Si Barcelona i Madrid són ciutats tan denses és perquè els costos de construir places i carrers sortís més econòmic als propietaris, que ho podien compensar venent moltes més unitats de pisos. Era un urbanisme pensat amb la lògica industrial: dibuixar una planta i repetir-la moltes vegades, construir molt per assolir economies d’escala.
La zonificació es va inventar per separar els fums de les cases. A Anglaterra, totes les parts orientals de les ciutats són les industrials, per a no omplir de fum els barris de l’oest, que són els acomodats i els que tenen les millors cases. Totes les ciutats catalanes tenen àmbits fabrils separats dels eixamples i dels barris residencials. A Barcelona, el Poblenou segueix la mateixa malla que l’Eixample, però fins fa vint anys era un gran polígon industrial segregat, perquè ni l’Avinguda Diagonal no el travessava.
Fa dècades que les formes del treball evolucionen i, en canvi, els plànols segueixen insistint en separar l’activitat econòmica dels barris. Però des que s’han inventat els ordinadors portàtils i s’ha expandit el treball remot des de qualsevol lloc cap al núvol, l’activitat econòmica s’ha disseminat per la ciutat. Qualsevol racó, fins i tot el banc d’un parc o el vestíbul d’un hotel, poden ser productius. I també la manera de dissenyar i construir la ciutat han canviat. La disrupció digital i la circulació d’idees i projectes per Internet ha accelerat la importació de projectes d’una ciutat a l’altra.
Per a la meva generació, criada al final de l’època analògica, Internet encara és un invent difícil de processar. En som usuaris, però acrítics, perquè encara ens fascina aquesta tecnologia que viatja per les ones, amb imatges i sons que estan disponibles a tot hora. Als arquitectes ens passa una mica el mateix. Amb prou feines dominàvem el llapis i el carbonet quan es va universalitzar l’Autocad, i després d’anys copiant els dibuixos en Rotring sobre paper vegetal, ara somriem quan descobrim que amb un sol comandament es pot fer una còpia de desenes de finestres al llarg de tota la façana. En lloc de repetir el dibuix de la finestra, donant pas a tota mena d’ocurrències i variacions per evitar l’avorriment o la desídia, hem après a copiar-la i enganxar-la amb una sola ordre. Hi ha gent creant mons paral·lels al Metavers, i nosaltres seguim copiant fileres de finestres, una sobre l’altra.
Les eines digitals ja han canviat la ciutat del segle XXI. Ara, molts edificis tenen façanes que són com tauletes de xocolata. A les façanes antigues els pisos principals tenien finestres més grosses o tribunes i balcons majestuosos. I els de les últimes plantes també eren lleugerament diferents. Hi havia un entreteniment en la variació de les façanes. Dibuixat amb llapis, el carrer sempre tenia filigranes a les cornises i als principals.
Però des que les façanes es pensen enganxant blocs digitals, no hi ha detalls als pisos principals, perquè són exactament iguals que els altres pisos. Això suposa un engany de percepció, perquè si bé és cert que des de la pantalla de l’ordinador l’arquitecte pot acostar i allunyar la façana amb el zoom del ratolí, quan caminem pel carrer, veiem molt diferent la planta baixa i el primer pis que els pisos de dalt de tot. Les mènsules que suporten els balcons dels pisos de l’Eixample són escultures figuratives precioses que embelleixen els carrers. Però cal caminar per adonar-se d’aquestes coses, i em temo que els imperatius de “productivitat” penalitzen les filigranes, que no es poden monetitzar. La professió no està per regalar hores, i a les ordenances ningú no obliga a pensar amb generositat les plantes baixes. Els carrers de les perifèries que es construeixen ara són molt menys interessants que la ciutat del segle XX, perquè la majoria dels edificis es pensen fent anar el botó dret del ratolí de l’ordinador de manera rítmica i en alçada.
Dibuixat amb llapis, el carrer sempre tenia filigranes a les cornises i als principals. Però des que les façanes es pensen enganxant blocs digitals, no hi ha detalls als pisos principals, perquè són exactament iguals que els altres pisos
De tots, el Google Maps és l’invent més marcià. Desbloquejo el mòbil, obro l’aplicació amb vista del satèl·lit, i una rodona blava intermitent indica, sobre una fotografia infinita, on sóc a cada moment. Objectivament, l’invent tecnològic és tan potent, que sembla que ho tinc tot a l’abast. A un arquitecte suís li encarreguen un projecte a la Costa Brava i navegant una tarda pel Google Maps pot fer veure que sap com arribar-hi, pot crear imatges de rengleres de xalets i pot fer veure que replantarà els arbres. Però això no vol dir que sàpiga res important del lloc. El resultat és una repetició de xalets banals repetits al llarg del carrer que s’han menjat el bosc a Sa Riera (com denuncia SOS Costa Brava), que ni tan sols tenen preocupació per les vistes, els pendents o l’espai públic. Compareu-ho amb l’ambició de llocs com S’Agaró, dibuixat amb delicadesa per l’arquitecte noucentista Rafel Masó. Fa cent anys d’aquells dibuixos i les imatges de la promoció a Begur demostren que hem anat enrere en l’art de construir!
Dibuixar és poderós. Els dibuixos enganyen més que l’escriptura. Representar és conduir l’espectador per una narrativa que no es pot contraargumentar si el contrincant no té les mateixes capacitats gràfiques. Dominar la narrativa gràfica és dominar les discussions urbanes, perquè els plànols i els dibuixos són l’única veritat fins que no n’apareix una altra. Quan estudiava, tenia una amiga que prenia uns apunts impecables. Sempre utilitzava fulls blancs dels gruixuts i Pilots negres de punta fina. Resolia els problemes de física i matemàtica amb uns gràfics molt entenedors, i els seus apunts eren molt més clars que les explicacions dels professors o dels llibres. Jo m’hi fixava, i al llarg de la meva carrera professional he corroborat que la gent que se sap explicar gràficament sobre el paper, resulta més convincent.
Les imatges de la promoció a Begur demostren que hem anat enrere en l’art de construir!
Comunicar-se amb dibuixos és essencial, però fa les discussions molt asimètriques, perquè sempre guanyen els qui dominen l’ofici del llapis, o de l’ordinador. I és clar, les entitats, persones voluntàries, veïns o espontanis que assisteixen a les sessions de participació ciutadana, no acostumen a agafar el llapis amb destresa, i no poden contrastar el que els equips tècnics són capaços d’il·lustrar. Per això, publicacions com aquesta, s’atreveixen amb la disciplina urbana. Perquè per projectar la ciutat, també cal comunicar.
