Farà poc més d’una setmana i com dirien els cursis, va transcendir un fil de Twitter escrit per Mercè Martínez en què la nostra actriu lamentava l’escassa acollida de públic del musical Golfus de Roma que la productora Focus ha dut al Condal d’ençà de finals de setembre. Martínez hi recordava la paradoxa entre l’altíssim nombre de queixosos professionals de la tribu (a saber, penya que es passa el dia ploriquejant perquè no hi ha oferta del gènere en català) i una platea amb massa butaques vàcues, recordant que el muntatge ja s’havia fet en espanyol i que Focus havia esmerçat molts recursos en la “proesa” de remuntar-lo en la nostra llengua, bo i garantint un xou homologable a qualsevol altra ciutat del planeta. Martínez acabava reclamant més “activisme” (a saber, garlar menys i passar més per taquilla) com a condició necessària per mantenir i aixecar produccions similars.
A jutjar per la funció del passat dijous, quasi un sold out, diria que els catalans han respost el prec de l’actriu fent honor a l’espantosa i ancestral tradició de moure el cul (i afluixar la mosca) només quan sonen campanes d’emergència i es declara dol nacional per la llengua. Martínez té raó en l’arrel del seu enuig: muntar un musical en català d’aitals dimensions implica una animalada de despesa que només pot salvar-se amb un èxit esclatant de públic o, com a mal menor, mercès al coixí d’una administració que, diguem-ho finament, en socialitzi les pèrdues. Les causes d’aquest fet mereixerien molts articles i s’expliquen per fenòmens igual d’importants com l’analfabetisme militant dels nostres polítics i l’esnobisme insofrible dels espectadors que consideren natural pagar 150 euros per un musical londinenc que no entenen mentre escarneixen un producte similar en català.
A problemes complexos no hi ha solucions senzilles, i ja us avanço que no soc dels qui pensa que tot plegat se solucionaria simplement amb una administració que faci de coixí paternalista a espectacles deficitaris. Sigui com sigui, i com sempre passa a Catalunya, el requisit fonamental (i més difícil) pel que fa la pervivència d’aquest gènere el complim amb escreix i aquest espectacle n’és una bona mostra. Ras i curt, som davant d’un Golfus de Roma de primer món que té poc a envejar a una producció broadwayiana i que mereix el preu que val. La primera virtut cardinal d’aquest Golfus té relació directa amb el debat del català, car parteix d’una adaptació textual esplèndida del text de Sondheim. Daniel Anglès i Marc Gómez s’han guanyat el primer aplaudiment sonor per recrear un text que fa honor a la immensa ductilitat de la nostra llengua, amb una riquesa lèxica i rítmica bestial.
Ras i curt, som davant d’un Golfus de Roma de primer món que té poc a envejar a una producció broadwayiana i que mereix el preu que val
El treball esmerçat en el llibret no és un afer casual, perquè la frescor del text (i la seva adaptació al cant sil·làbic) són la biga mestra de tot l’espectacle. Després, evidentment, hi ha la música, i la pencada d’Anglès i del gran Xavier Mestres al capdavant d’una vintena d’actors-cantants d’una implicació escènica desbordant resulta de barretada. Anglès ha fet santament en tractar l’obra mestra de Sondheim com un clàssic, deslligant-la del seu entorn natural romanitzat per convertir-la en una comèdia bufonesca on la trama sorgeix de l’enginy dels actors (la carcassa escènica de Montse Amenós hi ajuda i funciona a la perfecció). Aquest és un Golfus pensat per un espectador que ja tingui la tradició de l’obra a la retina i timpà, i Anglès ha fet molt bé transformant-la en un muntatge molt semblant a l’òpera Pagliacci de Leoncavallo per jugar amb la pròpia convenció teatral com a premissa.
Un bon espectacle també requereix una crítica exigent. Jo diria que la posada en escena milloraria amb unes dosis menys d’exageració “musicalista”: el rol de Senex resulta un pèl massa estrafet en el seu vessant xaruc, la passió d’Eros i Philia necessitaria moltes menys dosis de sucre (estan enamorats, no són gilipolles!) i a servidora en Miles Gloriosus encara em continua semblant més efectiu com a baríton heteropatriarcal que no pas com a tenor metrosexual. Però tot això són mandangues que no esmenen un cast esplèndid. Jordi Bosch s’enfronta a la llosa d’un personatge que han defensat titans com Zero Mostel o Nathan Lane amb molt bon ofici, salvant una certa rigidesa en el ball i una veu sovint feble en les frases llargues a base de jordibosquejar sense rival. Frank Capdet és un Hysterium com una catedral i Meritxell Duró es casca un Lycus aponentat que és una meravella.
Si pensem en la pervivència del gènere a casa nostra, conforta també veure com la nòmina d’actors joves d’aquest cast (plenament formats en la cultura musical) ens regala tones d’optimisme. Eloi Gómez, Ana San Martín i Víctor Arbelo fan el que s’ha de fer en un musical: cantar de puta mare. I qui vulgui estalviar-se un doctorat sobre com s’interpreta un clown clàssic que es passi tota la funció admirant l’Oriol Boixader, que mereix una Creu de Sant Jordi asap. Em deixo molts noms, ja ho sé, coi; però és que sou molts! S’hi estaran, si els déus volen i la tribu es rasca la butxaca, fins a l’11 de desembre, però aquesta funció hauria d’arribar a la primavera. És còmica, està ben feta. És millor!
