“He arribat a una edat en què callo molt menys i parlo molt més. A què em refereixo? Al fet que no tinc per què aguantar ximpleries que abans aguantava i em quedo descansada quan dic el que sento, sense guardar-m’ho al fons dels pensaments. I m’agrada fer-ho amb calma i bones paraules”. Transcorren uns segons de silenci. “El que vull dir és que m’envolto de gent que m’estimo i amb la qual em ve de gust compartir la meva vida i el meu món, ja sigui una estona o molt més”.
És aviat al matí, i la Mari Carmen Sinti, irreparable matinera, es troba colzada a la barra del Bar, fred Cacaolat entre les mans mentre, de fons, les notes del Love and hate in a different time de The Gabriels omplen l’aire d’una magnètica intensitat plena de Soul.
“El que he estat sempre és mare —prossegueix—. Això no canvia. La resta depèn de quan, on, per a qui, què pretenc, què sento, què em donen… Hi ha tants jo com a circumstàncies. Sé que faré moltes més coses des d’avui fins que em mori, i en cadascuna d’elles seré diferent. Una que em caracteritza és el meu afany per aprendre. Mentre em sorprenguin les coses que em són desconegudes, tindré ganes de viure”. De moment, els gratament sorpresos són els seus lectors que, després del seu debut amb Sudor frío el 2018, acaben de comprovar que allò no era pas un one off i es disposen a llegir, a gaudir, a viure, la segona referència de novíssima publicació de l’autora: En el fondo de mis ojos (Vencejo).
Directora del veterà programa Lletres i música, a la ràdio de Sant Cugat, i impulsora de diversos clubs de lectura i altres iniciatives literàries, la de la parroquiana és una història peculiar: “després d’enviduar quan tenia cinquanta i pocs, vaig decidir reinventar-me i vaig començar presentant un relat a un concurs. De vegades fem coses que més tard considerarem importants, però sense adonar-nos encara d’aquesta rellevància. No obstant, en el moment d’enviar aquell primer correu on adjuntava aquell relat amb pseudònim i un altre paral·lel amb la plica, ja vaig sentir que quelcom únic estava començant”. Quelcom que l’ha portat a ser respectada i molt estimada a diversos entorns literaris i culturals.
Sortint airosa de la carrera d’obstacles
“Com tothom, tinc diversos punts d’inflexió que han anat dibuixant el skyline de qui soc en aquests moments. De totes maneres, crec que, del que més orgullosa estic, és d’haver criat als meus fills saltant per sobre de tots els obstacles que m’he anat trobant pel camí, que han estat molts i, en alguna ocasió, sense cap gràcia”, explica la Mari Carmen xarrupant la seva beguda.
— Mai vas pensar a enviar-ho tot a fer punyetes?
— I tant. Moments de moltes ganes de deixar-ho estar tot, de demanar-li al karma de què anava i de clamar a l’univers que em deixés una miqueta i repartís amb algun altre. Però anàvem superant un darrere l’altre els inconvenients d’una família monoparental sense cap ajuda. D’aquells temps recordo allò dolent, allò dolentíssim, però, sobretot, com de feliços vam arribar a ser.
Tot aquest bagatge ha acabat per conformar a una incansable activista cultural. A una enamorada de la lectura de centenars de llibres i d’escoltar mil cançons (“soc bastant eclèctica, però no he arribat a un grau com per deixar que una emissora triï el que escoltaré”, proclama), que bolca aquesta gran passió en el seu programa de ràdio, en els seus llibres i clubs de lectura i, com no, a tenir el seu cap treballant, “ideant noves històries que compleixin els requisits que m’exigeixo”.
Barcelona, sí, però ja no a la ciutat
Filla d’una família d’andalusos arribats a l’urbs als anys 40 “amb una mà davant i una altra darrere”, l’escriptora rememora les “coses extraordinàries que m’explicava el meu pare d’aquella arribada, d’aquell viatge i d’aquells temps en els quals aquella família de més de vint persones, la majoria nens i adolescents, va haver de sobreviure. Donaria el que fos per ser testimoni d’aquella entrada al barri pel Carrer Ample, que en aquell moment havia d’estar com a molt empedrada, amb el carro tirat per un ruc i ells, les maletes, els animals, tot damunt de la carraca”.
— I tu ja vas néixer aquí?
— Vaig arribar a Barcelona de petita, però em sento tan adoptada que, sent andalusa, espanyola i europea, em sento catalana per sobre de tot. No viuria a cap altre lloc. Tinc la feina aquí, els meus fills aquí i els meus amics, gairebé tots aquí. Tot i això, els meus plans de futur són diferents…
— En quin sentit?
— “En el sentit que Barcelona sí, però no capital, sinó província”, respon, enigmàtica, liquidant el seu Cacaolat i deixant enrere l’hora del primer desdejuni per donar pas a la del vermut i, potser, la de l’esmorzar, aprofitant la conspícua i suculenta oferta gastronòmica que se li ofereix..
“Soc de picotejar, per tant m’agrada quan a una taula algú diu allò de: ‘demanem unes quantes coses per picar i després ja es demana cadascú el segon?’ M’encanta una mica de cada. El mateix que un bufet”, explica. I de sobte un somriure ple de nostàlgia se li encén en el rostre mentre entretanca els ulls i excava en el record.
— La meva mare em deia: ‘et poses tan poc menjar al plat perquè si el veus ple et canses’. I després, si em quedava amb gana, repetia. Em recordava: ‘ets com el teu avi, que no li agradava menjar només d’una cosa’.
— I te’n recordes tu d’allò?
–El meu avi va morir sent jo una nena, així que no ho recordo. Només que era molt prim, —somriu amb tendresa mentre decideix amb què acompanyar el vermut blanc acabat de servir.
