Entre Nova York i Barcelona discorre la vida d’en Marc Migó, que reconeix que passarà bona part de l’estiu a Europa, ja que es tracta d’una època amb més activitat en aquesta banda de l’Atlàntic. Això sí, poc després de la seva estrena al Liceu amb The Fox Sisters, el jove compositor es desplaça al Cabrillo Festival of Contemporary Music a Santa Cruz (Califòrnia), on ha d’interpretar per primera vegada una altra obra orquestral. Els encàrrecs cauen a un ritme vertiginós, i en el curs de la nostra conversa afloren algunes de les seves futures i més sonades col·laboracions —si bé encara condemnades a l’off the record—.
Una que sí que podem revelar és la creació d’un Rèquiem català per al cor i orquestra de cambra, que sens dubte no deixarà indiferent l’oient. Un gènere musical molt específic i, tanmateix, d’abast universal per la seva profunda emotivitat —el de la Missa de difunts— que, de fet, va jugar un paper important a la biografia del compositor català.
— Sembla que no tothom atura l’activitat a l’estiu…
— Doncs no, perquè després de Barcelona i Califòrnia torno a París, i després a Madrid, a assajar amb un violinista que participarà a la International Fritz Kreisler Competition, presentant una sonata meva. A més a més, aquest agost possiblement viatjaré a Alemanya per preparar una obra per l’ensemble barroc. Estic més centrat a Europa aquestes dates, però al setembre ja torno a Nova York, a seguir amb els meus estudis doctorals a Juillard.
— Com va ser la teva incorporació a la Juillard School, una de les escoles de música més prestigioses del món?
— Els primers dies vaig experimentar una sensació inoblidable de terror i d’il·lusió extrema alhora. Vaig quedar molt impressionat pel nivell. Vaig veure l’orquestra de la Juillard —formada per estudiants— tocar obres de Sibelius, sota la direcció d’Esa-Pekka Salonen, i en aquell moment em va semblar que sonava fins i tot millor que la New York Phil.
“Els primers dies a la Juillard School vaig experimentar una sensació inoblidable de terror i d’il·lusió extrema alhora”
— Al teu currículum, a més dels diversos premis, estrenes i encàrrecs que estàs assumint darrerament, destaca haver guanyat el concurs anual de composició a Juillard.
— Sí, de fet el vaig guanyar dues vegades, ja el primer any que hi vaig entrar. I va ser molt bo per a mi, em donar seguretat. En el primer cas, l’obra del 2017 —un Nocturn per a violí cordes, arpa i piano–– ha viatjat molt i ha rebut més premis. Precisament, s’ha tocat dues vegades a Barcelona, l’última amb l’Orquestra del Reial Cercle Artístic. Però també a Nova York, Minnesota, Tbilisi, i s’anava tocar a Ucraïna…
— Quan toquen les teves obres, a Juillard, imagino que és gairebé la millor interpretació possible, pel nivell dels músics i sobretot el compromís amb el repertori contemporani.
— Exacte, els músics de la Juillard assagen molt bé, des de la primera audició pots percebre aquest compromís. Pel que fa al repertori contemporani, a Nova York —i als Estats Units en general— hi ha una obertura més gran, molta més consciència de la diversitat i ganes de prestar oïda i promoure les creacions locals, també com un tret d’orgull nacional. Un sentiment patriòtic, al voltant del que consideren “el nostre repertori”. Fins i tot, hi ha una orquestra pensada per interpretar les obres que creen, i que són ben acollides no només pel públic especialitzat.
“Als Estats Units hi ha una obertura més gran, més consciència de la diversitat i ganes de promoure les creacions locals, com un tret d’orgull nacional”
— Aquí, en canvi, el públic més interessat per aquest tipus de composicions —que passen per complexes o fins i tot “inintel·ligibles” per a la massa d’oients— està vinculat a la música. Són sobretot estudiants que tenen present l’impacte social de la música de nova creació.
— Sí, he percebut un contrast important amb relació als Estats Units, que porta a fugir de la bellesa. Una mena de complex que potser deriva d’aquesta afirmació de Theodor W. Adorno, que va dir que “després d’Auschwitz no hi pot haver poesia”, ni crear res bell. No saps el mal que ha fet aquesta afirmació, molts compositors europeus mantenen aquesta mentalitat. Senten que hi ha moltes coses que no pots fer. No et pots permetre la bellesa, no és original, sona sentimental, cursi… Sembla que has de fer coses que la gent no entengui.
— La qüestió de la comprensió de la música, allò que s’entén o tolera, no deixa de resultar fascinant…
— És més, de vegades encara et trobes amb audiències una mica snob que rebutgen allò que entenen, se senten defraudats. Em refereixo sobretot a crítics i programadors. Això deriva en certa manera de la imatge de Wagner, del compositor com a geni incomprès. Fins i tot li ha passat al meu mentor, John Corigliano, amb qui tinc una bona amistat. L’últim cop que ens vam veure, a casa seva, m’explicava una cosa molt interessant arran de la seva òpera The Ghosts of Versailles, i del rebuig de les seves obres a França per l’ascendència de Pierre Boulez. Des dels Estats Units sí que miren tot el que està passant aquí, però no és recíproc, sovint es creu que allà tot és superficial, que la bellesa és una forma d’escapisme…
— Bé, és que el que és “contemporani” —en aquest cas, la música— s’entén en un sentit encara profundament romàntic, com una cosa trencadora i difícil de seguir que t’interpel·la, et qüestiona o et desafia.
