“Déu em va portar a la terra amb una única finalitat: divulgar a Gaudí. Malauradament, vaig trigar 50 anys a descobrir-ho i fa sis que m’hi dedico. El mig segle anterior el vaig malgastar estudiant una carrera d’informàtica, un màster, muntant una empresa i descobrint el plaer que hom experimenta sent autònom. Especialment, cada trimestre”. Recolzat sobre la barra del Bar, Julià Bretos xarrupa el seu gintònic “amb un toc de canyella”, mentre somriu àmpliament, content d’haver descobert secrets i d’estar punt de revelar-ne uns quants.
“Segueixo treballant per subsistir, el mínim, però ara dedico una part molt important del meu temps a investigar Gaudí i compartir el que descobreixo. He triat les novel·les com a forma per a divulgar el que sé, un mètode més, però que avui dia arriba a més gent”, explica qui recentment acaba de publicar Sapos y culebras (Círculo Rojo) un text que aborda vicissituds desconegudes o fins i tot inèdites sobre com va néixer la Sagrada Família, projectant nova llum sobre alguns dels seus misteris, com per exemple el paper que va jugar la Diòcesi de Barcelona —no sempre favorable a la construcció del temple—, o la identitat de la dona que, en llegar anònimament la seva fortuna a Gaudí, va possibilitar canviar radicalment el projecte i convertir la Sagrada Família en el que va acabar sent.
— I quina dona és?, o millor, va ser aquesta?
— Es deia Doña Isabel i tinc una novel·la dedicada a ella a la recambra, La dama sin rostro, que editorial Almuzara publicarà a finals d’aquest any. Allà hi explico la vida d’aquesta dona, i donaré a conèixer un secret que ningú es pot imaginar.
A més d’estar ultimant els detalls d’aquest llibre, l’autor i investigador —també professor d’informàtica— assegura estar ja treballant en la continuació d’aquesta novel·la. “Pensa que l’arribada dels diners que va lliurar Doña Isabel va causar l’inesperat interès per part de la Diòcesi, cosa que va donar peu a una lluita campal per aconseguir el control de les obres. Una lluita que arriba fins als nostres dies”.
L’autor té ja publicats uns quants títols dedicats a la figura del genial arquitecte barceloní, com ara Las entrañas del templo o Diario de Gaudí.
L’ètica del treball
Fa uns anys, “una mala amiga em va fer fora de la feina. Ella necessitava demostrar que una dona era capaç d’arribar fins on no ho fan els homes, enviant al carrer a un vell amic. El que hauria d’haver estat una desgràcia es va convertir en l’oportunitat de tornar a néixer, per reinventar-me amb 50 anys i trobar l’equilibri emocional que em mancava. Ara sóc feliç amb el que sóc i el que tinc”, explica Julià Bretos, a qui, ara com ara, li falta temps per poder complir amb tota la seva feina de recerca, escriptura i ensenyament.
“Mira, jo em sento un Patriota, amb majúscules, però no dels d’onejar una bandera, sinó dels de treballar i treballar. Anar a la feina cada dia, a l’Institut, al costat d’alumnes desfavorits, i fer tot el que està a les meves mans per ajudar-los a millorar, aquesta és la millor demostració d’amor pel meu país. Jo estic orgullós del meu impuls, de la meva iniciativa, del treball sense descans i el meu és un perfeccionisme que sovint es converteix en obsessiu. Res arriba de sobte, és resultat d’un esforç que, avui dia, no està de moda”.
— Escolta, i quan t’esgotes?
El parroquià somriu: “Quan m’esgoto dedico les meves energies a altres passions: al Barça, jugar al billar i pràctiques rutinàries d’autoamor. En alguna d’aquestes activitats sóc un veritable expert”.
Una ciutat que tenia totes les de perdre
“Vaig arribar a Barcelona als dinou anys. Sens dubte la meva ciutat, la millor que existeix i que també té un llarg camí de millora per a no perdre la meva confiança”, explica el parroquià, a punt de liquidar el seu beuratge, abans de prosseguir: “Malgrat que aquesta ciutat posseeix cartes perdedores, amb els poders encapritxats en empobrir-la cada dia que passa, continua sent la ciutat de l’Estat millor considerada a l’estranger. Alguna cosa tindrem!”.
— Alguna cosa no tenim i podríem tenir!
— En efecte, no m’agrada aquest oportunisme polític que ha malgastat les possibilitats que la pandèmia ens va donar per reconduir mil coses de la ciutat que eren millorables.
I després de pronunciar aquestes paraules, l’autor s’endinsa en un breu silenci que es compassa amb el que el circumda. Una absència de so i soroll que sovint l’acompanya en la pau domèstica.
— El que no és ja millorable, és la nostra opípara oferta gastronòmica a base de tapes, racions, plats combinats o entrepans. Tot exquisit!
Julià Bretos repassa amb una certa lluentor de luxúria culinària l’oferta, abans de proferir:
— Jo sóc de picar —i afegeix, amb un somriure disbauxat—, això, de fet, justifica algun petit excés sota-ventral.
