“Soc una mica ansiós i mai havia estat tres anys sense ensenyar el meu treball, així que no podia aguantar més i he tret aquest petit divertiment, perquè l’espera no es faci tan dura”, explica Joan Martínez, àlies Linux, veterà fotògraf, grafista, docent i editor, sobre Preses falses, espècie d’aperitiu bibliogràfic que precedeix l’ambiciós llibre fotogràfic que està ultimant sobre els últims quaranta anys d’escena blues barcelonina. “En aquest volum hi surten algunes de les imatges més disbauxades i menys formals, que van ser descartades del llibre que presentaré en ocasió del 20 Festival de Blues de la ciutat”, adverteix, aigua amb gas en mà, recolzat a la barra, mentre de fons el Diz i els seus posen tota l’ànima amb Salt peanuts.
“Porto molts anys especialitzat a retratar esdeveniments culturals com ara el Festival de Blues de Barcelona o la Barcelona Tattoo Expo, a més de treballar per a diferents músics de l’escena local. En aquest sentit, no resulta gens estrany veure’m fent fotos a qualsevol concert. 40 anys de Blues a Barcelona serà el meu tercer llibre”.
— Veig que barreges imatges d’espectacles amb retrats de músics.
— Sí, habitualment feia fotografies de shows en directe, però cada cop més m’agradava el repte del retrat i vaig tenir la gran sort de poder comptar amb enormes artistes que hi van col·laborar feliçment. Així doncs, des de just abans de la pandèmia, vaig iniciar el projecte dels retrats de blues. En principi ho vaig fer per provar a fons i de debò el gran format de 10×8 polzades. I, al final, s’està consolidant com una completa guia de tot el que ha anat passant a l’escena de Barcelona.
— I on les fas totes aquestes sessions?
— El meu estudi està actualment a la Nau Bostik, un espai increïble a la Sagrera. Allà hi tinc un petit plató i, sobretot, el meu laboratori per revelar i fer còpies, sempre analògiques, a la manera tradicional.
Orgullós de no haver deixat de fer gairebé sempre “treballs de molts tipus diferents que m’han omplert l’ànima”, el parroquià es mostra satisfet de la seva condició d’autònom. “El plaer de ser el teu propi cap és el millor”, assevera.
Una educació artística
Nascut a Nou Barris, on actualment resideix, quan Joan tenia aproximadament un any els seus pares van emigrar a un dels nuclis de població del municipi de Subirats, Alt Penedès. “Allà hi vaig créixer envoltat d’un ambient bastant artístic, perquè els meus pares són ceramistes, pintors i escultors. Crec que aquell entorn em va permetre veure coses que els meus amics no entenien massa”.
Als 15 anys retornava a la ciutat per estudiar Arts Gràfiques, compaginant-ho “amb diverses feines curioses, des de venedor de discos per a una distribuïdora, fins a creador de fanzines i revistes, sobrevivint amb altres ocupacions més precàries”. Als 17 ja es va independitzar i es va mudar a prop de la Plaça Reial. “Aleshores compaginava el meu treball per diferents diaris com La Vanguardia o l’Avui, amb la vida nocturna encara canalla del Gòtic”.
— I quan vas tornar al teu barri d’origen?
— Va ser fa uns vint anys, quan rondava els 30, gràcies a l’especulació immobiliària. Al principi vaig aterrar-hi una mica deprimit pel fet de sortir del centre de Barcelona, però en pocs mesos em vaig integrar i ara no canviaria aquell lloc per cap altre.
A Nou Barris, el Joan forma part del col·lectiu 9barrisimatge.org “amb el que exploro la fotografia més social sense apartar-me del món de la cultura” i està implicat “en moltes de les mogudes que s’hi forgen, impartint tallers i cursos de fotografia a centres socials i a Lomography, una botiga que aposta i impulsa la fotografia analògica, la de tota la vida”.
Un negoci per a uns pocs
“Aquesta ciutat em va veure néixer, no hi vaig ser durant tota la meva infància i hi vaig tornar per iniciar la meva vida com a adult”, raona el fotògraf, abans d’afegir entre rialles: “Si he arribat alguna vegada a aquest estadi”.
Enamorat del caràcter pluricultural de Barcelona, veu en aquesta “una de les poques ciutats que conec amb una qualitat de vida, una ubicació i un clima que permeten conèixer a persones d’altres cultures i llocs. Això considero que és el valor afegit que té Barcelona per als que som curiosos. En qualsevol moment pots conèixer a gent de qualsevol lloc i compartir-hi un munt d’experiències i mogudes”.
Una perspectiva que xoca amb la seva percepció actual de la urbs, “que actualment és una marca i no pas un lloc per viure-hi, un negoci per a uns pocs i una ruïna per a la majoria”, lamenta.
— El que, en canvi, és un molt bon negoci són les nostres tapes, racions, entrepans o menú, que aquí es serveix tot deliciós i en abundància.
Amb un mig somriure que denota gana, en Joan Martínez repassa l’oferta gastronòmica del Bar abans de sentenciar:
— Si pot ser racions, en plural, per tastar de tot.
I demana una altra aigua, perquè el menjar el voldrà ben picant.
