En Fermín Villar és un apassionat de la Rambla i de tot Ciutat Vella, fins al punt que sembla conèixer el nom i cognoms i marca de roba interior de cada un dels seus habitants. Ell procura, a través de l’associació Amics de la Rambla, la síntesi de diversos mons: diuen que hi ha realitats que haurien de donar-se bufetades, però ell prova de demostrar que la via de la col·laboració és l’única possible.
No pot aguantar els dogmatismes, però té l’avantatge d’haver viscut en la mateixa pell els drames que pot provocar el postureig excessiu. No acabaries la conversa mai, en té per fer-ne deu llibres, i deixa anar més d’una frase lapidària. Així dona gust: els titulars, a la primera.
— La Rambla està en decadència?
— La Rambla és un reflex de la nostra societat.
— Però no té un problema en especial, la Rambla?
— Et responc el mateix: la Rambla reflecteix les tensions socials de cada moment, fins i tot de cada segle. La Rambla alerta sobre el que pot passar a la resta de Barcelona. Què passa ara amb la polèmica del Pla d’Usos de l’Eixample? Nosaltres ja ho vam viure abans: com que no es pot controlar amb agilitat l’activitat comercial, els incompliments són difícils de perseguir i aleshores és quan tenim el problema. Un problema que no se soluciona prohibint.
— Com se soluciona?
— Essent proactius. Primer, no tenir por de recuperar l’espai públic. I controlar l’espai públic no vol dir establir una dictadura, ni il·lustrada ni de cap mena, sinó simplement poder passejar pel carrer sense que et venguin llaunes de cervesa. I segon: treballar plegats.
— La col·laboració publicoprivada?
— Jo hi afegiria un tercer agent: el Tercer Sector, que per alguna cosa es diu “tercer”. Mira, el privat és l’agent que coneix la realitat i ja només per això s’ha de posar a disposició del sector públic, que és qui té la norma i el control. I després és possible integrar-hi el Tercer Sector, que no és sector privat per molt que jurídicament tingui forma de fundacions o associacions.
— Les entitats sense ànim de lucre.
— Em fa riure, això de “sense ànim de lucre”: potser no tens ànim de lucre, però tampoc no pagues tants impostos com els privats empresarials, i per tant no contribueixes tant a les arques públiques. I ja està bé així, cadascú en el seu rol, i col·laborant.
— Posa’m un exemple de col·laboració entre els tres.
— Tot Raval. És una fundació integral, conformada per Infants del Raval, el Liceu, els Amics de la Rambla, el MACBA, els hotelers… I ens entenem per a impulsar projectes! Quan cal fer coses de debò, una entitat així ajuda molt. O per exemple, la xarxa que es va formar per a evitar que les parades de floristes buides no tinguessin cap utilitat: Tot Raval va fer de paraigua de l’operació, l’Escola del Floral va aportar-hi professors, el gremi de floristes hi van aportar la matèria primera, Impulsem hi va aportar persones que busquen feina… Resultat: n’han sortit vuit floristes ben formats i unes parades tancades han pogut tenir una funció formativa. El gremi encantat, Impulsem ha trobat sortides laborals a persones que cercaven feina, i nosaltres com a Amics de la Rambla hem complert amb la nostra raó de ser. Vull dir que, responent a la pregunta inicial, no: no estem en decadència.
— Aleshores per què es diu tant que la Rambla ho està?
— Perquè la societat sí que potser ho està. Som davant la llacuna de Narcís: la Rambla és el mirall de la nostra societat, res més. I res menys.
— El model no falla, doncs?
— Si volem un altre model, posem-nos-hi tots. No cal criticar l’administració tot el dia, ni tampoc criticar que hi hagi entitats que vulguin fer diners. És clar que volen fer diners! Aquí l’important no és això, l’important és posar-se en el lloc de l’altre. És com quan parlem d’immigrants, o de turistes: on és la frontera?
— La Rambla en té molt dels dos.
— Però com els distingeixes? Jurídicament i administrativament, on és la ratlla? Perquè aquesta és exactament la ratlla de la deshumanització. O per exemple, quan fem tanta distinció entre treballador i empresari: però si sense empresa no hi ha treballador!
— Un turista no es planteja treballar aquí.
— Els “expats” sí, que hi volen treballar, oi? I saps què passa? Doncs que fins i tot la gent nouvinguda més humil “pringa” molt, però al mateix temps té moltes oportunitats per obrir negoci. I saps per què? Doncs gràcies a l’activitat turística!
