Agenda cultural Barcelona febrer 2023

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
artes escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 02 / 23

‘MACBETH’ AMB PLENSA

Gran Teatre del Liceu, des del 16 febrer al 3 de març del 2023

Una de les aliances més potents de la temporada musical, anunciada fa temps pel Gran Teatre del Liceu, és la que vincula l'escultor Jaume Plensa, internacionalment apreciat, amb la representació del Macbeth de Verdi. Des del Liceu recorden la devoció que sentia el compositor italià pel clàssic de William Shakespeare, una obra pertorbadora i fascinant alhora, així com l'entusiasme de l'escultor Jaume Plensa per ocupar-se de la direcció escènica de la versió operística, quan li van donar l'opció, des de Salzsburg, d'escollir un títol. Un somni fet realitat, complert després de 25 anys. La inquietant sentència “Sleep no more”, que deriva de l'acte immund realitzat per Macbeth, pràcticament inefable (“I have done the deed”, és la seva tremendament redundant expressió), té múltiples lectures: no tornarà a dormir el mort, ni tampoc el que ha comès l’assassinat. Els organitzadors de l'esdeveniment expliquen que es tracten, aquestes, de “paraules que han perseguit des de la infància Jaume Plensa”, la “poderosa presència estètica i ritual (…) de la qual posarà en moviment tot el seu univers iconogràfic (…) l'escenari ideal per a aquest drama fosc, teatral i ple d’energia demoníaca, que estarà magistralment dirigit pel mestre Josep Pons”. Pel que fa als protagonistes vocals, el paper de Macbeth ha estat assignat a Luca Salsi, bon coneixedor del llenguatge de Verdi, mentre que el de Lady Macbeth correspondrà a la consagrada soprano Sonda Radvanovsky, que ve de collir un èxit eixordador al Teatre del Liceu, fa tot just un mes, amb el paper de Tosca.

JAKOB BRO

L’Auditori, 3 de febrer de 2023

Els amants del jazz recordaran la intervenció de Jakob Bro al Festival Internacional organitzat a Barcelona la temporada passada. L'auditori del Conservatori del Liceu va presentar una entrada més que generosa,

fins i tot trobant-nos en un moment sensible per la pandèmia, per gaudir amb l'actuació del guitarrista danès. En aquesta ocasió és la Sala Tete Montoliu de l'Auditori -la denominació de la qual, en clau d'homenatge a un músic mític, ja dona a entendre la pertinència d'aquest tipus d'esdeveniments- la que acollirà l'espectacle de Jakob Bro, formant trio junt el trompetista Arve Henriksen i el baterista barceloní Jorge Rossy. Els organitzadors posen en relleu algunes de les virtuts de la seva proposta artística, delicada i creativa a parts iguals. L'evolució de les seves línies melòdiques desperta una estranya però agradable sensació, com si hagués existit sempre, lluny de qualsevol caprici o improvisació: “Havent tingut la sort de participar en les formacions de dos mestres del jazz, no és estrany que de la música del guitarrista Jakob Bro brolli la poesia que en bona part va caracteritzar un parell de paios genials ja desapareguts: el bateria Paul Motian i el trompetista Tomasz Stanko”. El projecte a trio del danès, Uma Elmo, és referit en termes molt suggestius, com un “univers oníric”, especialment desitjable als nostres dies: “Contra la velocitat de l’oblit contemporani, l’artesania del narrador d’històries. A Bro, l’acompanya en aquest propòsit una de les trompetes més originals del jazz, inconfusible per l’expressió zen i el timbre aflautat: la del noruec Arve Henriksen. A tots dos, se’ls afegeix el bateria barceloní Jordi Rossy”.

RECITAL D'EVGENI KISSIN

Palau de la Música Catalana, 17 de febrer

Evgeni Kissin torna al temple modernista per oferir un programa generós i delectar el públic amb la seva sorprenent capacitat per revelar els detalls ocults de la partitura, amb una tècnica i subtilesa extraordinaris.

Les peces programades tracen una mena de fris, que recorre alguns dels moments fonamentals per entendre l'evolució de la música per a teclat. Començant amb la Fantasia cromàtica i fuga, BWV 903, de Johan Sebastian Bach, una peça composta per a un instrument diferent del que emprarà el virtuós rus -un Steinway de cua- però que, així i tot, permetrà que resplendeixi en la seva profundament atemporal originalitat. Pel camí a l'expressivitat romàntica, el classicisme vienès troba a la figura de Mozart un pas ineludible, sent la seva Sonata per a piano núm. 9, en Re major, KV 311, composta amb només vint anys, un exemple ric en contrastos tonals, amb evidents reminiscències galants. L'expansivitat i l'equilibri de la seva proposta es transformen de l'altra banda del segle XVIII, amb la interpretació de les contemplatives Estampes de Claude Debussy, d'un poder altament evocador. El llegendari magnetisme de Kissin continuarà afegint capes i matisos a la tradició compositiva occidental amb la interpretació d'una selecció de peces del compositor rus Serguei Rakhmàninov, sovint titllat de postromàntic. Bon coneixedor del seu llenguatge musical, el pianista oferirà versions rigoroses, de puixança ben mesurada, amb moments per a la recreació lírica i altres de pur virtuosisme.

