Dinar a tres. Som a Xemei i celebrem jolius el retorn del tuber magnatum. Els meus amics són pares responsables (el primer té dos fills que ja intueixen la preadolescència i el segon un petitó que és a punt de fer un any). També són dos dels homes més intel·ligents que conec, la qual cosa es tradueix en el fet que exerceixen de progenitors amb poca retòrica (no són, per entendre’ns, d’aquells motivats cretins que omplen l’Ara Criatures), és a dir que guien el creixement dels seus nanos com un dels seus primeríssims deures morals, és a dir que, en un dinar de dues hores, no en dediquen més de mitja a fotre’m la turra sobre la seva descendència. El pare del fill més petit comença a barrinar on durà el seu nen a escola: una de les seves prioritats, ben comprensible, és que el petit acabi xerrant anglès nadiu. Per això busca (i estalvia pasta des d’avui) algun col·legi d’immersió anglesa que, a poder ser, gaudeixi de l’acreditació imperial britànica o ianqui.
Jo estic tremendament a favor de l’educació (i, per tant, dels idiomes) que tenen el suport moral d’un exèrcit, però mentre enumera algun dels col·legis internacionals que hi ha a Barcelona, arrufo el nas. Jo de nanos no hi entenc un borrall, però pel que fa a l’educació sempre he seguit el consell que em va regalar una vegada el meu mestre Francesc Garriga; a saber, quan vagis a una llar d’infants, escola, universitat o el que s’escaigui, escull sempre la més antiga. Després d’escoltar les opcions que considera el meu amic, li acabo dient que es deixi de galindaines de pijos i que foti el favor de dur el nano al Liceu Francès (notes mentals: 1, no renuncio al meu odi militant i absolutament visceral per tot allò relatiu als gavatxos, però els he de reconèixer l’excel·lència en el tema educatiu i 2, la mare del petit és francesa), una escola on li ensenyaran les bases culturals extraordinàries d’aquest espantós país d’estirats a base de l’únic mètode educatiu que funciona: fer pencar l’alumnat.
Estic convençut que, després d’uns anys on l’educació ha patit l’influx (tan positiu com nefast) de la psicopedagogia, de les innovacions tecnològiques de la virtualitat internauta i de posicions polítiques com ara el feminisme o la pròpia democratització de l’ensenyament, l’art de transmetre cultura i ciència tornarà ben aviat a les bases d’allò que el meu estimat Sant Josep de Calassanç teoritzà per les escoles: a saber, ensenyar els nanos a llegir, escriure i sumar. Facin el que facin a la vida, i per molts ChatGPT i d’altres polles en vinagre que s’inventin, els nostres estudiants hauran de fer front a la lectura i els caldrà barallar-se amb la complexitat d’un text (també hauran d’aplicar el càlcul per fer una factura o mesurar l’alça del preu del bacallà). Això pot semblar una cosa molt antiga, però, si jo fos un recruiter d’una empresa, és el primer que preguntaria a un aplicant; si pot escriure un text, llegir el diari i fer mitjana, l’individu serà una autèntica perla.
Facin el que facin a la vida, i per molts ChatGPT i d’altres polles en vinagre que s’inventin, els nostres estudiants hauran de fer front a la lectura i els caldrà barallar-se amb la complexitat d’un text
L’eco d’aquesta conversa va ressonar-me a la closca tot veien el suplement especial que dijous passat publicava La Vanguardia, justament dedicat al tema escolar (Hacia una formación más colaborativa). Llegint la majoria dels textos publicitaris de molts centres internacionals de Barcelona, vaig passar-m’ho pipa admirant fins a quin punt tot déu s’havia empeltat de la tonteria pedagògica new age. Hi havia col·les que defensaven un model d’educació més col·laboratiu, tecnològic i tota quanta mandanga i, estirant el màrqueting fins a límits vergonyants, també hi havia centres que es presentaven com una garantia per educar els líders del futur i alumnes disposats a canviar el món. Mentre anava llegint em petava de riure, pensant en què coi s’havia fumat aquesta penya, no només perquè l’ensenyament hi fos un tema menor, sinó perquè diria que cal tenir una mínima responsabilitat a l’hora de no contaminar els nanos amb les palles mentals pròpies dels adults.
Educar en la sostenibilitat, un ensenyament per garantir la felicitat dels alumnes i on els continguts siguin participatius… senyors, give me a break. Facin el punyeter favor de garantir una bona educació a l’alumnat i, sobretot, recordin cada dia als nanos que l’ensenyament no és una cosa divertida i que sovint, a l’aula i a la vida, hi hem vingut a fer colzes i a patir com uns pepitos. Dins de la tonteria general, em va fer gràcia que el Liceu Francès de Barcelona (tot i caure en els mateixos tòpics d’altres centres) titulés el seu escrit promocional “Liceo Francés de Barcelona: casi un siglo de enseñanza de calidad”. Aquest “casi un sigo” i “de calidad” em resultaren una illa d’esperança entre tanta falsia impostada. Ja té conya la cosa; que sigui jo precisament qui hagi d’acabar defensant els collons de francesos , amb el seu cinisme polític catedralici i aquelles òperes efeminades interminables. Però farem el que calgui per garantir nens normals, soferts, i amants del tartufo bianco.
