Jaume Mora Graupera és oncòleg pediàtric i director científic de l’Àrea d’Oncologia i Hematologia de l’Hospital Sant Joan de Déu, on està també al capdavant del laboratori de tumors del desenvolupament. És metge integrant de la Societat Internacional d’Oncologia Pediàtrica i d’altres societats científiques nacionals i internacionals. Per la seva tasca de recerca, ha rebut diversos premis internacionals, i és autor de més de 75 articles científics revisats de la seva especialitat, que compta també amb sis capítols seus en llibres publicats en els àmbits nacional i internacional.
Mora és un dels impulsors i director científic del SJD Pediatric Cancer Center de Barcelona. Aquest centre pioner disposa de 37 habitacions individuals, 26 boxes per atenció ambulatòria, 8 cambres per al trasplantament de progenitors hematopoietics i 21 despatxos per a consultes externes. Té quiròfans, laboratoris de recerca, servei de medicina nuclear… Son 14.000 metres quadrats concebuts per curar nens i adolescents amb càncer, un projecte realitzat gràcies a les donacions recaptades a través de la campanya #PerAlsValents, a la que van posar cara, entre altres, un dels donants fundadors del centre, el futbolista Leo Messi.
— El punt de partida d’aquesta entrevista és un aclariment: Amb la paraula càncer ens referim a la malaltia que afecta adults i infants, però les causes del càncer en ambdós casos no tenen res a veure. Costa d’entendre, però, que, sent així, s’hagi mantingut la designació comuna.
—Si estem aquí avui –al SJD Pediatric Cancer Center Barcelona– és arran d’aquesta pregunta. El problema és que porten el mateix nom, es parla de càncer sense més especificacions, és un error de concepte. Fa més de deu anys que a l’Hospital Sant Joan de Déu vam decidir crear el Pediatric Cancer Center Barcelona (PCCB) perquè ens adonàrem que ni els professionals sanitaris entenien la diferència, perquè no quedaven clares les especificitats del càncer infantil. Les conseqüències d’aquest malentès eren moltes, per exemple: els grans avenços en el càncer d’adults (el de mama per exemple) no han proporcionat cap avenç real en els càncers pediàtrics. Havíem de generar el nostre propi camí.
— Quines són les principals diferències que expliquen el càncer infantil?
— La principal diferència és que durant la primera quarta part de la nostra vida biològica estem creixent. L’etapa de creixement —en la que passem des de la fecundació de l’òvul fins a esdevenir un adult biològic, en total uns 8.000 dies segons la WHO (World Health Organization), és a dir uns 20 anys i escaig— determina les malalties que ens afecten en aquest període. Perquè creixem tenim un tipus de malalties i també un tipus determinat de tumors que d’altra manera no podem patir. Aquesta és la raó dels tumors del desenvolupament.
— Són malalties menys habituals que les d’adults?
— Les malalties pròpies de l’envelliment són avui molt més prevalents donat que la població humana ara viu significativament més temps que mai abans a la història de la humanitat. Les malalties pròpies de l’envelliment (la involució biològica) són sobretot de tipus cardiovascular, vinculades a l’estil de vida, obesitat, i el càncer de l’envelliment. En canvi, a la primera part de la vida, els primers 25 anys, ens passen coses pel fet contrari. Hi ha una transformació, un canvi continu, un pacient d’any en any canvia, i es tenen malalties pròpies del creixement. El problema amb el càncer és que es fa servir el mateix nom tant per a infants com per adults, però les malalties a les que es refereix aquesta única paraula són, en els adults, malalties de l’envelliment i en els infants, malalties del desenvolupament. Els tumors del desenvolupament són tots ells malalties poc freqüents, malalties òrfenes per definició.
— Totes –pediàtriques i d’adults–, però, involucren cèl·lules anòmales.
