Agenda cultural món gener 2023
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
artes escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 01 / 23
YUJA WANG: ‘ALL-RACHMANINOFF’
Nova York, Carnegie Hall, 28 de gener
Un repte com pocs, difícilment comparable a gestes anteriors, és el que assumirà la virtuosa del piano Yuja Wang, en interpretar en un mateix concert la totalitat de concerts per a piano composts per Sergei Rachmaninov, qui passa per ser de fet com un dels compositors que més exigeixen als intèrprets. Els que hagin vist la biopic Shine, nominada als Oscars d’un ja llunyà 1997 en una notable varietat de categories -inclosa la de millor pel·lícula- potser recorden l'obsessió del pare de David Helfgott perquè el seu fill interpretés el segon concert del compositor rus, sota l'assumpció -fins a cert punt qüestionable- que es tractava del més complex tècnicament de la història de la música. La pianista xinesa, que el 14 de desembre va interpretar a la sala gran de l'Auditori de Barcelona el primer, juntament amb la Philarmonia Orchestra dirigida per Santtu-Matias Rouvali, presentarà al Carnegie de Hall de Nova York la sèrie completa, que arriba, com en el cas de Beethoven, la xifra de 5 en incloure's -per si no n'hi hagués prou- la peça concertant Rapsòdia sobre un tema de Paganini. Aquest esdeveniment, referit pels organitzadors com All-Rachmaninoff Program -“una marató vespertina única a la vida (…) un esdeveniment estrany i imperdible, que segurament serà el més destacat de la temporada”- és en si mateix un fet extraordinari, difícilment repetible, que a més de comptar amb una solista única s'acompanyarà d'un conjunt tan històric i contundent com l'Orquestra de Philadelphia, dirigida pel seu titular, el canadenc Yannick Nézet-Séguin.
MAHLER I XOSTAKÓVITX
Madrid, 25 de gener de 2023
Una de les orquestres més poderoses de l'antic continent, la Münchner Philarmoniker, es podrà escoltar a l'Auditori Nacional amb un programa poc o gens habitual. Sentir en un mateix concert dues simfonies clàssiques, o fins i tot
del romanticisme primerenc, no és especialment estrany, però programar dues peces posteriors, sobretot quan són de considerable envergadura -com la Simfonia núm. 4 (1901) de Gustav Mahler i la Simfonia núm. 6 'Leningrad' (1939) de Dmitri Xostakóvitx- això sí que no és gens freqüent. Obres molt contrastades quant a propòsit i emotivitat, coincideixen, però, pel fet de desplegar recursos orquestrals amb un dinamisme i espectacularitat que no deixen indiferent el públic. Més aviat al contrari, commouen o sacsegen, de manera puntual o continuada, per la sàvia articulació dels episodis que les constitueixen. Qualsevol d’elles seria el plat fort d'un concert, per la qual cosa, conjuntament programades, l'interès augmenta de manera exponencial, encara més si tenim en compte la importància del conjunt convidat, dirigit per Krzysztof Urbański, i la presència de la soprano Katharina Konradi, a la celestial cançó que tanca la simfonia de Mahler. Alguns encara recordem el concert ofert pel conjunt alemany al Palau de la Música, fa uns anys, amb una meravellosa versió de la Setena simfonia de Dvořák, amb la direcció de Pablo Heras-Casado.
'IVEN EL TERRIBLE'
París, Philarmonie, 10 de gener de 2023
El mestre Pablo González, director titular de l'Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) durant diversos anys -oferint un rendiment més que satisfactori, que molts melòmans recordaran amb afecte- es posa davant
de l'Orchestre national d'Île-de-France, en un concert centrat en la imponent obra que Sergei Prokófiev va concebre per a la pel·lícula d'Eisenstein Ivan el Terrible. A diferència del que va realitzar amb altres de les seves composicions per a cinema, que va adaptar al format de cantata -com en el cas d'Alexander Nevsky- “diversos esdeveniments, entre ells la prohibició de la pel·lícula per part de Stalin i després, la mort d'Eisenstein li van impedir fer el mateix amb Ivan, la partitura de la qual encara era als seus calaixos quan va morir el març del 1953”. A la sala gran de la Philarmonie de París es podrà descobrir una obra escassament programada, que a més de conjunt coral -el Choeur Stella Maris, dirigit per Olivier Bardot- i de les intervencions solistes d'una mezzo i un baix, comptarà amb la participació d’un narrador, Sébastien Dutrieux, que facilitarà l'assimilació del relat inspirat en la figura de qui ha transcendit com el tsar més sanguinari de la història de Rússia.
ARGERICH AMB BARENBOIM
Berlín, Philarmonie, 6 de gener de 2023
La complicitat de dos mites de la interpretació, amb un origen comú i carreres internacionals que els han convertit en valors universals, es podrà gaudir una vegada més a l'espectacular sala de la Philarmonie berlinesa.