‘TERRA BAIXA’

Teatre Nacional, fins al 26 de febrer

Posar en escena Terra Baixa, que els organitzadors saluden com el “gran clàssic del teatre en català” sembla una opció no exempta de riscos, sobretot si s'assumeix la necessitat d'actualitzar-lo,

amb una mirada propera a la contemporaneïtat. L'adaptació realitzada pel director Pablo Ley el converteix en “un relat detectivesc i un magnífic thriller sobre la lluita de classes”. Al costat de Carme Portaceli, assumeixen el caràcter visionari d'Àngel Guimerà, que evidentment es va preocupar per la qüestió social, sense poder sospitar els camins que prendria: “Segur que Guimerà pensava, a la seva manera, en la justícia social, però difícilment podia imaginar-se un món on es produís la Revolució Russa o l'auge del feixisme i, encara menys, que la confrontació entre aquestes dues forces acabés en una guerra mundial devastadora”, han escrit els artífexs d'aquesta trepidant versió, que incorpora dos personatges nous: una periodista i un comissari de policia, Vinagret. “Aquest –recorden els organitzadors–serà l’encarregat d’investigar un crim: un treballador ha assassinat el seu amo. En Manelic ha matat en Sebastià per alliberar la Marta (i a ell mateix)”.

‘ELS ELEMENTS I LES FÚRIES’

Palau de la Música Catalana, 15 de febrer de 2023

Amb un títol molt descriptiu, d'alt potencial de suggestió, Jordi Savall presentarà juntament amb el seu conjunt d'època Le Concert des Nations -amb qui ha enregistrat una ingent quantitat de discos, i ha actuat als principals

escenaris del món- un programa centrat en música barroca i del primer classicisme, en què s'aprecia de manera contrastada -en diferents graus, amb diferents intencionalitats- el poder de la sinestèsia, és a dir, la possibilitat d'evocar musicalment allò que altres sentits poden percebre. Sense aspirar literalment a la representació, en sentit literal, el públic assistent al Palau de la Música Catalana podrà descobrir l’expressiva obra de Jean-Fery Rebel Les élements, títol que en certa manera marca la línia argumental de l'esdeveniment. Una narrativa cosmogònica se suggereix des de l'inici de la mateixa, com relatant els inicis o la gènesi del món tal com el coneixem, amb la confluència dels elements primigenis. El propòsit celebratiu de la Música aquàtica de Händel, la primera suite del qual s'escoltarà així mateix; sembla diferir en context i temàticament, fins i tot si a través d'ella s'aprecia la fluctuació, el caràcter necessàriament canviant de la physis. Les danses que la componen són ben mesurades, i alhora suggereixen la improvisació, incorporada com a possibilitat dins un cosmos ben ordenat. L'amenaça de trencament, el desafiament a aquest ordre és recreat al Don Juan de Gluck, “ballet pantomime”, en què l'oient apreciarà la intervenció d'un humà deïficat, que repta amb els moviments del seu ésser híbrid -l'arravatament del desig i la seva capacitat per pensar de manera autònoma, rarament alineats- al principi creador per antonomàsia, seguint l'atrevida escenificació de Molière, realitzada el segle anterior, i que a finals del XVIII excitaria la de per si extraordinària imaginació creadora de Wolfgang A. Mozart. Com és sabut, la seva òpera Don Giovanni, cuinada juntament amb l’inseparable -des de la distància- Lorenzo da Ponte marcaria una tendència durant el romanticisme per l'expressió del pathos i la plasmació dels instints primaris, eros i thanatos segons l'argot freudià.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 02 / 23

