Feia segles que no visitava la pastisseria Escribà de La Rambla. A casa ens tempta més aviat poc la cosa dolça, però d’ençà que vivim al Call ens envolta un exèrcit tan vast d’excel·lentíssims pastissers que la contenció resulta una quimera (a Ciutat Vella, la corona del melós se l’enduen a Brunells, d’on ja hem glossat la suavitat europea del croissant). Així doncs, vaig tornar a l’Escribà per atzar i sentit de justícia, car si els indígenes del barri no afluixem la mosca als comerços més emblemàtics (ecs) de la ciutat acabarem fent allò tan barceloní de plorar quan abaixin la persiana. També a fi de reconquerir La Rambla una estona, per ingènua que sigui la idea, vist que la nostra glòria nacional viurà destinada a ser cau de guiris per molts urbanistes del món post-comunista que la reconceptualitzin (ecs) i per moltes tones de bona voluntat que hi posem els militants de la conservació.
M’havia trobat el Christian Escribà algun vespre fent ruta per les cocteleries de l’Eixample. Els etílics (o ex-etílics, toquem ferro) no gastem converses gaire profundes, però qualsevol persona podia intuir que, sota la cabellera de científic boig i les ulleres de trapella setciències, l’Escribà tenia la melangia de qui, per gust o imposició, no només ha comandat un negoci de quatre generacions sinó que ha aconseguit ampliar-ne l’abast i excel·lir en la comunicació. Estic segur que, per molt que li dolgui, en Christian entendrà aquest article d’un barceloní que, com deia, va irrompre de nou amb tota l’alegria del món a la bella casa Figueras per esmorzar i en sortí abonyegat a hòsties degut a un servei espantós que no fa honor al seu cognom ni a la seva història. Tothom pot tenir un mal dia, faltaria més, però hi ha gestos i costums que només poden ser fruit d’una grollera deixadesa.
Com en molts establiments del centre històric de Barcelona, diria que a can Escribà la llengua catalana no existeix. Ho saben els supervivents del barri: la temeritat de demanar un cafè amb gel deriva en comandes d’una creativitat fora mida (l’aposta quasi segura, acabareu ingerint un cafè amb llet). Puc entendre que l’Escribà tingui una plantilla multilingüe pel fet de trobar-se en un indret comercial on predomina l’anglès, però assegurar que un grup de treballadors entenguin el català en un univers com el d’una pastisseria (on la pluralitat de comandes resulta ben limitada) no em sembla cosa quimèrica d’exigir. Després hi ha el ritme d’atenció i aquesta curiosa tendència dels cambrers a passejar-se sense acabar de fer gaire cosa dins d’un local en què hi ha taules notòriament desateses. Pagarem el que calgui pels bunyols, Christian, però els volem ingerir en un termini raonable.
Els barcelonins som tremendament injustos i cínics amb uns comerços ancestrals que voldríem eterns, però pels quals no estem disposats a gastar pela. Servidora ho ha escrit manta vegada i mira de consumir-hi pràcticament cada dia; és per això que, diferència de la majoria dels meus conciutadans, tinc tot el dret del món a fer esmenes. Sé que has de pagar nòmines i tirar endavant els teus negocis en un moment econòmicament duríssim i intueixo que t’hi deixes els collons cada dia, Christian. Creu-me que ho sé. Però, pel que més vulguis, si demano un cafè amb gel no vull tornar a veure mai més la ganyota d’un cambrer que no m’entén ni vol fer cap mena d’esforç per arribar a entendre’m. I si m’abelleix un suc de taronja el vull natural, no fotem. Els bunyols estaven força bons, cal dir-ho tot, i davant l’espantosa atenció me’ls van eximir del compte. Però això tant li fot, no és el tema.
Per treure’m l’amargor de sobre, i en un dels pocs instants de lleure que em permet la meva tediosa vida, aquell mateix vespre vaig tornar al meu estimat bar Ascensor del carrer Bellafila. El visito molt menys del que m’agradaria, perquè ja no mamo (em fa molta vergonya demanar una tònica a la meva antiga càtedra) i l’Àngel Juez, el seu ancestral propietari i company etern de conversa, va jubilar-se fa temps. Ara du el bar en Xavi Juez, qui ha sabut aprendre el millor de la saviesa del seu titànic progenitor amb dolor i paciència, regalant una brisa molt personal, més dolça i tranquil·la, a un dels bars històrics d’aquesta ciutat. Quan hi vaig entrar en Xavi no hi era, però la seva presència i determinació impregnava l’ambient. Hi havia guiris? Oitant! Però tots els cambrers em van entendre perfectament i en menys de dos minuts ja tenia el meu absurd còctel sense alcohol a les mans.
Els barcelonins som tremendament injustos i cínics amb uns comerços ancestrals que voldríem eterns, però pels quals no estem disposats a gastar pela
El lector (i l’afectat principal de l’article) em diran, amb raó, que no es pot comparar el tracte comercial ofert a un client habitual amb un de transeünt. Però insisteixo en el fet que hi ha gestos i categories de base que s’han de cuidar en un establiment, peti qui peti. Insistiré també les vegades que faci falta en què la principal font de salvació dels nostres comerços serà la capacitat que tinguem de gratar-nos la butxaca per mantenir-los oberts. Però la nostra militància exigeix també que els seus responsables tinguin cura dels indígenes barcelonins com si fossin un exemplar en vies d’extinció. Perquè si continuem amb el paradigma que he vist a l’Escribà, d’aquí acabarem fotent el camp tutti quanti. Si seguim el de l’Ascensor, en canvi, veig una escletxa d’esperança. Desitjo llarguíssima vida als dos comerços, faltaria més, perquè no estimo res per sobre la continuïtat de les coses ben fetes.
Fes que torni aviat, Christian.