L'obra en què confluiran les seves energies, permetent evidenciar la seva clarividència com a músics, no és cap altra que el majestuós Concert per a piano en si bemoll menor de Txaikovski, que molts consideren com l'únic, segurament per la seva memorable expressivitat postromàntica; per la respiració àmplia i solemne amb què s'inaugura el primer moviment, la suavitat melòdica del segon, amb un tema procedent de la tradició, i el rampell rítmic de l'Allegro con fuoco final, explícitament virtuós, amb què el concert culmina. Fa dècades que la versió de Martha Argerich amb el seu amic Claudio Abbado és de referència, i a la capital alemanya el dia 6 de gener es podrà assistir a una versió apassionant, que s'enfrontarà amb aquella, en una competició de la qual els oients sortiran sens dubte guanyant. A la segona part del concert la Filharmònica de Berlín coparà el protagonisme per interpretar una obra tècnicament exigent, com és el Concert per a orquestra de Witold Lutoslavski, una de les fites compositives de la música del segle XX.
‘EL MAQUINISTA DE LA GENERAL’
Madrid, Auditori Nacional, 21 de gener de 2023
L'organista Juan de la Rubia, que aquest mateix Halloween va improvisar música per a la immortal Metropolis de Fritz Lang al Palau de la Música Catalana seguint
la tradició dels darrers anys, actua a Madrid per acompanyar i suggestionar afectes d'una altra memorable creació del cinema mut -El maquinista de la general, de Buster Keaton- realitzada en data prèvia a la sonorització de la cinta el 1927, amb El cantor del jazz. El to humorístic d'una trama per a tots els públics, que inclou una història d'amor, així com les hilarants peripècies amb què Keaton delecta l'espectador, exigiran a l'intèrpret valencià una nova mostra de la seva creativitat i habilitat tècnica. L'“instrument rei”, com es va considerar durant molt de temps a l'orgue, té en efecte una versatilitat que, en mans (i peus) de virtuosos com Joan de la Rubia, no deixa de sorprendre's.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 01 / 23
ALICE NEEL
París, Centre Pompidou, fins al 16 de gener de 2023
Últimes setmanes per descobrir l'obra d'Alice Neel (1900-1984) al Pompidou de París. La recuperació de l'obra de l'artista nord-americana, amb prou feines valorada durant el seu temps de vida, no només és una qüestió de justícia en termes artístics, sinó que, des del punt de vista social, suposa la visibilització de -en paraules dels organitzadors- “els diferents estrats de la societat nord-americana”, amb una atenció especial als marginats. A més, és recordada com una de les pioneres del feminisme militant, ja que, desafiant els estereotips, “Neel va pintar nus de dones lluny del cànon clàssic de bellesa creat per la mirada masculina, sense sentimentalismes”. També es mostra independent, i en certa manera a contracorrent, per decantar-se per la representació figurativa en un clima en què l'abstracció i el pop art eren sinònim de renovació i modernitat. La mostra del Pompidou, que exhibeix uns 75 quadres i dibuixos, s'estructura de manera intuïtiva i coherent, trobant-se dividida en dues parts concebudes a partir dels conceptes de lluita de classes i de gènere.
ANNE IMHOF: ‘YOUTH’
Amsterdam, Stedelijk Museum, fins al 29 de gener de 2023
Considerada com la veu artística d'una nova generació, Anne Imhof ha estat convidada a fer-se càrrec de la galeria de 1.100 metres quadrats del Museu Stedelijk, a Amsterdam. Potser el seu nom no és familiar per al gran públic, però els
organitzadors assenyalen la seva condició de “superestrella del món de l'art”. La veritat és que Imhof va guanyar el prestigiós Lleó d'Or a la Biennal de Venècia el 2017 pel seu Faust, i va exposar seguidament ni més ni menys que a la Tate Modern de Londres i al Palais de Tòquio, a París, dues mostres rebudes amb entusiasme pels mitjans i públic. A la instal·lació que es pot visitar a Amsterdam ha combinat art, arquitectura, llum i so -compost especialment per a l'ocasió- per convertir aquest espai en un laberint distòpic. La qüestió del nihilisme -verbalitzada curiosament com a “filosofia” pels organitzadors- apareix en primer pla en la seva proposta artística. Des de la consideració “que la vida en realitat no té sentit ni propòsit”, l'artista se submergeix en algunes de les fonts de la tradició –la mitologia grega, per exemple– i de la cultura underground per assajar la creació de valors, des de la consciència de crisi, que il·lustra aquella “instal·lació total immersiva i desorientadora”. No és l'única obra que el visitant de l'Stedelijk Museum descobrirà. Imhof exhibeix, entre altres obres de videoart, una ambientada als afores “desolades” de Moscou, sota la neu.
