Jo també puc escriure posant-me ulleres fosques. Com Julian Casablancas, passant de tot, perdonant-vos la vida i estirant-me a terra mentre actuo. És una manera de sortir a escena i de fer la feina, només ens diferencia que ell és a dalt i jo a baix, però l’actitud la puc tenir igual. I com que es tracta de fer una crònica sobre una nit al Primavera, i no només sobre un dels dos concerts importants de la nit, crec que perdonaré la vida al Primavera i als Strokes i també, de passada, a Barcelona. Si em provoqueu.
Anar enguany al Primavera ja valia només la pena pels mecanismes subtils que reactiven la memòria: aquella barreja d’olor de cervesa i d’orina que envolta la pujada del Museu Blau, aquelles lletres movedisses fetes amb bombetes de fira que fan ballar el nom del festival musical més important d’Europa, la polsera, els policies que et graten les butxaques, la topada amb la lluna en un cel ample que no acostumes a veure, i de cop aquella altra olor, única, localitzada, nostrada i inconfusible de depuradora. Som al Primavera després de dos anys de celibat, de reclusió, i per tant el que trobes a faltar ni tan sols t’esperaves que ho trobessis a faltar. Hem anat a alguns concerts l’any passat, és clar, però no a un gran festival on ja només entrar et retronin els batecs dels altaveus de l’amfiteatre (l’escenari Cupra, es diu ara). La primera experiència és per tant purament sensorial, sensual, epidèrmica. Com quan arriba la primavera.
Poques cues, el segon Weekend. Tot va com una seda. A l’entrada hi ha una paradeta sobre la diversitat, “nobody is normal”, amb una extensa llista de frases exposades com “libertad sexual”, “somos las maricas”, “somos lxs raritxs”, “comunidad diversa”, etcètera, tots en una única, sòlida i poc diversa llengua. La llengua normal, suposo, en un festival tan barceloní com internacional. La segona parada en què em fixo és aquella de les bicis que fan fabricar sucs a força de pedalar, que m’hauria servit per recordar alguns tocs grotescos del Fòrum de les Cultures si no fos que a aquella hora les bicis ja estaven guardades. I després un estand de la FNAC, ostres, aquí sí que ja em sento fora de lloc. Feia molt de temps que no veia el logo de la FNAC, de seguida som als anys noranta i em pregunto què venen: bàsicament, vinils. I accessoris, com barrets de palla o polaroids. Ha estat com veure una d’aquelles fotos dels morts animades, que et somriuen sense ganes però com dient que encara són aquí.
Després ens demanem la primera Estrella, avui no faré la broma sense gràcia de demanar-me una Heineken, sinó que demano l’Estrella i em fixo per primera vegada en els veïns de barra: tenen uns vint-i-pocs anys i duen tots purpurina a la cara. Divertit, penso. Quina gràcia, tu. Sense imaginar-me encara que, aquí dins, aquesta és la nova normalitat. Travessem l’enyorada Haima (ara un “bosc urbà”) i els passadissos on s’alternen els corrents humans (ara aquesta onada de penya de quin concert deuen sortir? De debò no els interessen gens els Strokes?) i allí és on em fixo en els canvis que han fet les modes del Primavera: sí, la fauna ha canviat molt. Primer perquè ens hem fet grans, només faltaria, però sobretot perquè aquí “nobody is normal”. Nobody vol dir pràcticament nobody, el més habitual (i no és cap exageració) és dur purpurina o rímel a la cara. Nois i noies. I tota la resta. No crec que hagi estat cap reclam del festival, crec que el món està així i que ara l’estètica eurovisiva s’imposa quan es tracta d’anar de festa. Normalització total de l’estètica híbrida, i la queer, i la maricona, i sobretot de la fantasia. El primavera és avui un esclat de llibertat estètica que em recorda molt els anys setanta, una mena de Woodstock passat per la psicodèlia cosmètica d’Abba, els groupies de l’Eufòria i els collons de Conchita Wurst. Gairebé diria que el món hetero es posa purpurina a les galtes o al front perquè no sigui dit que no té imaginació. Perquè no ens ho diuen, però ho pensen, d’això no en tinc cap dubte. Només cal mirar les samarretes que portem.
