“Aleshores jo vivia a Londres i estava estudiant les oposicions per a la carrera diplomàtica al Brasil, que és el meu país. Anava i venia amb avió fins que un dia no em van deixar embarcar perquè tenia sobrepès a la maleta. Aquell sobrepès just es devia als llibres que portava amb mi per estudiar. Va ser llavors quan vaig treure els totxos de la maleta, els vaig deixar sobre el taulell del check-in i em vaig embarcar sense mirar enrere. No sereia diplomàtic”. El Gabriel Camargo Nogueira ho explica amb un somriure, cervesa en mà, cos esvelt, malgrat el seu amor pel llúpol, gràcies a la seva incansable afició al ciclisme d’altura. Sota el braç, la maqueta del què aviat serà elapé de debut de la seva nova banda, Les Rencards, d’insubornable empremta sixties i francòfona.
Fora vespreja i un fanal il·lumina la seva perfecta Vespa 160. Dins sona My little red book, del seu adorat Burt Bacharach, i el llorer del seu polo Fred Perry rellueix sobre la negror immaculada del teixit. “En aquells dies jo ja estava fart de Londres. Portava quatre anys allà i necessitava canviar”. Va ser així com, poc després, va acabar per venir a Barcelona juntament amb qui ha acabat sent la seva dona, Rosa.
D’això fa tretze anys i un bon nombre de bandes. “Tot el que escric i toco es remet al blues i el rhythm and blues. A Muddy Waters i John Lee Hooker. Tota la resta, ja sigui més pop, més punk, més r&r o més soulful, es deriva d’aquesta mateixa arrel”.
Amb aquest plantejament, Gabriel ha militat a bandes com ara The Grandaddies, The 54321s i, molt especialment, Los Sinciders —una banda cridada a omplir el buit dels degans del punk rock barceloní, The Meows—, a més, com no, dels Rencards. “Totes aquestes bandes han nascut al voltant d’una taula de bar o entre el públic d’algun concert. Crec en els grups d’amics que s’ajunten per tocar. Per exemple, Els Sinciders van néixer veient l’Iggy Pop i els Stooges quan van actuar al Cruïlla de Barcelona”.
— Parlant dels Sinciders, forts com van no entenc com els vas poder deixar.
— No podia assumir tota la càrrega de temps i energia que un projecte així demana. Amb el meu treball de traductor, amb la meva filla, Ágata, i altres obligacions, no podia donar tot allò que a una banda d’aquestes característiques li cal i mereix.
Amb Les Rencards els temps estan més controlats. “M’ho passo molt bé amb ells. Cadascun té una personalitat molt marcada. Sortir amb ells de concert o de gira és com viure en un còmic”.
Ànima internacionalista
Lector conreat, entusiasta devorador musical, excel·lent conversador en diversos idiomes i sempre amb un somriure i una paraula amable a la boca, Gabriel va néixer i es va criar a Curitiba, “una ciutat del Brasil on els estrangers que la visiten, pensant-se que estaran en un lloc càlid i tropical, se senten estafats perquè el clima és pèssim, sempre hi plou!”.
Allà Gabriel va estudiar amb els Jesuïtes. “Eren de la branca progressista, de la Teologia de l’Alliberament. Pensa que la paraula ‘satanàs’ la vaig sentir pronunciar, per primer cop en la meva vida, al bateig del fill d’uns amics meus, aquí a Espanya”.
En aquell col·legi, el jove Gabriel va apuntalar moltes de les conviccions que l’han anat acompanyant tota la seva vida, en termes de pacifisme i antiracisme. “Un dia li vaig preguntar al director d’aquell col·legi si era racista i la seva resposta va ser ‘intento no ser-ho’. Em va semblar la contesta més digna que un home blanc podia donar en un país tan horriblement racista com el Brasil”.
— De debò és un país racista? Des de fora fa l’efecte contrari, de ser mestís i integrat.
— Aquesta és la imatge que es ven de portes cap a fora. Però, per exemple, la presència que als mitjans tenen les persones immigrants aquí a Espanya, als mitjans brasilers és impensable.
El parroquià xarrupa l’últim glop de la seva cervesa i en demana una altra, i després postil·la: “De totes maneres, mira, darrere del racisme i de tants altres conflictes, sempre i només, hi ha una lluita que és la de classes. És una qüestió de classisme, d’odi cap al pobre, allò que es troba darrere de tantes fòbies”.
Una ciutat per sempre
“M’hauran d’enterrar aquí a Barcelona, perquè no penso marxar”, riu el músic, ja atacant la segona o tercera cervesa que porta mentre xerra a peu de barra. I afegeix: “Potser els què han nascut aquí no puguin dir que viuen a la millor ciutat del món, però jo, que he viscut a diverses, sí que puc dir-ho. Aquesta és la millor ciutat del món!”.
Sense ganes de tornar a la seva Curitiba natal, on d’adolescent s’havia guanyat un lloc d’honor a l’underground local gràcies al seu activisme musical i a la banda mod Tarja Preta, el parroquià prossegueix: “Clar que hi ha coses que no m’agraden, però no entenc aquesta gent que es queixa que a Barcelona no passa res. Jo he viscut i visc a una ciutat musicalment molt efervescent. He vist concerts increïbles a sales com Razzmatazz, Apolo o Upload, que a aquests haurien de fer-los una estàtua. He tocat amb les meves bandes i he punxat els meus discos. No puc ni comptar la quantitat i qualitat d’artistes que he vist a les sessions del Awamba Buluba, al Marula del carrer Escudellers o el planter internacional de Djs de tota mena i condició amb què he ballat”.
— El que sí que podràs explicar, per la seva qualitat extrema, és la nostra oferta culinària. Tenim de tot, tapes, racions, entrepans, plats combinats i, com no, un menú per llepar-se els dits.
Davant la perspectiva de seguir amb les cerveses i la conversa, mentre les notes del Walk on by de Bacharach llisquen sobre l’aire, Gabriel Camargo Nogueira somriu amb contundència:
— Doncs fem un menú, com un senyor… ara bé, poc dolç, si us plau, que no vull acabar diabètic, com la meva família al Brasil!