— Desenvolupa-ho.
— El comerç turístic dona més solidesa a aquests nouvinguts que el comerç de barri, i gràcies a això poden enviar molts diners a casa. Seixanta euros són molts, en segons quins països pobres. Hi ha el cas d’un noi que conec, que s’ha pogut empadronar al mateix supermercat on treballa. Això és perquè s’han eliminat obstacles burocràtics, i és un avenç. O en conec un altre que fa d’intercanviador comercial, de relacions públiques entre persones i comerços, perquè ho coneix tot. També hi ha un serbi que es dedicava a fer caricatures amb tisores, i que ara té un pis turístic en propietat. La gent es busca la vida. Hi ha activitats no reglades, certament, però hem de tenir en compte que el nostre primer top manta van ser els floristes ambulants no autoritzats. Justament l’existència de les floristes de la Rambla va permetre ordenar l’activitat, esdevenint el primer mercat de la flor de Catalunya. Doncs això és el que cal: posar ordre, per tal de no trobar-se venedors ambulants de llaunes de cerveses, i també per tal de trobar una sortida digna a tothom.
— Què se n’ha fet, del top manta?
— Que ho hem arreglat.
— Com?
— Es va descontrolar durant el primer govern Colau, i s’ha arreglat durant el segon. Tots hem après que els missatges són molt importants: no es pot desautoritzar la policia, perquè aleshores els delinqüents se n’aprofiten. I cal saber que el veritable delinqüent no és el manter, sinó l’importador de productes il·legals. Això en el seu moment es va descontrolar, i nosaltres vam muntar la Plataforma d’Afectats pel Top Manta, que va liderar el canvi. Quin era el nou missatge? Doncs que no hi ha persones il·legals, hi ha activitats il·legals. Vam fer molt de soroll i se’ns va unir tothom: els castellers, els veïns de la Barceloneta, la Federació d’Òptics, entitats culturals i d’oci… Aleshores algun diputat del Parlament va voler contrastar les nostres reclamacions d’ordre amb l’existència d’immigrants amb pateres, i jo aquestes hipocresies no les aguanto. No són certes, no és cert que posar ordre sigui incompatible amb tenir sentit social. És just al contrari. A la segona legislatura, Albert Batlle va consolidar el missatge que calia: que això no només es podia resoldre amb policia. Perquè no es tractava de detenir, sinó d’avisar, i de buscar sortides laborals i socials a tothom.
— I com van trobar aquestes sortides?
— Evidentment, a través dels empresaris. I els comerciants. Ara alguns d’ells munten i desmunten el Sònar, per exemple. O n’hi ha una que ha obert una botiga de roba africana, si bé inicialment en un barri que no era l’ideal. Etcètera.
— Quin és doncs, ara, el principal problema de la Rambla?
— Com et deia, la inèrcia és la de pèrdua de control de l’espai públic. Tu generes una oferta comercial d’acord amb el visitant que tens, i viceversa. No es tracta de gentrificació, sinó d’expulsió: al cap i a la fi són els mateixos veïns de la Rambla els que es venen els pisos, no fotem! Però si el que promovem són coffee shops, i un altre coffee shop, i un altre coffee shop, i clubs cannàbics il·legals, i llauners ambulants, i comiats de solter i traficants de droga, acabem tenint el turista que tenim. El turisme de qualitat no és el que gasta, sinó el que respecta!
— Bona, aquesta.
— Fixa’t que “qualitat” és precisament un concepte no quantificable. I mentre anem fixant-nos en quant gasten, no ens adonem que hauríem de concentrar-nos en com gasten!
— Tot és qüestió de missatge, doncs.
— El missatge que dones, exactament. El problema no és la botiga, sinó l’importador irregular, i aleshores és lògic que et vagis trobant per la Rambla samarretes amb la Blancaneus esnifant coca.
— Quin missatge cal donar, doncs?
— Mira: quan baixes a la Terminal 1 et trobes tot de cartells promovent el Moco Museum, però cap ni un avisant els turistes que la venda ambulant de cervesa és il·legal. No volem turisme de borratxera, però tampoc volem només turisme de milionaris: Obama va venir a Barcelona amb motxilla perquè hi havia una pensió, no perquè hi hagués un gran hotel! Sense pensió no hi havia Obama amb motxilla.
— O sigui que la Rambla avisa.
