El carisma y magnetismo de Alice Sara Ott es perceptible desde el momento en que pisa el escenario -generalmente descalza, un curioso y característico rasgo de su puesta en escena, que quizá hable de su búsqueda de una interpretación natural y espontánea, una fusión con el elemento musical y el ambiente que se crea.

De ahí que haya manifiestado, a propósito de su modus operandi, “toco tal com lo siento en cada momento”. En su recital en el Palau de la Música, en el marco del ciclo organizado en torno a la Franz Schubert Philarmonia, la pianista ofrecerá un programa de alto poder contemplativo, un viaje por las sonoridades más fascinantes de su instrumento que se inicia con la creatividad aparentemente ilimitada de los 24 preludios de Chopin, completados por piezas tan evocadoras como el Für Alina de Arvo Pärt, o creaciones de músicos contemporáneos, con quienes ha colaborado de cerca. Pensamos en Chilly Gonzales o, muy especialmente, Francesco Tristano, con quien trabajó en un disco titulado Scandale y que hace pocas semanas también intervino con una propuesta original en el Palau de la Música. Como en el caso del músico luxemburgués, Alice Sara Ott acompañará la presentación de su proyecto Echoes of life -décimo disco grabado para Deutsche Grammophon, la exclusiva discográfica de las tulipas doradas- con una serie de imágenes visuales creadas por Hakan Demirel, arquitecto y videoartista que posibilitará en el oyente y espectador un “viaje virtual” y que -explican los organizadores- “nos harán transitar por paisajes más allá de la música”, lo cual en sí mismo supondrá “una experiencia de concierto totalmente original”.

El clàssic de Federico García Lorca encara es pot gaudir durant la primera quinzena de desembre al Teatre Lliure de Montjuïc, amb la direcció de Juan Carlos Martel Bayod. Una obra, referida com a “poema tràgic”, que narra la pressió social

experimentada per la dona que no aconsegueix ser mare, i les seves repercussions psicològiques, en un context en què se n'espera que compleixi una sèrie de requisits i obligacions. Un retrat esquinçador i cru, que il·lustra el vessant castrador de la repressió. María Hervás, que caracteritza a la protagonista, assumeix aquest pes amb una intensitat captivadora. La posada en escena, a càrrec de Frederic Amat, obre la dimensió simbòlica d'un drama amb moltes arestes, que interpel·la l'espectador de llavors, però també l'actual. D'una banda, s'aprecia l'intent de renovació estilística, però alhora refulgeix amb un poder insòlit el nucli dur de la reivindicació lorquiana.

Últims dies per descobrir una exposició ambiciosa i apassionant, inaugurada a finals de juliol al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, dedicada al que passa per ser l'òrgan distintiu de l'espècie humana, i per a la comprensió dels quals s'han desplegat una pluralitat

d'aproximacions. La complexitat de l'òrgan considerat diferencial, en relació amb la resta d'animals, sembla inesgotable, inclús si mai abans la investigació científica havia assolit el nivell de coneixement actual: “el cervell humà és l’objecte més complex que coneixem i el que més incògnites genera tant a nivell científic com filosòfic. «Cervell(s)» explora com l’art, la ciència i la filosofia han estudiat i representat aquest òrgan fascinant al llarg de la història”. Aquesta senzilla explicació revela, però, el caràcter ignot del seu funcionament profund, cosa que dona peu a una sèrie de preguntes que la neurociència progressivament ha anat responent: “Per què hi ha cervells? D’on surt la consciència? I la creativitat? Què passa quan la ment emmalalteix? Es poden crear màquines intel·ligents? Què podem aprendre de la intel·ligència col·lectiva de les formigues”. L'exposició no només reflecteix aspectes fisiològics de l'òrgan que en el cas de l'espècia humana justificaria allò de sapiens sapiens -habilitant “la consciència, el pensament abstracte, el llenguatge , la imaginació, els somnis i la memòria”- sinó que es bolca en altres manifestacions neurològiques, en “altres ments més enllà de la humana: les intel·ligències artificials, animals i col·lectives, així com les d'organismes sense cervell”. Com és característic, en el cas de les exposicions del CCCB, la interdisciplinarietat, els diferents llenguatges o eines discursives permet reflectir aquella apassionant i inesgotable complexitat. Es tracta d'“un recorregut que combina material històric, científic i artístic, i que planteja preguntes obertes al visitant”. Comissariada per Ricard Solé i per Emily Sargent, l'exposició presenta al voltant de tres-centes peces, entre les quals hi ha disset instal·lacions d'art contemporani, obres audiovisuals, peces de col·leccions històriques i resultats de projectes de recerca científica, amb noms com els de Tomás Saraceno, Patrick Tresset, Ivan Franke, Daniel Alexander, Andrew Carnie, Christian Fogarolli o Greg Dunn, entre d'altres. Així mateix, es poden contemplar els dibuixos originals de neurones per Santiago Ramon i Cajal, edicions d'època de Vesalius i René Descartes. Com a complement audiovisual, la plataforma Filmin ha seleccionat una sèrie de pel·lícules vinculades a les diferents ramificacions de la temàtica, entre les quals títols com Her, Rainman, Drive my car, Millor impossible o Carretera perduda.

La proposta expositiva del Museu Europeu d'Art Modern, declaradament figurativa, acull la mostra conjunta que aplega les obres de Kike Meana i Jaime Valero. Es tracta, en paraules dels organitzadors, “d'una exposició amb un mateix llenguatge,

però amb dos accents diferents que ampliaran la visió de l'espectador sobre els diferents corrents de l'art figuratiu dels nostres dies”. Un llenguatge que cerca la representació aparentment literal -gairebé fotogràfica, es podria pensar- de persones i elements naturals. Tanmateix, pocs gestos són més artificiosos, fins i tot si consubstancials a la naturalesa humana, que la reproducció pictòrica de la realitat, feta precisament a través de la seva representació. Kike Meana presenta diverses sèries - Autòmats, Paisatge Urbà, Retrat, Paisatge convencional, Figura, Metamorfosi, entre d'altres- que il·lustren de forma eloqüent el seguiment d'una tradició pictòrica que dóna importància, d'inici, al dibuix, amb “apropaments a trossets d’aquestes grans urbs ens mostren la seva vida quotidiana i als seus racons més íntims amb la mateixa força i bellesa”. També Jaime Valero exhibeix diversos projectes, amb títols una mica més descriptius -L'aigua entra en escena, La intimitat i l'aigua, L'aigua al retrat, Cap a la Ruptura- en què l'element líquid adquireix un protagonisme cridaner. Els organitzadors de la mostra al·ludeixen al seu particular modus operandi formal -vinculat a aquell tema- en els termes següents: “l'extensa paleta de color i un ventall inesgotable de recursos pictòrics, sumats al molt encertat tema de l'aigua com a agent catalitzador del color, ens proposa un llenguatge superlatiu”.