Farà poc més d’una setmana, The New York Times publicava un bon article de Lisa Abend dedicat a Barcelona dins la sèrie sobre turisme exprés en 36 hores. Sabem que una visita fugaç sempre oferirà una lectura superficial de qualsevol ciutat del món, però l’experiment del diari novaiorquès se’m feia interessant per conèixer els musts que oferim a ulls d’un viatger cultureta (més encara en el cas d’una periodista que no toca d’oïdes i exercí com a corresponsal de la revista Time a Madrid).
Llegit el text, no és casualitat que una experta en l’escena gastronòmica de Copenhagen com és Abend centri el periple barceloní en l’estómac. Ras i curt, si Barcelona pot presumir d’algun àmbit cultural de primer món (a uns preus ridículs en comparació amb la majoria de capitals del planeta) aquest és el de la restauració. A la nostra ciutat, bàsicament, s’hi ve a mamar i jalar la mar de bé.
La cronista té bon paladar i lloa justament l’art dels nostres estimats xefs Rafa Peña (Gresca), Albert Adrià (Enigma), Antonio Romero (Suculent) i Rafa Zafra (Estimar), bo i reservant un espai pel fato de la cuina tradicional amb l’esmorzar del Pinotxo i la truita de patates de Mantequerías Pirenaicas. A la cronista, dit sigui de pas, li deu haver costat molt menys capbussar-se en la cuina moderna que no pas cruspir-se uns macarrons decents, la qual cosa certifica que toquem de forma excelsa l’avantguardisme mentre caiem en la desgràcia de negligir la tradició que l’ha fonamentat. El comentari no és ociós, i cal prendre’s de forma ben seriosa l’entrevista que Roger Escapa feia recentment al xef Marc Ribas en la qual el presentador de Joc de Cartes ens advertia que a Barcelona hi sobreviuen quatre reductes excelsos mentre el sotabosc de la ciutat és a punt de tancar portes.
Però tot això són galindaines si pensem en una idea que Ribas aporta a l’entrevista en qüestió; a saber, que la cuina pot esdevenir una artesania d’altíssim nivell, però que la seva essència com a forma de consum alimentari mai no igualarà el pòsit cultural que representa l’art. I doncs què ofereix Barcelona, en aquest aspecte? Adler se centra, bàsicament, en dos tòtems de la cosa gaudiniana: la Casa Milà i la Sagrada Família, recordant també els nous projectes de pacificació urbana al Mercat de Sant Antoni i els seus voltants, recomanant-nos finalment visitar el museu Picasso i el Moco. Insisteixo en el fet que tots els resums són injustos, i que la periodista em perdoni la gosadia; però si en una visita de 36 hores l’art i la cultura barcelonines són postals de Gaudí, un museu patrimonial ja vetust i un d’altre sense cap mena interès… diria que tenim un problema bastant seriós.
Entenc perfectament que, pensant en un lector anglosaxó, Abend eviti citar alguns atractius indiscutibles de la ciutat que deu conèixer de sobres, com ara les nostres extraordinàries llibreries (diguem-ho sense embuts; hi ha poques ciutats del planeta amb un nivell semblant d’establiments!) o una escena teatral més que digne que té la meravellosa particularitat de fer-se en català (potser algun dia, dit sigui de pas, les llumeneres que dirigeixen el nostre teiatru tindran la bondat de publicitar-se al món, programar pensant també en l’espectador de Londres o París, i oferir sessions subtitulades en anglès). Nogensmenys, el fet que un visitant pugui passejar-se més d’un dia per Barcelona sense consumir cultura que no sigui relativa a la restauració o als pedrots de l’Eixample, per excelsos que siguin, resulta una desgràcia que, de succeir en qualsevol altra ciutat, generaria discussió.
Si en una visita de 36 hores l’art i la cultura barcelonines són postals de Gaudí, un museu patrimonial ja vetust i un d’altre sense cap mena interès… diria que tenim un problema bastant seriós
Dissortadament, Barcelona fa bastant de temps que viu en la sesta d’iniciatives que vagin més enllà del food & drinks i, el que és pitjor, ha arribat a pensar que quatre noms estrella del món culinari li salvaran la papereta. La broma, quan són els mateixos restauradors els qui adverteixen del fet que molts establiments tancaran portes els propers anys, pot acabar en tragèdia. No negligeixo aquesta indústria; de fet, seria fantàstic que alguna llumenera de l’Ajuntament o de la Generalitat es preguntés com pot fer més costat als nostres restauradors (i coctelers, no us oblido!). Però també caldria barrinar sobre com podrem aconseguir que la nostra escena musical, teatral, literària i museística tingui una mica més de petja al món. Estaria bé que s’hi rumiï, per posar només un exemple, abans que la majoria de festivals que es fan a l’estat (molts dirigits per catalans!) fotin el camp a Madrit.
La pregunta és tan candent com dolorosa. Algun responsable públic de la ciutat pensa en tot això que us acabo d’escriure?