ILSE BING

Kbr de la Fundació Mapfre, del 16 de febrer al 14 de maig

Nascuda a Frankfurt el darrer any del segle XIX, Ilse Bing es va decantar per la fotografia en el moment que estava preparant la seva tesi en història de l'art. Hi ha quelcom difícil de descriure a la seva mirada -sempre atenta els detalls i la composició de la imatge- que podria derivar del coneixement adquirit en els anys d'estudi. Amb tot, va ser a la feina de camp, un cop instal·lada a París com a fotoperiodista -quan va començar el seu camí-, la que va permetre en gran manera el desenvolupament d'una personalitat artística que les seves fotos evidencien de manera incontestable, tant durant la seva estada a la capital francesa com un cop instal·lada a Nova York, després de l'ocupació nazi. La generosa mostra organitzada pel centre Kbr de la Fundació Mapfre, i comissariada per Juan Vicente Aliaga, ofereix testimonis de la seva activitat en tots dos contextos, reflectint així mateix l'amplitud dels seus interessos. Reconeixen els organitzadors que és difícil vincular Ilse Bing a algun dels principals moviments artístics, encara que òbviament es va poder deixar inspirar per les tendències en voga. El cert és que -expliquen des del Kbr- “la seva obra va transitar per tots els gèneres, des del retrat i l'autoretrat fins als objectes quotidians, les escenes de carrer, el paisatge o la fotografia d'arquitectura, però ho va fer des d'una diversitat estilística que no és sinó el reflex de la seva personal i valuosa lectura dels diversos corrents culturals amb què es va relacionar: el surrealisme parisenc, la inspiració alemanya de la Nova Objectivitat i la Bauhaus i, finalment, l'inesgotable dinamisme de la metròpoli novaiorquesa”. Certament, algunes imatges mostren l'aplicació de tècniques innovadores en el tractament de la pel·lícula, encara que la majoria es caracteritzen per la concentració en la situació o persones retratades, amb un interès evident en la composició de la imatge. És sorprenent la cura -o, potser, millor dir la delicadesa- en la gestió dels espais, conscientment geomètrica, en les eloqüents formes dels objectes -semblen explicar la seva història, xiuxiuejar des de la solitud o interactuant amb éssers vius entretallats- com també a través del reflex de la mirada del mateix observador, que es descobreix veient la seva pròpia manera de mirar.

‘RESISTÈNCIA POÈTICA’’

Fundació Foto Colectania, del 2 de febrer al 28 de maig

Amb un títol cridaner, inclús si no compleix merament la funció de reclam, Foto Colectania presenta una exposició monogràfica dedicada a l'obra de Marcelo Brodsky. El fotògraf argentí,

que va fugir de la dictadura militar i es va instal·lar a Espanya, destaca per la seva manera particular d'afegir inscripcions a les fotografies -“intervencions amb color i text”, esmenten des de la Fundació-, aportant noves capes interpretatives a les imatges, i la sensació de formar part d'un fil, d'una història en què se segueixen episodis i es generen omissions, que l'espectador de manera intuïtiva es pot veure convidat a completar. La poesia no sols busca el nom adequat, que refulgeix en la seva consonància infrangible en referir la veritat de la cosa com per primera vegada, sinó que pel seu caràcter de “resistència” suposa la possibilitat d'obrir una distància crítica, l'espai per a una multiplicitat interpretacions. Els organitzadors han recollit en els darrers temps algunes de les declaracions de Marcelo Brodsky, en aquest sentit: “les fotografies sempre queden obertes per a múltiples interpretacions, i les meves intervencions a les imatges suggereixen una direcció. Els textos i els colors afegits construeixen una forma alternativa de llenguatge, una poètica de la resistència. El que intento fer intervenint imatges històriques i recuperant-ne el context és llançar fletxes cap al futur, que és el nostre present”. La significació d’allò retratat no queda ancorada en el passat, com a memòria obsoleta o vibrant des de la nostàlgia, sinó que demana per la seva mateixa fixació una acció transformadora. Els temes que aborda l'obra de Brodsky són especialment sensibles: “arrenca amb la lluita pels drets humans a Argentina que, amb els anys, l'autor estendria a molts altres països”. D'altra banda, la plasmació de les reivindicacions esdevingudes el 1968, a nivell mundial, constitueix un altre dels seus projectes més rellevants, “en enfrontar-nos, a més, amb altres realitats interconnectades de l'època, com són el colonialisme, el capitalisme, el racisme o el patriarcat”.

BARTHÉLÉMY TOGUO

Museu Picasso, fins al 26 de febrer de 2023

Fins al 26 de febrer es podrà visitar l'exposició que el Museu Picasso dedica a l'artista camerunès Barthélémy Toguo, un dels creadors més importants de l'escena artística internacional. Com recorden