Aleshores és quan trobo comprensible allò del cartell, que ens trobem tot just entrar a la gran esplanada. En aquest segon Weekend toca Guardiola amb Mourinho, després del Weekend 1 on eren Colau fotent-se el filet amb Díaz Ayuso. Està ben trobat, té sentit artístic i lliga tant amb l’esperit obert del festival com amb la idea d’anar portant-lo cap a Madrid. Al costat, la fórmula: “Barcelona + Madrid = Primavera”. Jo no sé si ho han calculat bé. I no crec que tingui a veure amb la meva edat, ni encara menys amb cap escàndol davant d’un petó homosexual (l’escàndol no el buscaven per aquí, espero), sinó efectivament amb això de posar ingredients massa nous en una fórmula que funcionava: és com si de cop poséssim suc de taronja a la Coca-cola, o com si volguéssim lligar comunismo amb libertad, si és que la libertad que ens interessa és realment la de Las Vegas (que crec que no). Madrid? De debò? Voleu dir que la fórmula donarà igual a Primavera? I tampoc no em puc estar de dir que, en termes polítics i si ens posem en la pell del que hem viscut els catalans els últims anys, veure aquestes dues ciutats fent-se un petó a molts ens evoca una imatge de petó forçat, d’abús de poder, d’extracció i de relació no lliure i consentida. Compte amb això: la primera cançó que toquen els Strokes es diu, precisment, Bad Decisions.
La fórmula: “Barcelona + Madrid = Primavera”. Jo no sé si ho han calculat bé.
Escenari Estrella. Abans, destacar el gran èxit de la paradeta de Red Bull Organics, que no tinc temps però sí moltes ganes de provar. I un canvi: allí on fa uns anys hi havia el “Created in Barcelona”, que ara és a l’esquerra, ara hi ha un logo i un lema de Cupra. Entre aquests dos cartells es desenvolupa el concert, on abunda de nou la purpurina i el bon rotllo, sota els llums dels edificis dels veïns de Diagonal Mar que més aviat s’han queixat poc, alcaldessa. No veig el problema de lluitar pel Primavera a mort, alcaldessa. De debò que no el veig. Però en fi, tornem al concert, que hem de perdonar la vida a Julian Casablancas com ell ens la perdona a nosaltres amb aquesta estètica fosca, massa fosca, amb guants negres i jaqueta de camuflatge, massa d’adolescent ressacós o de zombi al·lèrgic a la llum, per tractar-se d’un grup que acosta tant les esgarrapades del rock a les espurnetes del pop. The Strokes són bàsicament bones idees, un grup d’idees desbordants ficades totes elles de vegades en una sola cançó, una exhibició d’imaginació tan bèstia que és lògic que acabin allunyant-se de les cotilles del rock. També és una veu, la d’ell, sovint mig metàl·lica mig robòtica, sempre desmenjada i greu, avui afectada per les seqüeles de la covid (si és cert que, com confessa, va ser ell qui va fallar la setmana passada) i incapaç de fer els fragments de falset que són tan imprescincibles a Selfless, la tercera cançó (després de Hard to Explain). Quan dic incapaç vull dir ridículament incapaç, vistosament incapaç, vull dir que la gent se’n reia. Però els que portem ulleres fosques ens estirem a terra per amagar-nos i, al capdavall, estem per damunt de tot això.
“I was told I would be speaking to my Catalan people”, diu, fent l’ullet a la nostra minoria rere els seus vidres de Matrix o de Terminator. Ho diu després de fer referència a la internacionalitat del festival, que és cert, les purpurines s’enganxen damunt de rostres de totes les races i cultures: cap d’elles normal del tot, of course, però podem estar orgullosos que les menys normals són cultures com la nostra. Julian ho sap bé, pels seus orígens familiars, amb els avis ficats en el món del tèxtil i fugits cap als Estats Units arran de la Guerra Civil. Fins i tot insisteix en subratllar que s’ha de dir “Barcelona”, és a dir “BarSelona”, com es diria si fos una ciutat anglesa només que en aquest cas és catalana: ens ho explica així i hi afegeix “Catalonia, embrace your existance”. I jo, de reüll, recordo els adúlters petoneigs de Colau i de Guardiola.
Fins i tot insisteix en subratllar que s’ha de dir “Barcelona”, és a dir “BarSelona”, com es diria si fos una ciutat anglesa només que en aquest cas és catalana
Una pausa per una altra Heineken, vull dir una Estrella, i aleshores saben fer impossible que no ens posem a ballar amb Someday. Irresistible, ben executada, penetrant, precisa, pop dur. Reptilia torna a ser una bona idea, com les mil idees que els surten de tant provar amb les infinites possibilitats de les cordes fins que arriben, com tants altres grups intel·ligents, a flirtejar amb l’electrònica. Un sol bis, perquè ja hem dit que ens perdonarà la vida, i cap a casa. Bé, confesso que nosaltres abans hem pogut fer Lorde (la Rigoberta no despertava prou consens), de manera que no trigarem en marxar. Potser treure el cap pel Night Pro, després de desfilar com un ramat cap a la Haima i pensar ara què fem. Més rímel, també làtex, roba multicolor. Aparteu-vos que arriba l’estrella, semblo dir, amb les meves imaginàries ulleres de sol travessant la nit. Nobody is normal, aquí. Puc anar del que jo vulgui, comunidad diversa. Fins i tot puc disfressar-me d’un veterà dels Primavera, amant dels Strokes, hetero, amb samarreta avorrida i Created in Barcelona. I quedar-me tan ample.
