El millor bar del món era jo. Quan l’Enric Rebordosa i en Lito Baldovinos obriren el Paradiso, pels volts del 2015, vaig tenir la sort de poder batejar el seu ventre de balena enfustada (bessona de la caverna imperial curvilínia del Dandelyan londinenc, al cel sia) per després nedar a la vermellosa menstruació del seu reservat, on rellegíem compulsivament El gran Gatsby fins que l’aroma de trufa blanca eclipsava el perfum i el flux de tota acompanyant femenina. Ara que un dels rànquings més prestigiosos del barisme l’ha coronat com a primera cocteleria del planeta, cal recordar que Paradiso hi ha arribat bàsicament perquè els seus creadors ja fa temps que han passat de pantalla i —a dia d’avui, després de la ressaca— es troben imaginant un nou bar encara millor. El present és per gent poc imaginativa, el passat cosa de nostàlgics, i el futur és playground del geni.
Però seria oportú recordar algunes coses. Quan els meus estimats amics fundaren Paradiso, la majoria de restauradors del Born i de tota la ciutat els tractaren de folls: ells passaven de tot mentre parien una sèrie de locals que ens han redimensionat l’art de beure. Paradiso nasqué de la premissa aristotèlica segons la qual el coneixement només pot sorgir de l’admiració (així, a boca oberta, descobrírem aquella simpàtica botiga de pastrami rere la qual s’hi amagava el monstre), però també amb el convenciment freudià i tossudament centreeuropeu que relliga la saviesa a alguna forma de secretisme. Tots els locals d’aquest matrimoni d’amics incloïen la necessitat d’un privilegi, ja fora la pagoda japonesa de l’antic restaurant Alegria (la primera casa del cuiner Giacomo Hassan) com l’habitació d’una velleta morbosa i inquietant al genial Dr. Stravinsky.
Com ja saben els meus amics, considero aquesta la seva millor creació, potser perquè és la més desconeguda i no comporta suportar la nòmina insofrible de gent que visita Paradiso, amb una quota horripilant de nois pretesament americans que t’expliquen el seu complexíssim projecte laboral i femelles que han treballat en causes socials que sempre tenen l’epicentre en platges del Carib. L’Stravinsky és una cosa molt més catalana, car barreja l’excés amb una certa puresa d’esperit vergonyós del luxe. Durant molt de temps hi repartia càtedra Yeray Monforte, el meu cocteler favorit del planeta (amb permís de la reencarnació alcoholística de Mozart, Marian Beke, del The Gibson; mai no he vist res igual darrere una barra). Ja ho veieu, l’excel·lència d’aquesta gent és tan generosa que fins i tot han de tolerar que els seus clients ancestrals tinguem la gosadia de fer-nos els llepafils.
Paradiso nasqué de la premissa aristotèlica segons la qual el coneixement només pot sorgir de l’admiració, però també amb el convenciment freudià i tossudament centreeuropeu que relliga la saviesa a alguna forma de secretisme
Tant li foten les meves preferències, perquè aquí l’important és recalcar com l’Enric i en Lito han arribat al primer lloc del món a pesar del país i de la ciutat on es troben, una Catalunya i una Barcelona que surten al camp a empatar, que prediquen amb orgull la pobresa i la modèstia. No és el seu cas; ells van pensar que Barcelona podria tenir bars com el meu estimat Oriole, el Nightjar o l’Artesian de Londres i que l’únic que calia per aconseguir-ho és fer-los. Els meus amics són el contrari del procés, una forma existencial que consisteix en fer promeses sempre incomplertes i afirmar-se únicament en el victimisme del martirologi. Ells, adorats companys, són el contrari de la nostra nòmina d’escriptors, creadors multidisciplinar i gestors musicals que només obren la boca per queixar-se. Ells han demostrat que l’única forma de fer les coses consisteix en moure el cul.
Jo vaig tenir la sort de compartir aquest esclat d’ambició i ara comprovo com la majoria de la nostra tribu fa allò tan català de reconèixer-los-ho només quan el seu mèrit té el segell qualitatiu d’excel·lència estrangera. Aquest país cada dia fot més mandra i, de fet, cada dia em sorprèn més que encara hi hagi gent com ells. Vaig poder gaudir el seu geni quan tocava, no ara que s’hi apuntarà tot cristo, i l’únic que em sap greu és no poder celebrar l’èxit a les extraordinàries barres que han ideat (feu-me cas, si voleu avançar-vos al temps visiteu la seva darrera creació, el bar Monk). Fa ja massa que m’he negat el plaer de la beguda alcohòlica i vaig prometre al meu psiquiatre i a la meva mare que deixaria de mamar. Els contractes que fas al metge no són estrictament vinculants, certament, però els pactes amb qui t’ha parit es tenyeixen d’un pes biològic espantosament difícil de trencar.
Vosaltres que podeu, doneu les gràcies a l’Enric i en Lito i visiteu les seves creacions. S’ha d’ésser autènticament tanoca per fer cua els propers mesos al Paradiso, però teniu Strvavinky, Monk, La Confiteria, Maravillas, Muy Buenas, el Mudanzas… i en pareixen tants per metre quadrat que ja he perdut el compte i ara em fot una mandra terrible documentar-me. Els que creieu que són bars per guiris feu el fotut favor d’anar-hi, pagar alguna cosa, i ja veureu com el públic va tornar-se autòcton. Afluixeu la mosca d’una punyetera vegada i pareu de queixar-vos i plorar com Jordi Turull. Jo espero tornar-hi algun dia, que la vida sana és terriblement avorrida. El millor bar del planeta era jo, perquè nosaltres coneguérem l’alegria. I teníem raó. Ara ja ho sap tot el món.