els organitzadors, ha participat en els principals certàmens, i ha exposat a museus com el Centre Pompidou. Nominat al premi Duchamp per la seva instal·lació Vaincre le virus! (“Vèncer el virus!”), es tracta d'un artista que no deixa indiferent per la manera com plasma la seva consciència crítica. Des del Museu Picasso il·lustren el compromís amb la societat, traslladada amb un llenguatge artístic original i atractiu: “En perpètua rebel·lió contra les disfuncions del món, moltes de les seves peces aborden la migració i l’exili. La natura, un altre dels temes predilectes de Toguo, apareix per exemple en la sèrie Homo planta, que reflecteix el seu desig que l’home cohabiti en harmonia amb la natura. Les obres de Barthélémy Toguo oscil·len, doncs, entre la denúncia de les desigualtats i la celebració de la vida, la natura i el cos”. La mostra del Museu Picasso permet confirmar la personalitat artística d'un creador polifacètic -com el mateix Picasso- que utilitza l'aquarel·la, però que també coneix la tècnica de la talla de fusta, i utilitza diferents suports per plasmar les seves inquietuds. “Una intensa consciència política”, que queda reflectida per exemple a Rwanda 1994, creada pensant en Gernika.

SOROLLA: ‘CAÇANT IMPRESSIONS’

Palau Martorell, fins al 5 de març

La gens menyspreable xifra de 193 olis en petit format, i amb suports dispars (alguns tan modestos com el cartó o taula) es poden descobrir al Palau Martorell, originalment seu de la Societat del Crèdit Mercantil, en una mostra organitzada en col·laboració amb la Fundació Museu Sorolla

i el Museu Sorolla. Aquest últim, per commemorar el centenari de la mort del pintor valencià, ha programat a la seu de Madrid una exposició centrada en els seus inicis. La peculiaritat de la mostra barcelonina, simptomàticament titulada Caçant impressions, rau en el caràcter experimental de l'obra exposada, conscientment assagística, fins i tot orientada al futur aprofitament dels millors resultats en les teles de dimensions superiors. "Petits en mida, però grans en audàcia, contenen ràfegues del Sorolla més brillant", expliquen els organitzadors, que aporten així mateix informació rellevant respecte d'aquesta producció menys coneguda, que anomenava "apunts", "taques" o "notes de color", i que ronden la xifra de dos mil. Un format “cada vegada més utilitzat a allò llarg del segle XIX pels grans artistes, ja que permetia recollir amb rapidesa idees o impressions de coses vistes a obres independents que anaven més enllà d'un simple esbós”. Tot i que al principi no es van considerar més que proves de color, per a la captació d'impressions, necessàriament fugaces, amb el temps es va entendre el valor creatiu de semblants assajos, sent cotitzats i exposats “com a mostres d'allò més personal i original de l'artista”.

CENTENARI TÀPIES

Fundació Tàpies, fins al 23 d'abril

Amb l'exposició titulada L'adob que fecunda la terra, la Fundació Tàpies celebra els 100 anys del naixement d'un dels artistes catalans més influents de tots els temps. El seu llenguatge inconfusible destaca pel predomini de la matèria,

en totes les seves formes -incloent-hi les més primàries-, i per la presència de símbols que ratifiquen el caire espiritual de la proposta estètica. Només en aparent contradicció, les textures de les seves pintures matèriques, com els objectes que incorpora a certes obres, aparentment sense ànima, aporten un halo d'estrany misticisme; una poesia del que és quotidià, abstracta i màximament concreta, que ha transformat la mirada de no pocs espectadors. El títol de la mostra, que exposa algunes de les obres realitzades durant la dècada dels cinquanta fins a finals dels vuitanta, posa de relleu la retroalimentació que permet que la vida avanci, plasmada en pintures, objectes i vernissos. Els organitzadors expliquen, en aquest sentit: “tot i que l’opacitat dels murs i la precarietat dels objectes semblen contraposar-se a la lluminositat dels vernissos, aquestes obres segueixen una mateixa lògica: la revalorització de les coses primeres, naturals i ordinàries, aquelles que la societat rebutja o amaga vergonyosament, però que per Tàpies no només estan dotades d’espiritualitat sinó que sobretot són on es troba l’origen i la força de la vida, l’adob que fecunda la terra”. Els estudiosos de la seva obra fins i tot recullen una expressió, la de la “via purgativa”, que pot presentar reminiscències místiques, si pensem en el caràcter negatiu d'una tasca que purifica des de la consciència del que és aparentment insubstancial, o subjecte a la corrupció: “la palla, la pols, el calaix de fusta, les parts del cos menys atractives”. El caràcter negatiu del seu art, que el teòric Theodor W. Adorno va coincidir a reclamar de l'experiència estètica durant els anys 60, és tant inqüestionable com profitosa la sensibilització que susciten per a una comprensió més àmplia de la vida. En paraules dels organitzadors, "els elements repulsius que es troben en la seva obra persegueixen despertar la consciència de l’espectador, remoure-li l’esperit, de manera que l’art esdevingui adob del coneixement i l’esperit crític".

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: