Quan Gustavo Dudamel era adolescent i estava una mica deprimit, un mestre li va recomanar que escoltés a Mozart al matí per posar-hi remei. Des de llavors, el músic austríac l’acompanya “cada matí, no només els tristos o més complicats”. “Em produeix una emoció i una alegria que eleva el meu esperit”, ha confessat en la presentació de La flauta màgica, la tercera obra que dirigirà al Gran Teatre del Liceu després de l’èxit que va tenir amb Otelo la temporada passada i ho farà amb la posada en escena de David McVicar. “Per a mi, és un privilegi i un plaer tornar, especialment, amb un títol tan emblemàtic”, ha sostingut el director musical i artístic de la Filharmònica de Los Angeles i director musical de l’Òpera Nacional de París i de l’Orquestra Simfònica Simón Bolívar.
Amb deu funcions en cartell des del dilluns 20 de juny fins al dissabte 2 de juliol, Dudamel dirigirà per primera vegada aquesta òpera mozartiana, un fet insòlit sent un títol tan rellevant —i una sort per al Liceu—, encara que el músic veneçolà no creu que arribi tard a ell. “Encara em sento una miqueta jove”, ha defensat pensant en un altre dels seus mestres, el difunt Claudio Abbado, que va esperar als últims anys de la seva carrera per afrontar aquest títol. “El temps d’esperar per fer obres depèn de la línia vital i artística de cadascú. Jo sento que no estic al final de la meva vida —ha bromejat—, però estic en una etapa d’un principi de maduresa”, ha exposat.
Malgrat que sigui la primera vegada que s’enfronta a La flauta màgica, el director d’orquestra s’ha sentit acompanyat per Mozart “des de sempre”, no només per haver-li ajudat a superar l’adolescència, sinó també perquè era seva una de les primeres òperes que va dirigir, Don Giovanni. Era l’any 2006: “Era un noi, ho recordo amb molt plaer. Després, l’he fet més vegades i l’experiència em va portar a altres llocs, però, al mateix temps, conservava molt aquesta impressió d’haver-la estudiat de molt jove”.
Una aproximació primerenca essencial, més tenint en compte la “profunda innocència” que Dudamel remarca que el músic austríac va conservar fins al final dels seus dies, la qual cosa es tradueix a buscar la frescor en tot moment, sense oblidar una estructura perfecta. Una innocència que s’explicita encara més a La flauta màgica, considerada per molts com un conte infantil, la qual cosa fa que sigui la primera òpera que veuen molts nens, com en el cas de Paolo Bortolameolli, el director substitut de Dudamel els dies 27 de juny i 1 de juliol, que, a més, seran les seves primeres vegades al Liceu. “La Flauta Màgica arriba als nens i, al mateix temps, ells tenen un rol molt important en ella, ja que són portadors de saviesa”, ha indicat Bortolameolli, director convidat principal de l’Orquestra Filharmònica de Santiago al Teatre Municipal i director associat de la Filharmònica de Los Angeles. “Mozart mai va deixar de ser nen”, ha agregat.
Tota aquesta innocència es combina amb una profunda meditació sobre la vida i la mort a través de personatges arquetípics plens de contradiccions, segons ha indicat el director artístic del Liceu, Victor Garcia de Gomar, la qual cosa el fa un títol “tremendament humà”. Sense oblidar que Mozart va incloure els conceptes de la Il·lustració que emergien en l’època, donant-li veu, per exemple, a les dones i els joves. Per encàrrec del seu germà maçó, el compositor també va reflectir els valors de la maçoneria, amb l’objectiu d’acostar al seu teatre un públic més popular —cosa que va fer que l’òpera fos còmica i en alemany—. “Té tots els ingredients: et fer riure, plorar i aprendre”, ha reforçat Garcia de Gomar.
Amb Javier Camarena i Lucy Crowe
Dudamel estarà acompanyat pel tenor líric Javier Camarena, que també debutarà estrenant-se en el paper protagonista, el de Tamino, un príncep que se salva de la mort gràcies a la Reina de la Nit. A canvi d’aquest gest, la Reina de la Nit li demanarà que salvi a la seva filla Pamina, que serà interpretada per la soprano Lucy Crowe. Ajudat pel caçador d’ocells Papageno, Tamino anirà a buscar al seu segrestador, Sarastro, i descobrirà que no tot és el que sembla, amb l’amor i la veritat pel mig.
La flauta màgica era una òpera que Camarena jurava que mai anava a assumir, tenint en compte el repte que suposa la manera de cantar que haurà d’executar, però va acabar acceptant el paper sense dubtar. “Prendre la decisió no va ser complicat, aprendre alemany, sí”, ha assenyalat. Per a Crowe, no obstant, Pamina és un dels seus personatges favorits, per la seva exemplificació del bé, la veritat i la puresa. “Em fa sentir jove”, ha reconegut, rebutjant que sigui un personatge feble i recordant que Tamino i l’acció avancen quan ella ho vol.
