Encara en dates nadalenques, l'Auditori ha organitzat un concert molt especial, que aplega l'art musical i cinematogràfic. Un esdeveniment destinat a un públic de totes les edats, en què es podrà visualitzar la pel·lícula UP, produïda pels estudis d'animació Pixar, responsable d'obres tan reeixides com Els increïbles (2004), Ratatouille (2007) o Inside Out (2015). Coincideixen totes elles en comptar amb

una banda sonora creada de Michael Giacchino, que -com recorden els organitzadors de l'esdeveniment- va obtenir el 2009 l'estatueta daurada precisament pel seu treball a UP. Seguint l'èxit de convocatòries anteriors, amb la programació d'E.T. de Steven Spielberg -i música de John Williams- o l'enigmàtica i inspiradora 2001. Una odissea de l'espai, de Stanley Kubrick, a la sala gran de l'Auditori es donarà cita l´Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), encarregada d´interpretar la banda sonora a mesura que es desenvolupa la trama d’una pel·lícula especialment emotiva, de la qual -expliquen des de l’Auditori- “se n'ha destacat la força simbòlica per expressar els grans temes de la condició humana, especialment la mort i l'esperança des del seu plantejament: la dificultat per assimilar la pèrdua de l'esposa del protagonista, el vell Carl Fredricksen”. Tothom que hagi presenciat un esdeveniment similar, sigui en aquesta sala o en una altra -fa uns anys, per posar un altre exemple, al cinema Aribau es va poder gaudir de Vertigo, d'Alfred Hitchcock- les pel·lícules semblen adquirir una dimensió nova; les trames arriben a l'espectador amb una més profunditat per l'impacte anímic que suscita la música interpretada en directe, com si estigués sent creada per a l'ocasió, acompanyant el desplegament d'aquesta altra realitat que s'obre davant dels nostres ulls. Al·licients de l'espectacle programat per al 7 de gener són “l'administració dels leitmotivs o la invenció melòdica de Giacchino, artífex d'una partitura que sap explorar tots els registres narratius, acotar associacions emocionals complexes i traçar la psicologia de personatges inoblidables”.

Amb un títol que remet necessàriament a un dels quartets per a corda més intensos mai compostos, l'espectacle de dansa que la directora i coreògrafa Asun Noales ha concebut juntament amb l'Institut Valencià de Cultura és una reflexió

a través del moviment sobre del “trànsit entre la vida i la mort i, sobretot, la injustícia de la mort prematura”, expliquen des del Mercat de les Flors. Encara que la composició de Franz Schubert ha inspirat així mateix altres artistes -pintors i cineastes- en aquest cas La mort i la donzella rep una lectura totalment original -tant en l’aspecte musical com, per descomptat, en la forma com sembla promoure la sèrie d'afectes i relacions entre cossos que proliferen sobre l’escenari. Tot això li ha valgut diferents reconeixements, com la concessió als Premis Max de 2019 dels guardons en les categories de millor espectacle de dansa i millor coreografia. Casualitats felices del mes de gener, el dia 25 -només un parell de dies abans- s'ha programat al temple modernista per excel·lència, el Palau de la Música Catalana, un concert en què el Quartet Casals, conjunt de renom internacional i no menys multipremiat, interpretarà com a plat fort de l'esdeveniment precisament el Quartet de corda núm. 14, a Re menor, D. 810, “la Mort i la Donzella” de Franz Schubert.

Últimes setmanes per descobrir l'exposició Els camins de l'abstracció a l'emblemàtic edifici modernista, una de les mostres pictòriques més interessants de la temporada. I és que, contemplar, reunides, les creacions d'alguns dels principals

artistes de l'expressionisme abstracte és una sort que fa possible l'exposició que es podrà visitar a La Pedrera fins al 15 de gener de 2023. Els noms de Mark Rothko, Helen Frankenthaler, Jackson Pollock Kooning o Jean Dubuffet, cadascun amb un estil particular i generalment identificable, conviuen temporalment amb els d'artistes espanyols que durant el període que va del 1958 al 1977 van iniciar així mateix una senda original, profundament aliena a la del figurativisme. Com assenyalen els organitzadors, l'exposició Els camins de l'abstracció “s'articula a partir dels importants fons del Museu d'Art Abstracte de Conca creat el 1966 pel pintor i col·leccionista Fernando Zóbel, i gestionat des del 1981 per la Fundació Juan March. La mostra posa en relleu la significació d'aquest museu, del qual Alfred H. Barr, fundador i primer director del MoMA, va dir el 1967 que era «el petit museu més bonic del món», alhora que també presenta la varietat i la complexitat de les diverses formes que va adoptar l'abstracció durant la segona meitat del segle xx, i mostra les principals tendències en l’àmbit nacional i internacional, com l'informalisme, l'expressionisme abstracte, l'abstracció geomètrica, l'art òptic-cinètic o la pintura de camps de color”. La mostra, organitzada juntament amb la Fundació Juan March, arriba a la generosa xifra de setanta obres, incloent-hi -juntament amb els artistes esmentats més amunt- les de noms internacionalment reconeguts com Antonio Saura, José Guerrero, Pablo Palazuelo, Modest Cuixart o Antoni Tàpies, entre altres.

Al cor del barri Gòtic, a tocar de la Catedral, el Museu Frederic Marès acull l'obra que va reunir el col·leccionista català més destacat del segle xx, i que el 1946 va donar a la ciutat de Barcelona.

Però també es poden descobrir exposicions temporals tan interessants com la titulada “Confluències”, que es podrà visitar fins al 31 de maig. Una trentena d'escultures contemporànies –d'artistes tan importants com Joan Miró, Henry Moore, Pau Gargallo, Julio González, Eduardo Chillida, Josep Maria Subirachs, Manolo Valdés, Joan Brossa o Aurèlia Muñoz– procedents de la col·lecció de Carmen i Lluís Bassat han estat ubicades de forma premeditada per promoure el diàleg amb obres del fons del Museu Marès, produïdes durant l'Edat Mitjana, el Renaixement, el Barroc i fins al segle XIX. Els organitzadors recorden que “el verb “confluir” designa la unió entre dos rius, dos fluxos d’aigua que sumen els seus respectius cursos. I la voluntat de Confluències és precisament que el públic s’impliqui en el flux de les obres aparellades”. Des del contrast estilístic, la tensió que es crea entre peces posades en paral·lel -i eventualment amb algun element en comú, variable segons els casos- fomenta la reflexió. Ho expliquen des del Museu Marès com a invitació, en els termes següents: “cada obra d’art ha estat creada en un determinat context cultural, religiós, social, econòmic, i sempre amb un propòsit concret. En aquesta exposició, a més d’entendre la seva circumstància, t’animem a deixar-te endur pel que et suggereixin aquestes confluències”.