com li passa a molta conciutadania, estava enfadat amb Barcelona; els guiris han tornat en massa a Ciutat Vella, tenim tot el barri ple d’obres (recordatori de l’any que resta per a les municipals) i, quan entres a una botiga d’El Call i dius “bon dia”, et sents com un alienígena. Sovint t’emprenyes amb la ciutat i (no hi ha cosa més repugnantment barcelonina) fots el camp a la segona residència per disfressar-te de runner i respirar net, tot esperant que allò que anomenes vida rural, i que de camperola no en té res, et guareixi la crisi i t’ajudi a meditar sobre l’esdevenidor.
Feia molt de temps que no marxava una setmana de Barcelona. Fent-ho he comprovat, per enèsima i amb cara d’imbècil, que els barcelonins vocacionals, per molt que blasmem la ciutat i gaudim criticant-ne els peatges, som incapaços de fer res de bo fora dels seus carrers. La vida lluny de la ciutat és anestesiant, ideal per justificar les migdiades i colrar-se la pell; però els barcelonins indígenes som incapaços de viure mar enllà (potser només en ciutats com ara Manhattan, que també són quadrícula) i quan tresquem per l’Empordà tots fem aquella cara de gos mal passejat que malda per tornar a respirar pol·lució quan abans millor. Enfadar-se amb Barcelona (criticar les obres de Via Laietana i creure que servidor les hauria organitzat amb molta més perícia que l’alcaldessa) forma part de la nostra ètica i de l’esport predilecte de qualsevol urbanita: em queixo, ergo sum.
Fa mesos, fins i tot anys, que els barcelonins estem especialment incòmodes. Aquesta és una ciutat que ha crescut amb les fires i l’olimpisme, i diria que la manca d’una efemèride ens fa perdre la mística. Paral·lelament, opino que hi ha una fet tan senzill com que ens fem grans i ens plau rondinar. En efecte, resulta poc creïble que milions de persones visitin anualment Barcelona si la nostra ciutat fos un indret tan insalubre, poc segur i gens estimulant. Molts tenim la sensació que Barcelona perd pistonada en la competició del rànquing de ciutats més innovadores i vivibles del món, és cert, però sovint penso que tampoc ens plauria viure en una Silicon Valley europea i que, en el fons, si Barcelona es convertís en una d’aquestes ciutats del nord tan cultes, netes, riques i desvetllades… acabaríem fotent-ne el camp cansats de tanta civilització, bones maneres, i primer món.
Fa una setmana, fins i tot vaig pensar en si hauria d’imitar molts coetanis i amics que han marxat de Barcelona i que em canten les gràcies de viure a províncies; tot és més barat (no és gaire difícil) i, al capdavall, t’hi pots estar com un rajà teletreballant, bo i tornant una vegada a la setmana a la capital per recordar com n’és d’espantós el trànsit. Sovint he pensat que els col·legues tenien raó i que la tasca d’escriure podria fer-la igual mentre contemplo un Mediterrani molt més blau. Però avui, quan he sortit a la parada del Liceu, tot i que envoltat d’oceans de turistes desvalguts i amb una calor desèrtica, només veure l’Església del Pi i la bellesa de la seva plaça, era tant feliç que he tingut la temptació d’abraçar el grup d’italians que, as usual, feien processó davant l’efígie de Santa Eulàlia impedint-me entrar a casa. Després he fumat, del balcó estant, he banyat de fum la pedra antiga.
Finalment, he sentit la pulsió incorregible d’escriure La Punyalada. A Barcelona, evidentment.