— En el cas dels adults, les cèl·lules degeneren i van acumulant mutacions pel sol fet de duplicar-se repetidament. D’aquí la seva incidència a mesura que anem envellint. Tothom coneix algú que ha tingut càncer de mama o de còlon o de pròstata… Amb els nens, el càncer no té res a veure, ni el tipus de lesions, res té a veure. El nom ens ha portat a confusió, perquè són fenòmens dels extrems oposats. El fet d’estar en creixement et posa en risc perquè algunes cèl·lules tenen major potencial per créixer de manera desordenada, aquesta és l’arrel dels tumors del desenvolupament.
— A partir de quin moment de la vida es poden donar aquestes alteracions?
— La primera alteració i condició necessària és una mutació en una cèl·lula durant l’etapa fetal. En aquest període de la vida passem d’una cèl·lula fecundada a 6 bilions de cèl·lules 9 mesos després. Aquest és un procés de fabricació de cèl·lules brutal, un ritme més alt que el de qualsevol altre tumor. No obstant, la nostra espècie naixem biològicament prematurs perquè, si no, el cervell no passaria pel canal del part. Necessitem un període molt llarg postnatal, més de vint anys, per continuar desenvolupant-nos biològicament. Així doncs, la gestació és el procés de més producció de cèl·lules que viurà el nostre cos al llarg de la nostra vida. I és el procés d’especificació de la funció de cada cèl·lula el que va malament en tots els tumors del desenvolupament.
— En què consisteix aquesta alteració, la mutació cel·lular?
— Per accident, una cèl·lula pot mutar de manera espontània i això fa que la cèl·lula es quedi bloquejada en l’estat indiferenciat propi de l’època fetal. No madura, no es diferencia. Dues terceres parts de totes les mutacions espontànies de tota la nostra vida ocorren durant el període de creixement, sobretot durant la gestació. Només cal recordar que el 20% de totes les gestacions humanes acaben en avortament espontani per aquest motiu. Les mutacions espontànies no tenen res a veure amb l’exposició a agents externs, elements propis de l’estil de vida, com sí que passa en el càncer dels adults. Aquesta és la raó per la qual els tumors del desenvolupament no han canviat la seva incidència amb els canvis en l’estil de vida i es presenten força homogèniament en totes les regions del món.
— I un cop es neix, el risc com evoluciona?
— En el moment postnatal, durant els dos primers anys de vida, el temps de lactància, fins als 2-3 anys, tenim un període de creixement molt determinat per la nutrició materna (som mamífers) i uns òrgans molt concrets maduren en aquest període. Només aquests òrgans desenvoluparan els tumors propis de la seva maduració, com la retina. El retinoblastoma, el càncer de la retina en desenvolupament, és un tumor característic d’aquest període. Una vegada formada la retina, s’ha acabat el risc de desenvolupar retinoblastoma encara que les teves cèl·lules estiguin mutades pel gen del retinoblastoma. Així doncs, cal tenir la mutació (condició necessària) i també tenir l’òrgan en creixement (condició suficient). En aquest període del lactant tenim també altres tumors com l’hepatoblastoma (el tumor del fetge en creixement) o els angiomes de la pell. Un 1% de tots els caucàsics tenim angiomes.
— De la infància a la pubertat passen també moltes coses.
— Aquest període conegut com a childhood, o infància en català, porta a confusió amb l’“infant” o lactància en anglès. Aquest període es caracteritza per un creixement més lent i continuat, uns 4-5 centímetres per any, un temps de desenvolupament progressiu del cervell i maduració del sistema immunitari (d’aquí l’elevat nombre d’infeccions que pateixen els nens a aquestes edats). La leucèmia i els gliomes són els tumors propis d’aquest període. Perquè apareguin aquests tumors, recordem, s’ha hagut d’haver nascut amb la mutació (condició prèvia o necessària) i estar en maduració postnatal de l’òrgan en qüestió (sistema immune o cervell). El període final de creixement és l’adolescència, quan la crescuda és de 10 a 12 centímetres cada any, durant 2 anys. El creixement és bestial, amb un consum de calories increïble. Aquest creixement accelerat augmenta el risc dels tumors ossis i els limfomes. Cada càncer es dona en un context determinat, però les bases biològiques que expliquen el càncer infantil és el desenvolupament. Cada òrgan està en risc perquè hi pot haver una alteració en la cèl·lula que genera aquest òrgan en el moment del seu creixement.