— A Alemanya, un programador —m’explicava Corigliano, a propòsit d’una obra seva— li va dir que “el problema és que agradarà massa”, en sentit pejoratiu, és clar. És commovedora, la situació, perquè als Estats Units rep un tracte d’estrella. Fa poc, parlant amb un altre compositor consagrat a propòsit de la meva Sonata per a violí, em comentava que vint anys enrere un violinista que també volia tocar una obra seva a la Fritz Kreisler Competition li havia escrit una carta rebutjant-la, finalment, per ser “massa bonica”.
— Doncs sí, sembla un condicionament fort, almenys a les obres de nova creació…
— Amb això no vull dir que la música que jo componc sigui sempre bella, o busqui la bellesa per la bellesa…
— Potser la clau, una vegada més, rau a assajar una via intermèdia, i no per comoditat sinó precisament al contrari: per perpetuar la tensió i l’interès de la creació musical, oberta a registres diversos i fins i tot contraposats.
— És clar, exacte, allò que és interessant, com diu un creador ucraïnès —Valentin Silvéstrov— el compositor és com un pintor, que en lloc d’una paleta té un estoig amb les eines que cada compositor ha perfeccionat, i pots agafar el color de Beethoven, de Mozart… Tu has de tenir totes les eines a l’abast per fer la música que vulguis, de la manera més lliure. Per què imposar-te tu mateix condicions?
“Jo pensava que seria biòleg. Però quan tenia 15 o 16 anys el meu avi em va regalar una col·lecció de la Deutsche Grammophon“
— Bé, i encara que necessàriament condicionada pel format, arribem a aquest interessant projecte del Liceu —ÒH!PERA (Microòperes de nova creació)— que ha permès estrenar en una mateixa vetllada obres de joves compositors, un encàrrec que tu has assumit amb una òpera inspirada en les creadores del moviment “espiritista”.
— Doncs sí, han estat dues funcions en dos dies seguits —els dies 9 i 10 de juliol— amb quatre equips, comptant amb director d’escena i compositor en cada cas, i diverses escoles de disseny de Barcelona i entitats vinculades a l’Ajuntament, per oferir òperes de càmera —en el meu cas, com saps, The Fox Sisters— d’uns 30 minuts de durada per diferents escenaris del Liceu: el foyer, el teatrino i la sala dels miralls.
— Una pregunta que sembla obligada és aquella referent a l’elecció del tema: d’on sorgeix el teu interès per l’ocultisme, per la possibilitat d’invocar els esperits?
— Bé, des de sempre m’ha fascinat el tema de les conspiracions, però darrerament en veure com està d’estès —en forma de fake news, en el context de l’era de la postveritat— em vaig interessar per l’estudi del pensament màgic. I la història de les Germanes Fox és paradigmàtica, molt representativa del moment en què ens trobem. La vaig descobrir llegint un llibre que porta un títol provocador –—¿Por qué creemos en mierdas?— i en què l’autor, Jaime Noguera, bàsicament es pregunta com decidim creure en allò que creiem. Analitza un munt de casos, i un és el de les Fox Sisters. Una història molt bona, que a més a més és real, tot i que no ho sembla. La vaig explicar a John Corigliano i es va quedar impressionat. Em va donar a entendre que el tema mereixia un tractament in extenso. Aleshores, va sorgir aquest encàrrec del Liceu, per casualitat, i vam pensar que podia ser una mena de targeta de presentació.
— I com narres una trama com aquesta en 30 minuts?
— El que jo he fet no és un retrat biogràfic complet, sinó la captura in medias res d’una escena, concretament una sessió de mèdiums, corresponent a quan elles eren joves i començaven. L’òpera està escrita per a soprano, mezzo, baríton i un trio de cordes particularment fosc (violí, violoncel i contrabaix), amplificat i connectat a un sistema d’altaveus que envolta tota l’audiència amb la finalitat de crear un efecte envoltant. El drama no passa només a l’escenari sinó a tot l’espai, arriba inevitablement a l’espectador.
— No voldria acabar sense tornar als inicis —d’alguna manera— i preguntar-te per la teva vocació, per com s’arriba a desenvolupar una carrera dins la creació musical. Com va sorgir la teva passió?
— La història de com vaig arribar a la música és curiosa. Jo pensava que seria biòleg. Però quan tenia 15 o 16 anys el meu avi em va regalar una col·lecció de la Deutsche Grammophon, i encara que d’entrada no vaig connectar amb tots els compositors, una obra com el Rèquiem de Mozart em va afectar com res no m’ha afectat mai a la vida. I gairebé cada dia a l’autocar, en el trajecte de casa meva a l’escola, me l’escoltava. En aquell moment jo no era conscient que acabaria fent música. El que puc dir és que no és cert que s’hagi de començar de nen.
