Durant els últims 30 anys, Neus Martín Royo (Barcelona, 1968) s’ha dedicat a pintar el Poblenou, el barri on va néixer, va créixer i sempre ha viscut. L’artista ha experimentat en primera persona la profunda transformació que s’ha produït als seus carrers, canviant fàbriques per empreses tecnològiques, obrint-se al mar, veient com els preus es disparaven… Però també ha retratat els canvis des del seu estudi, on les vistes li permetien constatar la barreja heterogènia de passat i present que caracteritza la zona, entre l’abandonament i la modernitat. Fins que un nou bloc de pisos la hi va tapar.
La mostra Poblenou: la memòria pintada recull el testimoniatge pictòric i històric de Martín Royo sobre molts racons ja perduts del conegut com a Manchester català, en una gran antologia de 130 obres, moltes provinents de col·leccions privades, recopilant tots els quadres que ha dedicat al seu barri des que es va graduar en Belles Arts l’any 1991. “No m’esperava que 30 anys després continuaria pintant”, explica mirant enrere, quan es troba amb una foto seva d’aquella època, feta pel seu marit enfront de la Torre de les Aigües, una de les icones que més ha retratat la pintora barcelonina, que la defineix “com un far per al Poblenou”. Precisament, l’actual seu de l’arxiu històric del barri és un dels espais on s’exposen les seves creacions, juntament amb el MUHBA Oliva Artés, amb temps per veure-les fins al gener de l’any que ve. Durant el mes de setembre, la fundació Palo Alto i el centre cívic Can Felipa també van acollir algunes de les seves obres.
L’artista del Poblenou confessa que li hagués agradat ser arquitecta, però, com no va poder ser-ho, s’ha convertit en paisatgista urbana, retratant de manera molt viva edificis, carrers, ciutats, bevent de la influència del realisme pictòric d’Edward Hopper, però fent-ho prescindint de la figura humana. El seu barri natal ha estat la gran constant de la seva obra, però també ha viatjat a ciutats com Londres, París, Montpeller, Nova York o l’Havana per inspirar-se i deixar que el seu traç les immortalitzés. Hi passava uns mesos, fent fotos dels seus panorames i plasmant-los en petits quadres, per a després tornar i deixar-se portar en el seu estudi, pintant a l’oli obres d’un format més gran. Reconeix que, quan altres ciutats són les protagonistes, sempre apareix algun paisatge infiltrat del Poblenou. “És molt versàtil”, justifica.
El seu barri natal ha estat la gran constant de la seva obra, però també ha viatjat a ciutats com Londres, París, Montpeller, Nova York o l’Havana
La Sala Parés ha estat la seva casa durant 20 anys, substituïda recentment per la Galeria Jordi Barnadas, on es va estrenar a finals del 2020 amb una selecció de façanes de Barcelona, definida abans de la pandèmia, encara que plasmés una postal molt observada durant el confinament.
Al llarg d’aquests 30 anys des que es va graduar, Martín Royo ha combinat la pintura amb l’ensenyament. Durant la majoria de la seva vida professional com a professora d’ESO, a mitja jornada i pintant a les tardes, fins que va optar per fer un gir i es va posar a fer classes de dibuix i pintura en el seu estudi, a alumnes de totes les edats. Aquest estudi, al carrer Pere IV, queda reproduït a la Torre de les Aigües, pensat per a les escoles que visitin l’exposició, veient en primera persona el procés que segueix l’artista barcelonina, començant amb petits esbossos; seguint amb un dibuix a carbó més gran i introduint les ceres per provar el color, fins que arriba l’últim pas, quan pinta a l’oli. “És tal qual així”, remarca mentre assenyala els diferents utensilis que necessita, ordenats i incloent-hi una bata tacada.
La torre de les Aigües havia estat l’únic espai on es va concebre originalment l’exposició, però la cosa va anar creixent, fins a sumar tres seus més. A la fundació Palo Alto es van incloure quadres sobre el canvi que ha registrat el litoral barceloní des de les Olimpíades, amb icones com la Torre Mapfre, l’hotel W o el desaparegut restaurant-vaixell de l’espigó de Bac de Roda. També va haver-hi obres dedicades al mateix Palo Alto, al seu jardí i el seu antic gasòmetre.
D’altra banda, en el centre cívic Can Felipa, va haver-hi els quadres més costumistes, amb les imatges més quotidianes del Poblenou, com la seva festa major, els caspolinos, les façanes amb els logos de Letona i Cacaolat, la Sala Beckett o les cotxeres d’autocars Padrós.
A l’antiga fàbrica Oliva Artés, una de les seus del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), s’ha volgut retre homenatge al passat industrial del Poblenou, tant amb els quadres de Martín Royo com amb màquines que ha cedit l’última família propietària de la metal·lúrgica. La principal peça de la mostra està situada a la nau central, com si fos “un altar iconoclasta”, exposa la pintora, tenint en compte que el recinte es coneix com la catedral. El tríptic de gran format, de 6 metres de llarg, plasma el passat, present i futur de l’espai i és l’únic quadre creat expressament per a l’exposició.
A aquesta peça central, la segueixen un conjunt distribuït al llarg de les 12 capelles que formen la primera planta del museu, convivint amb el seu eclèctic fons permanent. Destaquen els retrats de la Casa Antònia Serra i Mas —l’obra de l’amant de la verticalitat Ramon Puig i Gairalt que recorda al Flatiron de Nova York—, Can Ricart, la Unió Metal·lúrgica o Colores Hispania, pintats amb uns tons més alegres que, en molts casos, els que el descuit els hi ha donat. I Adéu Manchester, amb passats que no es van conservar, o Metaformosi, entre grues, serveixen per posar un punt i final a la retrospectiva.
Per als nostàlgics, els curiosos o simplement a qui li agradi passejar, l’arxiu històric del Poblenou ha localitzat tots els quadres que Martín Royo ha recopilat per a l’exposició en un mapa, proposant rutes pensades, com la mostra, per als diferents públics que ara conviuen al Poblenou. Tot això, amb l’objectiu que “els de sempre es retrobin amb paisatges viscuts i els nouvinguts coneguin els espais que ara viuen”.