— En quin punt es troba la curació del càncer infantil avui?
— Més del 80% de tots els tumors que tractem al PCCB els curem. A Nord-amèrica (Canadà i USA) curen més del 80% dels càncers infantils, el mateix que a Austràlia i al Japó. A Europa occidental (10% de l’Europa política, sense incloure Polònia), també, més del 80%. A Espanya, la curació arriba al 80%, a Llatinoamèrica, no arriba al 50%, a l’Àfrica, ni tan sols s’arriba a diagnosticar el 50% dels càncers infantils. Per tant, la probabilitat de curar-se depèn d’on vius. Tot i així, per exemple, el tumor del tronc cerebral, un dels gliomes del cervell que es dona al període childhood entre els 6-10 anys, avui dia, ni a Hamburg, ni a Nova York, ni aquí a Barcelona, encara no té curació.
— El SJD Pediatric Cancer Center Barcelona és pioner a Europa. Però ha nascut en un hospital, el Sant Joan de Déu, que ja despuntava en el tractament del càncer infantil. Què feia falta afegir-hi?
— Fins que no vam entendre que la investigació del càncer infantil no ha de seguir l’estela dels investigadors del càncer d’adults, no va tenir sentit aquest centre. El càncer infantil requereix una recerca pròpia i investigadors específics. Els investigadors del càncer de l’envelliment són molt prominents, oncòlegs de fama mundial, però no ens aporten les solucions necessàries per als nostres pacients. Cal investigació específica, dedicació especial per aquests tumors.
— Quines són les vostres principals dianes d’investigació?
— Cada tipus de tumor del desenvolupament s’origina a partir de cadascun dels òrgans que cal generar per cada nou individu. Així doncs, cal estudiar cada òrgan per entendre cadascun dels tumors que apareixen. Per exemple, amb investigadors dels Estats Units estudiem el neuroblastoma –la malaltia que s’origina a partir dels precursors fetals del sistema nerviós perifèric–. Estudiem també els sarcomes (sarcoma d’Ewing i Osteosarcoma i Rabdomiosarcoma), cada tipus de leucèmia, el retinoblastoma, el tumor renal (tumor de Wilms), i més recentment hem començat amb un tipus molt rar i agressiu, els tumors rabdoides. I tota la nostra investigació la treballem amb un model d’estudi propi.
— Com és aquest model propi d’investigació?
— És un model de recerca anomenat traslacional. A partir del pacient que estem atenent amb neuroblastoma, per exemple, ens fem preguntes sobre el seu tumor en concret. Busquem les respostes en el laboratori per aplicar en la teràpia, en el diagnòstic o en el pronòstic. Per a cada cas, generem un equip d’investigadors que inclou l’expert en els aspectes clínics de la malaltia de la que se’n deriven les preguntes a plantejar. Juntament amb investigadors bàsics es formula un pla d’investigació que intenta resoldre la qüestió. Aquests plans de recerca habitualment duren entre 5 i 7 anys fins que podem tornar al pacient i testar-ne les respostes. L’experiment final són els assajos clínics. Aquests assajos clínics, amb els nostres pacients, permeten verificar si hem resolt, o no, la pregunta que ens havíem fet al principi. Aquest és el model, la recerca a partir del pacient per tornar al pacient. Tots aquests programes de recerca estan coordinats amb les famílies o associacions de pacients que s’involucren en el disseny i en el seu finançament.
— Quines investigacions teniu en marxa?
