El Festival Cruïlla de Barcelona serà l’escenari de la commemoració dels vint anys de la fundació de Delafé y Las Flores Azules. Oscar D’Aniello (Delafé) i Helena Miquel (Las Flores Azules) es van separar ara fa set anys. A més de la presència de Dani Acedo com a tercer eix, que fins al 2010 va ocupar Marc Barrachina, a l’actuació del Cruïlla s’hi sumaran ara els integrants de Las Trompetas de la Muerte, que van acompanyar el grup en la gira de l’àlbum Vs Las Trompetas de la Muerte.
El grup va néixer ara fa dues dècades, el novembre del 2002, i des d’aleshores han posat música a espots publicitaris i han creat una discografia emblemàtica amb títols com El monstruo de las ramblas, En la luz de la Mañana y Estonosepara. La festa promet ser una elèctrica vetllada de melangia.
— Helena, quina ha estat l’espurna que us ha fet, set anys després, tornar?
— Jo vaig deixar el grup el 2015 i amb l’Oscar D’Aniello hem seguit en contacte. Durant la pandèmia em va demanar posar la veu en un vídeo que va preparar, i sovint em deia que tenia la porta oberta. El 2018 vaig tenir bessones i no em veia capaç de fer res més que dedicar-me a la criança, però el passat Nadal vaig decidir trucar a l’Oscar perquè tenia moltes ganes i l’energia de fer una cançó.
— La tornada va ser cosa teva doncs.
— Tot va sorgir d’una necessitat meva de tornar a recuperar la meva faceta artística i recuperar la part creativa que havia deixat relegada. Em vaig adonar que era una part que tenia a dins i que havia de treure. Vaig veure aquesta necessitat quan les meves filles tenien dos anys i mig, i la persona que tenia més a prop per a fer-ho realitat era l’Oscar. Amb ell hem viscut coses precioses.
— Com us hi veu posar?
— Vam començar a treballar sobre una cançó molt experimental, però ara mateix és una cosa mig feta i inacabada i no sabem què passarà. Ens vam anar engrescant i vam començar a veure que tot quadrava i sorgia aquesta data dels vint anys que no havíem plantejat. La cosa es va fer gran a partir de començar una cançó junts.
— Deu ser molt difícil concentrar tantes emocions en un sol concert.
— Vam fer una llista de cançons possibles per formar part del repertori, que són les que arribaven més a la gent i de seguida ens vam adonar que era molt fàcil crear aquest repertori amb temes com El poder del mar, El indio o 1984. És un repertori compartit amb el públic.
— No hi haurà una segona oportunitat per cançons que hagin passat més desapercebudes?
— La idea de la gira era una celebració, i, per tant, no ens vam plantejar acostar-nos de nou a cap cançó. És una celebració de grans èxits, tot i que, com l’Oscar ha publicat discos en solitari com a Delafé, sí que toquem un parell de temes de la seva carrera en solitari. I afegim la nova Aquí ahora.
— Aqui ahora és…
— És el retrobament de dues persones. És un paral·lelisme de què hem pogut viure i representa la il·lusió de tornar. Se’m dibuixa un somriure si ho penso perquè és una cosa molt volguda. Aquest retrobament i retorn era molt desitjat.
— Quin resultat veurà el públic?
— És una celebració molt festiva i nostàlgica. A l’escenari ens acompanya la banda pràcticament íntegra que ens va acompanyar fa deu anys, una gira que vam gaudir molt. Va ser la primera gira que vam fer sent una banda de tres. Vam afegir aquest grup de bateria, secció de vent, guitarra, corista i vam gaudir tant que vam decidir que ara ho havíem de fer amb banda i passar-nos-ho tan bé com vam fer-ho aleshores.
— Quins canvis hi haurà en aquesta banda?
— Hem mantingut a tothom menys la corista Juliane Heinemann, que tenia una gira i no s’ha pogut incorporar, però hem trobat una persona encantadora, que és la Núria Moliner. A la bateria tampoc hi haurà el Ramón Rabinad, i enlloc seu estarà el Salvador d’Horta.
— Mirant enrere, què ha canviat musicalment en vosaltres en aquests vint anys?
— El grup no ha canviat tant perquè sempre hem fet el que hem volgut. Continuem fent el que volem i continuem mantenint la il·lusió. Si vaig deixar el grup en un moment donat sí que hi havia manca de motivació, però el retrobament l’he viscut amb molta il·lusió. Amb l’Oscar hem recuperat la química del principi i la química que tenim a sobre de l’escenari. És com si no hagués passat el temps. Continuem treballant de la mateixa manera: l’Oscar fa les lletres; el Dani, la música, i jo les melodies. Fent Aquí ahora hi ha hagut una mica més de deixar espai als altres i la voluntat que tothom participi una mica més en la creació de la cançó.
