De la mà del Musée du Quai Branly-Jacques Chirac arriba a CaixaForum l’exposició més gran sobre la història del tatuatge que haguem vist mai. Una mostra que, des d’una visió antropològica, pretén analitzar els usos d’aquest art en diferents èpoques i cultures, i el paper social que ha exercit aquesta pràctica ancestral.
Articulada en cinc blocs, l’exposició recorre tots els continents per descobrir-nos l’origen, l’evolució de les tècniques i la manera en què conviuen en sincretisme diferents corrents vinculats a l’art del tatuatge. Des de la perspectiva global, passant pel tatuatge com un art en moviment, o el renaixement del tatuatge tradicional en llocs com Nova Zelanda, Samoa, Polinèsia, Indonèsia, Filipines, Malàisia Orient i Tailàndia, a més a més de l’expansió i el sorgiment d’escoles a la Xina, Taiwan i Amèrica Llatina. La mostra segueix a tatuadors i tatuats per explorar els punts de trobada que han convertit aquesta tècnica en una forma d’expressió artística i en un fenomen mundial, per finalitzar amb una reflexió sobre el tatuatge en l’actualitat i el seu significat.
Amb més de 240 peces expositives, entre les quals podem trobar dibuixos, pintures, fotografies, eines per tatuar i objectes relacionats amb l’univers del tatuatge, allò que més crida l’atenció del visitant són els prototips hiperrealistes modelats en silicona de parts del cos, com ara cames, braços o torsos, que han estat literalment tatuats per mestres d’aquest art de tot el món expressament per a la mostra, i que no deixa de créixer i enriquir-se amb nous exemples en cada parada del viatge que fa.
D’entre les diferents activitats que s’han organitzat en paral·lel a l’exposició, com és el cicle de conferències i taules rodones coordinades per l’especialista Clara Peñalver, que tracten el fenomen des de perspectives com la història, l’art, l’espiritualitat, la ciència, la moda o la salut mental, cal destacar la Nit del Tatuatge, una vetllada que va comptar amb la participació de tatuadors de prestigi internacional mentre treballaven en directe, a més a més de xerrades, una mostra d’art urbà i música.
Parlem amb una de les participants de la vetllada, artista professional del tatuatge: Paula Cruz. Especialitzada en tatuatges nòrdics, en concret l’art tradicional escandinau d’Era Vikinga, la Paula utilitza el Hand Poke, una tècnica tradicional sense màquina de tatuatge elèctrica. Els seus dissenys es basen en troballes històriques datades en l’Era Vikinga als quals aporta els seus coneixements sobre l’època i el seu toc personal amb la seva tècnica de treball de punts.
Li preguntem sobre la seva visió i opinió com a artista davant aquesta exposició singular: “he gaudit molt veient l’exposició. L’he vist bastant completa i, sobretot, atractiva per a tota mena de públic. La recomano molt!”, afirma la tatuadora. “L’experiència de participar com a artista convidada a la Nit del Tatuatge, va ser una meravella. Sempre és agradable veure com la gent s’interessa pel teu treball i aprecia l’art al qual li dediques tot el temps del món”.
L’exposició recorre tots els continents per descobrir-nos l’origen, l’evolució de les tècniques i la manera en què conviuen en sincretisme diferents corrents vinculats a l’art del tatuatge
La reflexió profunda que ens suscita la mostra de CaixaForum és la de veure com l’art de dibuixar la pell que per a molts pobles forma part de la seva identitat i de la seva tradició, per a uns altres va generar un rebuig amb forts prejudicis, que va convertir als seus portadors en personatges d’espectacles com ara les dones barbudes o els faquirs. Això ens porta a preguntar-nos si potser el fet que existeixin aquest tipus d’exposicions -en un centre cultural de prestigi com CaixaForum- no és sinó un avanç en la consideració del tatuatge com una forma més d’art al nostre país. “Realment sí que ho considero com un avanç. Avui dia en ple segle XXI, el tatuatge encara no està ben vist. Per això, crec que amb aquests petits salts, com l’exposició en qüestió, ajudem a normalitzar-ho i entendre-ho com una expressió artística més”, ens comenta Cruz.
Quan reflexionem amb la Paula Cruz sobre el fenomen de les modes, afirma que “hi ha un sector en el món del tattoo que s’està sobre comercialitzant i posant de moda, sobretot a causa de les xarxes socials, els instagramers i influencers, creadors de contingut… podria dir-se que en ells hi ha una moda potser més passatgera. Però, d’altra banda, afirmaria que, gràcies també a les xarxes i a l’exposició de persones famoses, esportistes o artistes als mitjans, estem aprenent a normalitzar els cossos tatuats i arribar a l’abast de tota mena de públic”.
“Avui en ple segle XXI, el tatuatge encara no està ben vist. Per això crec que amb aquests petits salts, com l’exposició en qüestió, ajudem a normalitzar-ho i entendre-ho com una expressió artística més”, comenta la tatuadora Paula Cruz
El que és clar és que tatuar-se, marcar-se la pell o simplement aplicar tinta a l’epidermis, va més enllà de les modes estètiques. És un art que continuarà practicant-se com a mostra de tradició, religió o simbolisme, tal com se’ns mostra en gran part de l’exposició. Quan parlem dels moko de Nova Zelanda, considerats tresor nacional; o el llegat del tatuatge kalinga, encarnat avui per l’artista Whang-od Oggay, que amb 104 anys és considerada la tatuadora més anciana del món i l’última practicant d’aquest gest mil·lenari que duen a terme les tribus guerreres.
El setembre de 199,1 durant els treballs als Alps per a recuperar el cos momificat d’Ötzi, l’Home de Gel, els científics van descobrir que el cadàver presentava una sèrie de tatuatges a la regió lumbar. A posteriori, es van trobar fins a 61 marques a la pell d’aquest home que va viure fa més de 5000 anys. I és que l’art de dibuixar la pell és tan antic com l’home, encara que el seu ús hagi variat al llarg de la història i de les regions.
Potser en l’actualitat encara no sabem el motiu pel qual Ötzi té aquestes marques en diferents zones del seu cos. Tenien una funció terapèutica, simbòlica, religiosa? Potser el més bell d’això és que tenim la sort que, com una obra d’art ancestral, s’hagi preservat fins als nostres dies.
