“Amb una edat en la que se suposa que hauria de jugar a la petanca i ballar pasdobles a excursions amb l’Imserso; navego, faig llargs recorreguts en bicicleta, cuino diàriament, exerceixo de divulgador científic, col·laboro a diversos mitjans de comunicació, segueixo amb la meva activitat com a expert en medi ambient, estic en plataformes ciutadanes en contra d’un mal desplegament de les renovables, dono conferències, desenvolupo un segon doctorat en Història Contemporània i escric novel·les. No està gens malament…”, reflexiona en Ferran Vallespinós a peu de barra, tot degustant gintònic de Beefeteater “amb poca ginebra, molt de gel i tònica Schweppes, sense més complicacions”.
Ha arribat quan es feia foc, “soc au nocturna; invertir un terç de la nostra curtíssima vida en dormir em sembla una mala inversió tret que tinguis somnis, llavors és meravellós”, i ha demanat que de fons soni “música clàssica, i no un totòleg parlant que ens espatlli la conversa”.
En aquests dies veu la llum Las horas huecas (RBA), la seva segona novel·la després del seu debut en la narrativa de ficció l’any 2020 amb Los colores del último puerto, i amb una conspícua producció de llibres sobre ciències, medi ambient i ecologisme a nom seu. “Si aquesta nova novel·la és ben acollida pels lectors, em sentiré molt orgullós, perquè és el meu treball més personal: jo sol, davant de l’ordinador, creant i destruint personatges com si fos déu”.
Nascut en una família obrera colpejada per la guerra, “amb el meu pare sempre treballant, però sempre proper”, el parroquià va ser el primer a anar a la universitat, “vaig ser bon estudiant de Biologia, gairebé un excel·lent. Vaig compaginar feina amb estudis, mai vaig suspendre cap assignatura, amb la por dels últims anys del franquisme, investigo i faig un doctorat, participo en campanyes oceanogràfiques a diferents mars del món, em canso de la ciència, tradueixo uns 40 llibres, creo una empresa consultora, entro en política i acabo d’alcalde del meu poble, Tiana, durant dotze anys. Travesso l’Atlàntic en un petit veler amb dos bojos més i, a la tornada, tenim un accident a mil quilòmetres de l’illa més propera. Ara escric novel·les”.
Després de prendre un bon glop del seu gintònic, el parroquià reprèn la paraula: “Després d’analitzar el que he fet, m’atreveixo a definir-me com a inquiet, cínic de vegades, irònic sempre, conversador infatigable, cercador d’experiències, sibarita en el menjar, just i no vanitós, somiador, tossut, sempre disposat a aprendre. I, malgrat tot, amb freqüència insegur. Enamorat de la vida”.
Una vida que són moltes
De la seva trajectòria professional, el Ferran destaca quatre moments clau: “Decidir ser biòleg i decantar-me per una carrera científica. Abandonar la ciència oficial i crear una empresa de ciència aplicada. Entrar i sortir de la política com a manera de contribuir al bé comú sense pegar-me a la butaca, tenint en compte que vaig ser alcalde sense sou. I, finalment, escriure novel·les, quelcom que sempre havia desitjat, però durant massa temps vaig ajornar. M’agrada reinventar-me. El plaer de renéixer en cada projecte nou”.
Un cop va llegir “’que la vida és una malaltia de transmissió sexual que sempre acaba malament’. En conseqüència, ja que el nostre camí només és la desaparició, visquem intensament i amb passió i, si no tenim altres vides, visquem diverses en aquesta”.
— I tu quantes diries que en portes ja?
— He viscut successivament cinc vides i ara estic instal·lat en la sisena, la d’escriptor.
Sobre la personal, el parroquià creu que “ha estat bastant planera, sense punts d’inflexió, tot i que no tinc clar si he resolt bé les disjuntives que s’han plantejat al llarg dels anys”. Així i tot, el primer assoliment de la seva trajectòria vital que menciona és “haver sabut transmetre, en condicions i bons resultats, un 50% dels meus gens a les meves filles i el 25% als meus nets”.
Història a cada cantonada
“Quant li costaria al pressupost municipal que ningú visqués al carrer ni hagués de pidolar per menjar?”. Aquest i altres aspectes com ara “la desigualtat, la injustícia, la violència gratuïta, el patiment dels nens, la falta d’oportunitats reals per a tothom” són alguns elements del “drama invisible que es produeix a la Barcelona cosmopolita, cool, de disseny, intel·lectual, pagada de si mateixa”. Una ciutat per la qual, tanmateix, el parroquià sent un gran i especial afecte.
“Vaig venir a viure a Barcelona, des d’un poble proper, als anys 70. Ciutat grisa amb grisos al carrer, prop de l’Escorxador encara passaven ramats de xais per la via pública, la contaminació per les tèrmiques del Paral·lel i Sant Adrià era alta, l’aigua de mar feia fàstic. Estava tot per fer. I es va fer, amb la il·lusió de recuperar la democràcia. I Barcelona finalment es va transformar amb l’impuls olímpic i, en una petitíssima part, vaig participar en aquella feina. La ciutat té coses increïbles. No n’hi ha cap altra en la que puguis citar a algú en un encreuament i puguis concretar: mar-Llobregat o muntanya-Besós. Cultura, gastronomia, carrers per passejar, història a cada cantonada”. Històries de la història, de fet, com una que enamora particularment al Ferran: “La construcció de la Catedral de la Mar; si realment va succeir com ho explica Falcones a la seva novel·la, és una gesta increïble que el poble, amb el seu esforç físic portant pedres des de Montjuïc, aconseguís construir un temple tan sobri i alhora bonic”.
“No hi ha cap altra ciutat en la que puguis citar a algú en un encreuament i puguis concretar: mar-Llobregat o muntanya-Besós”
— El que és una gran gesta és l’oferta gastronòmica que tenim aquí al Bar. Hi ha de tot: racions, tapes, menú, plats combinats…
Es fa, llavors, un reverencial silenci, mentre l’escriptor, prestigiós gurmet i cuiner, examina el desplegament culinari que se li ofereix.
“Plat combinat mai; és una mitjana de diverses coses que fa que les dolentes rebaixin les bones. Ració és una bona opció, sobretot als bars dels mercats de Barcelona. Va haver-hi una època prepandèmica en què dinava amb freqüència als mercats, amb bons productes de proximitat. Un menú m’ha de convèncer per la presència d’un bon plat que tingui equilibri amb el preu: si el menú és de 12 euros, saps que el llobarro serà de piscifactoria”.
— Aquí tot és fresc, però, si no vols res salat, tenim un bon desplegament de dolços.
Ferran Vallespinós riu, amb la resposta ràpida a la boca:
— Que sigui salat, el dolç el poso jo.