— La Rambla avança el que passarà a la ciutat, i és un mirall de la societat. Més que un mirall, un oracle. La Rambla té una gran tirada en l’àmbit global, i ha hagut de passar una pandèmia global perquè ens n’adonéssim. No són només els hotelers els que demanen que hi anem, són tots els treballadors!
— Totes les ciutats europees estan esdevenint clòniques?
— Les botigues de luxe sí, els coffe shops també, però fixa’t: aquí tenim quatre quilòmetres i mig de platja a tocar del centre. Cal construir habitatge públic de forma àgil, per fer que la gent hi pugui anar a viure. Cal regularitzar els volums disconformes, perquè els propietaris puguin llogar els pisos i no vendre’ls. Cal facilitar la vida als veïns, per tal que no marxin! A banda que aquí tenim una gran varietat d’oferta de productes, una gran varietat gastronòmica, uns preus competitius… Ah, i a més, fem vida al carrer. No, no: res de clònics.
— Per què el barceloní estàndard no vol viure a Ciutat Vella?
— Hi vius durant un any o dos, i després te’n canses. Sobretot quan ets molt jove. Els que es queden són militants del tema: són flexibles amb el turisme, no són “anti” en absolut, només que volen viure en pau. Volen poder dormir. Els pisos d’Apartur, per exemple, ara ja tenen mediadors de so. No crideu! Això és una ciutat, no un parc d’atraccions!
— “Pretend it‘s a city“.
— Exacte. Un pis turístic no és res més que un espai on vol anar una família a viure durant deu dies com una família, no com a clients d’hotel. Només cal ordenar-ho, i facilitar les coses als veïns: tenir un pis a Ciutat Vella és car en termes de manteniment, perquè molts estan catalogats. Ja ho tenen prou present, això?
— És un barri massa excepcional.
— A mi que no em vinguin amb si som clònics. Les Drassanes. Les columnes del temple d’August. El Consolat de Mar. El mosaic del Pla de l’Ós. Si som l’hòstia!
— Què et sembla que reformin la Via Laietana per fer-la menys transitable als cotxes?
— A diferència de la Via Laietana, la Rambla històricament mai no havia estat un eix de trànsit. És el que és, una rambla, una riera, un passeig. La Via Laietana, en canvi, es va fer precisament per poder circular per Ciutat Vella de punta a punta, per a superar les muralles que existien. I ara ves a preguntar al restaurant 7 Portes, que està preocupadíssim, perquè els clients li diuen que voldrien venir, però que els ho han posat tan difícil que passen. El risc que correm és ofegar la Barceloneta. Representava que els turistes eren els dolents, i ara justament els que expulsem no són els turistes… sinó els barcelonins.
— Quina alternativa hi ha?
— Evidentment que ha de ser una via de 30 quilòmetres per hora, però no ofegar-ne la circulació. I potenciar els pàrquings de la Catedral, del Moll de la Fusta, de Cambó… El famós pàrquing vertical de la Rambla, també el tenim infrautilitzat. Ara mateix el cas és que és més fàcil anar al 7 Portes en taxi des de l’aeroport que no pas des de l’Eixample. Si ens descuidem, ho ofegarem tot: la Rambla ha de combinar en el mateix carril bicicletes i autobusos? I també els camions de la brossa? Francament, no ho veig clar.
— I, tot i això, la Rambla sobreviu als canvis.
— Queda’t amb això: la vida arriba a Barcelona per la Rambla. La gent nouvinguda arriba per aquí. Els buscavides sempre han vingut de la Rambla. Amics de la Rambla es va fundar els anys 60, i vint anys després la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona es va basar en associacions existents com la nostra. Després tot aquest moviment d’associacions veïnals es va desnaturalitzar, es va viciar i algunes d’elles fins i tot es van polititzar… però nosaltres ens mantenim amb la mateixa filosofia: si és bo per a l’empresari, però no ho és per a la veïna, no ens cal. I viceversa: si és bo per al veí, però massa dolent per als comerciants, no ens val tampoc.
— Difícil combinar-ho.
— En absolut. Cal que ens posem una cosa al cap: els lobbies no només estan formats per empresaris rics. Hi ha lobbies que uneixen la riquesa i les necessitats socials i ciutadanes. Saps en Lluís Sans, el de la botiga Santa Eulàlia?
— És clar.
— Mira’l bé i hi veuràs un activista. Tot el que fa per millorar el Passeig de Gràcia ho fa en hores lliures, i no pensant només en els calés. L’activisme és cosa de tots, i quan ens posem tots d’acord, quan ens sabem posar en la pell de l’altre, és quan les coses funcionen.