‘TIME NO LONGER’
París, Bourse de commerce, fins al 16 de gener de 2023
Culminació de l'exposició de l'artista albanès Anri Sala titulada Une seconde d'éternité (“Un segon d'eternitat”) a l'espectacular rotonda de la Bourse de commerce de París es podrà veure, gràcies a una pantalla corba que es tanca
en forma de cilindre, Time No Longer (2021). "El pas del temps i els seus fantasmes, les seves encarnacions i esborranys són els temes que irriguen l'obra", amb la impressionant visió d'un tocadiscos del qual emanen les notes del Quartet per a la fi dels temps d'Olivier Messiaen, concretament el passatge per a clarinet titulat “Abîme des oiseaux”. Compost mentre estava en un camp per a presoners, durant la Segona Guerra Mundial, a l'adaptació d'Anri Sala l'obra il·lustra una visió còsmica, una “utopia estranya” que suggereix un futur postapocalíptic. De fet, a aquest passatge li segueix unes melodies per a saxofon del malaguanyat astronauta i músic Ron McNair, que va morir a bord del transbordador Challenger. Aquest és un epíleg espectacular, que el visitant es troba després de transitar el visitant, després d'oferir en aquest mateix museu altres mostres emblemàtiques de la creativitat del videoartista.
CRISI CLIMÀTICA
Nova York, Brooklyn Museum, fins al 9 de juliol
El Brooklyn Museum, inevitablement menys popular que els també novaiorquesos Metropolitan o MoMA és, no obstant això, un enclavament summament atractiu per la diversitat de la seva proposta i la consistència temàtica
de les mostres que acull. Si fa uns mesos vam recomanar l'exposició centrada en l'Impressionisme francès, amb una atenció especial a la figura de Berthe Morisot, aquest mes ens aturem en una exposició que, des d'una perspectiva no merament arqueològica, revela la consciència ecològica de les civilitzacions americanes d’època precolombina, per tal d'il·luminar el nostre present i fer viable un futur en més connexió amb la natura. “El canvi climàtic està tenint un impacte sever a les comunitats indígenes de les Amèriques, però la situació té una història encara més llarga arrelada als llegats del colonialisme europeu”, expliquen des del Brooklyn Museum. Molts dels objectes artístics o amb finalitat ritual que s'exposen “revelen la comprensió Indígena del món natural, mentre que altres aborden més directament l’amenaça que representa el canvi climàtic per als mitjans de subsistència i la supervivència dels Indígenes”. L'exposició abasta una extensió geogràfica que s'estén des del nord de l'Àrtic fins al sud de l'Amazònia per visibilitzar els efectes del canvi climàtic (la desaparició de glaceres, les sequeres, els incendis forestals, la sobreexplotació dels recursos…), així com “el treball que fan les comunitats indígenes i els activistes per contrarestar la crisi climàtica i protegir el planeta”.
ZÓBEL: ‘EL FUTUR DEL PASSAT’
Madrid, Museu del Prado, fins al 5 de març
Amb un títol especialment eloqüent, el Museu del Prado presenta l'obra d'un creador contemporani. Original i distintiva, la proposta de Fernando Zóbel s'acosta als clàssics per, en paraules dels organitzadors, “comprendre'ls i després reinventar-los”. Aquesta és la seva personalíssima manera de “submergir-se en l'art del passat sense abdicar el compromís amb les avantguardes modernes i contemporànies”.
Són 42 pintures, 51 quaderns d'apunts i 85 dibuixos i obra sobre paper, de procedència diversa, els que es podran contemplar fins al 5 de març en aquesta important exposició, en què es planteja un diàleg apassionant entre abstracció i figurativisme, que alhora és entès com un “exercici de pedagogia artística”. En efecte, l'espectador descobreix altres maneres de mirar, de relacionar-se amb el fet artístic i sentir-se d'alguna manera inclòs, interpel·lat per l'obra que indubtablement s'expressa a l'acte de ser contemplada. “Els dibuixos de Zóbel ensenyen a mirar, lenta, assossegadament i analítica. Les seves pintures i els seus dibuixos tanquen l'esforç per comprendre la voluntat artística que empenyia artistes com Zurbarán o Sánchez Cotán, com Van der Hamen o Velázquez”. L'abstracció que les caracteritza planteja una dialèctica fascinant, ja que es mostra descaradament comunicativa. Què diuen, o quin és el tema de cadascuna, són qüestions legítimes però limitades en la mateixa verbalització. Limitació que esdevé reveladora d'un excedent de sentit -o dèficit, segons com es miri- relacionat amb la manera de posar-se davant d'un quadre. Per acostar-se al llenguatge del creador espanyol, els organitzadors expliciten algunes de les influències experimentades al llarg dels seus molts viatges -va viure, a més, en tres continents- i estructuren en cinc àmbits la mostra: “l'exposició reconstrueix l'itinerari poètic i artístic de Zóbel, entre els extrems d'un mateix principi: aprendre a mirar, per entendre l'art dels grans mestres, d'una banda, i, de l'altra, bolcar allò que s'ha après a la seva pròpia obra per poder compartir-lo”.