— Com soneu ara?
— Hem arribat a la culminació d’aconseguir mantenir l’essència del grup i aprofitar tot allò que ens connecta amb el públic, que és el pop més melòdic, la manera de rapejar més melòdica de l’Oscar amb la melangia de la música més pop. Amb el disc De ti sin mí ens vam desconnectar de la gent i hem d’aprendre d’això, tot i que estem súper orgullosos i el tornaríem a fer, però no volem anar cap allà perquè aquell disc ens va desconnectar.
Continuem fent el que volem i continuem mantenint la il·lusió. Si vaig deixar el grup en un moment donat sí que hi havia manca de motivació, però el retrobament l’he viscut amb molta il·lusió
— Quin és el camí?
— Hem d’anar cap al que ens connecta, com Enero en la playa, però amb sons més actuals. Has de ser fidel a allò que et connecta amb la gent i temes com Enero en la playa tenen tots els ingredients: una mica d’intensitat, pausa i explosió. Hem volgut anar una mica més per aquí.
— Després de la gira, teniu full de ruta?
— La idea clara inicial que està sobre la taula és fer una celebració de quinze concerts. Està plantejat així. En el moment en què s’estigui acostant el final de la gira sabrem com ens estem sentint i què volem fer. Aleshores penso que anirem trobant-nos amb nosaltres mateixos, com ho estem vivint i què tenim ganes de fer. No sabem si ens vindrà de gust. Començar la gira pensant en fer un disc no era el que sentíem en aquell moment i tot va anar sorgint. Estàvem molt contents de fer una gira. Parlarem d’això quan s’acostin els dos últims concerts. Ens asseurem i direm què hem de fer. Valorarem si tenim l’energia i la força. Les nostres vides són diferents que abans, i tots tenim família.
— També ha canviat molt l’escena musical barcelonina. Com la veus?
— Sí… una de les coses bones de l’escena és que ara és molt potent i la gent que comença està molt més preparada que nosaltres en els nostres inicis. Totes les bandes de finals dels noranta i principis dels 2000 ho fèiem com un hobbie, i no era la nostra professió. Ara la gent surt molt preparada de l’ESMUC i del Taller de Músics. També, les xarxes socials avui et poden fer arribar a molta gent, però també és una loteria. El que no ha canviat és que segueix havent-hi molta precarietat en el món de la música. Hi ha molta riquesa de grups, però els que arriben a viure professionalment de la música són pocs i continua sent tot molt precari a nivell de sous.
— També ha canviat el vostre públic. Què us heu trobat en els primers concerts de la gira?
— Fins ara hem vist entre el públic gent que ha crescut amb nosaltres. Alguns concerts han sigut en hores diürnes i venen amb els seus fills petits. He pogut veure que entre el públic continua venint la gent que ens seguia fa deu anys, i tinc curiositat per saber si en un festival s’acostarà a veure’ns gent que potser ens ha descobert ara. Tinc curiositat perquè hi ha molta oferta aquell dia i alhora pots arribar a molta gent que s’acosti i no ens hagi vist mai en directe. El nostre directe és molt enèrgic i sempre pot ser una sorpresa pel que no ens ha vist mai.
El que no ha canviat és que segueix havent-hi molta precarietat en el món de la música. Hi ha molta riquesa de grups, però els que arriben a viure professionalment de la música són pocs
— Estàs recuperada de l’atac de tos que et va assaltar a Madrid?
— Quina ràbia! Estàs un mes esperant un concert i et ve un atac de tos. Se’m va irritar pel fum de decorar l’escenari, feia fred, el canvi de temperatures… però res per preocupar-se. Vaig estar quatre cançons patint i havent de controlar molt la veu per no tenir més accidents. És una mica traumàtic quan et passa això, però és una cosa tonta.
— Quin error no cometríeu si tornéssiu a començar?
— Crec que l’única cosa que podria dir, i que fa de mal dir, és que quan vaig tenir la necessitat de parar sempre es podia haver decidit que tots paréssim un any i reflexionar. Era un moment en què teníem deu cançons per entrar a gravar i jo no em vaig veure amb cor, i l’Oscar es va sentir en la necessitat de seguir. Jo el vaig entendre a ell i ell a mi, però no vam aconseguir posar-nos d’acord i no vam trobar el punt en comú. Estàvem en un punt vital molt diferent. Tant de bo haguéssim trobat una altra fórmula que ens hagués compensat als dos. Es va fer així perquè va sorgir així, però a nivell artístic no canviaria res.
