Com cada any, el gaudi i les obligacions del curro m’han dut a visitar més d’una vegada La Setmana del Llibre en Català. Val a dir, en primer terme, que la ubicació actual al Moll de la Fusta (una imposició filla de la pandèmia, que ha situat la festa en un indret molts menys bullangós i actiu que la Plaça de la Catedral) ha esdevingut encert; l’espai és molt més confortable per a les 84 casetes de la fira i els seus 259 expositors, i sobretot encara més pràctic a l’hora de programar una agenda d’alt estrès, amb 300 activitats i unes 150 presentacions de novetats literàries.
Passejant per La Setmana, qualsevol lector en la nostra llengua acabarà vivint una sensació mixta d’orgull i embafament, perquè es demostra la qualitat altíssima de la nostra indústria editorial (amb catàlegs d’assaig i pensament com el d’Adesiara, per exemple, que envejaria qualsevol segell del primer món), però també perquè t’acabes preguntant si tenim suficients lectors com per digerir un sistema editorial tan ric i amb una dosi de novetats autènticament frenètica.
Servidor té la desgràcia d’ésser català, la qual cosa comporta viure entre l’eufòria i el dol més radicals, i no pot evitar sentir un pèl de vertigen en contemplar tanta piles de llibres amb un destí més aviat boirós. Tant de bo totes les crisis fossin d’abundància, i insisteixo en el fet que (malgrat els ploramiques que donen per morta la nostra llengua), les editorials del país demostrin contínuament que Catalunya compta amb una literatura que té les virtuts –i els defectes– habituals en qualsevol país d’Europa.
Però la nostra tribu també és especialista en fer bé les coses més difícils i cagar-la en les més elementals, i el nas em diu que l’excel·lència que hom palesa a La Setmana no acaba de quadrar amb els percentatges de lectura en català. Segons el darrer estudi de l’ICEC sobre la qüestió, Hàbits de lectura i compra de llibres l’any 2021, només un 33,8% dels ciutadans del país llegeix habitualment en català (la definició de l’adverbi és important, car inclou els bípedes que llegeixen setmanalment o, com a mínim, una vegada cada mes).
Si la xifra del 33,8% ja és més aviat raquítica, encara ho és més una periodicitat altament problemàtica, perquè qualificar d’habitual una persona que llegeixi dos o tres vegades durant quatre setmanes (sense concretar les hores) diria que és passar-se d’optimista. Aquestes xifres s’han de posar en context amb factors com la progressiva tendència de tots plegats a llegir cada vegada més textos en pantalla (pesi a qui pesi, la llum d’un telèfon no ens disposa la closca amb el mateix nivell d’atenció que una pàgina), la progressiva banalització de la lectura en l’educació primària o fins i tot en els estudis universitaris i, insisteixo, un sistema de publicacions amb un estrès de novetats i llibres d’alt interès que no podria seguir ni un robot hiperactiu. De portes en fora, els editors fan cara de contents (el mateix estudi diu que els compradors d’un llibre com a mínim durant tot l’any es mantenen en el 64,7% dels ciutadans), però quan hi xerres sotto voce et conten com viuen fatigats de publicar novetats que tindran pocs centenars de lectors.
Tenim un sistema de publicacions amb un estrès de novetats i llibres d’alt interès que no podria seguir ni un robot hiperactiu
Crec que valdria la pena preguntar-se honestament, sense triomfalismes ni un excés de martirologi, qui llegeix llibres en català al país. Servidora es guia per la intuïció (també pel fet de presentar un pòdcast setmanal de llibres en català i cruspir-se més d’un centenar de llibres en la nostra llengua cada any, de tots els gèneres), i aquesta em diu que no anem gaire bé. M’acusareu, amb raó, de fer especulacions molt vagues, però l’experiència em diu que sovint les estadístiques són molt més inexactes que factors com ara la conversa pública i mediàtica que provoquen els llibres en un territori. I si m’acullo a la percepció que tinc d’aquest segon factor, em vénen ganes de llançar-me del passeig del Moll al mar. Quan acabi La Setmana, administracions i editorials cantaran al·leluies; i tindran raó, perquè és una efemèride amb quaranta anys a les espatlles que ha esdevingut una porta d’entrada magnífica al curs literari. Però aquesta és una cara de la moneda, i la nostra tribu sovint cau en la tendència de no voler mirar-ne el revers.
Vist el panorama, servidor continuarà amb la seva pretensió liberal i modesta de donar exemple, i mantindré l’ètica individual de continuar-me cremant els ulls amb la carretada de nous i excel·lents llibres que ens esperen. Llegiu-ne algun, us ho prego, perquè malgrat els triomfalismes encara no hi ha ni un sol escriptor al país que pugui viure exclusivament d’allò que publica en català.