— El nostre objectiu és testar en els pacients el que desenvolupem al laboratori. Fruit d’aquest model hem portat a terme 6 assajos clínics, experiments finals a partir de la nostra recerca pròpia. I n’estem especialment orgullosos. Hem culminat les troballes del laboratori en assajos clínics en retinoblastoma, en sarcoma d’Ewing (x2), en neuroblastoma (x2), i en tumor de tronc cerebral (DIPG). Tenim a punt els propers en sarcomes, tumors vasculars, rabdomiosarcoma, i medul·loblastoma, entre altres.
El 70% del pressupost del nostre laboratori prové de donacions de famílies i associacions, fundacions que des de fa 20 anys ens donen el seu suport incondicional i continuat
— Quin és el balanç del programa fins ara?
— Ha tingut tant d’èxit que hem arribat a poder finançar fins i tot aquest centre específic per al càncer del desenvolupament, el PCCB. Integrar les famílies dintre dels òrgans de gestió i de decisió ha estat la clau per arribar a on hem arribat.
— Sabem de la necessitat i importància d’investigar, però també de les dificultats, sovint, per al seu finançament.
— El 70% del pressupost del nostre laboratori prové de donacions de famílies i associacions, fundacions que des de fa 20 anys ens donen el seu suport incondicional i continuat. El model s’ha consolidat fins al punt que són les famílies les que ens impulsen a seguir creixent. Va ser en una de les reunions anuals que celebrem amb els nostres donants, l’any 2013, que una de les famílies em va preguntar: per què no estudieu el tumor de la meva filla? Què necessiteu? –van dir– I jo vaig contestar (tot d’una) que el necessari per a començar una nova línia d’investigació eren 50.000 euros l’any durant tres anys. Un mes després, aquella família que va preguntar sobre el cas de la seva filla ens portava un xec de 150.000 euros. Així és com ara tenim un nombre de línies d’investigació que mai haguéssim imaginat.
— Per a la construcció del PCCB d’on ha vingut el major suport de recursos?
—– El PCCB s’ha fet realitat gràcies a milers de donacions de la societat civil, destacant l’aportació de 15 donants fundadors –el futbolista Leo Messi entre ells– que van fer possible l’inici de les obres al 2018. El febrer del 2017, l’Hospital va llançar la campanya #PerAlsValents, amb l’objectiu de recaptar l’import necessari per a la construcció, amb un cost global de 37 milions d’euros. A més de Messi, són donants fundadors del centre: la Fundació Barça, Maria Àngels Recolons Morer, Stavros Niarchos Foundation, Fundació La Caixa, Esteve, Andbank, Atrys, Fundació Nou Mil·lenni, Associació Benèfica Anita, Fundació Joan Ribas Araquistain, Rosalia Gispert Barral, Invest for Children, Roman Rosell Dolset i les Famílies i Associacions de pacients. Més de 150 empreses i entitats també van contribuir a fer realitat el PCCB amb les seves aportacions. La major part d’aquests col·laboradors estan representats al Donor Wall instal·lat al vestíbul principal del nou centre.
— Quin és el pressupost anual del centre?
— El pressupost del laboratori de recerca del centre per aquest any és d’aproximadament 3,8 milions d’euros, i el 65% d’ells depèn de donacions privades. Els nostres majors donants són internacionals, i això és perquè la vocació del centre és que sigui capaç d’atraure pacients de tot el món. I ja està passant, el 35% dels nostres pacients són internacionals, un fet únic a Europa.
— Què hi ha en el vostre horitzó d’objectius?
— En els propers 10 anys, voldríem arribar al 85% de la curació de tots els càncers infantils. És un objectiu molt ambiciós, però coses més difícils hem aconseguit. Si el dia de la inauguració d’aquest centre (16 de juny del 2022) celebràvem que era una realitat gràcies a la donació de molta gent, una satisfacció que aquell dia es va sentir i molt, també ens vam comprometre a culminar el projecte amb l’ambició que algun dia es curi tothom. Volem creure que amb el nostre model és possible assolir-lo.
