Quan La 2 de Televisió Espanyola estrenà Doctor en Alaska no en sabíem més, teníem (quasi) quinze anys i etcètera. Per un adolescent com servidora, immers en l’optimisme patològic de la febrada post-olímpica del 92, la sèrie de culte by Joshua Brand & John Falsey resultava tota una raresa incomprensible. Si Barcelona era (quasi) el centre del món, ja em direu què punyeta ens podien interessar les desventures d’un metge novaiorquès (i, per tant, terriblement esnob) en un indret al cul del món com Cicely. Doctor en Alaska era la sèrie cultureta dels pares i dels germans grans amb estudis: nosaltres encara ens permetíem perdre el temps amb parelles que auguraven un futur misteriós-distòpic (Scully & Mulder) o l’agilipollament general del món (Beavis & Butt-Head). Érem joves, la vida era bella, existia la classe mitjana i Barcelona organitzava saraus. Què més volíem?
A casa (ara sí) som culturetes professionals, i hem caigut de peus en el revival de Northern Exposure (com a bons lletraferits, ens plau citar els títols en l’idioma original) ordit per Mr. Filmin amb tanta murrieria. Diria que a la meva costella, a banda d’encantar-li la postal muntanyenca, li plau molt la poca traça emocional del doctor Joel Fleischman amb la resta del comú dels humans, que deu ésser el mateix motiu pel qual m’estima. A mi, personalment, em fa gràcia la genialitat surrealista dels personatges del producte en qüestió, però me la miro cada nit només perquè el seu protagonista s’enyora de Nova York d’una forma que em resulta notòriament familiar i menysté la bondat de la penya en general com si fos el meu bessó. Però a banda de les contingències de cadascú, diria que aquest hype (també toquem la llengua millenial) explica algunes coses més sobre el nostre present.
Doctor en Alaska és, en primer terme, un elogi a la predicibilitat. Després d’un parrell de lustres en què la narrativa televisiva ha cavalcat per les complexitats màximes dels futuribles sobre la fi del planeta i en els quals fins i tot les sèries d’època es produeixen amb un indissimulat presentisme estètic, la vida del doctor Fleischman ens torna a l’escalfor dels problemes del primer món. Al capdavall, després de l’apocalipsi de Lost o de Stranger Things, que un dissortat científic de Flushing amb pretensions de pijo hagi de passar uns anys de vida a pagès tampoc resulta cap tragèdia. Doctor en Alaska ens retorna a un valor tan sòlid com que allò que ha de passar (si més no, en l’estructura ficcional) és bo que acabi passant; és així com ja sabem d’antuvi que, a pesar de l’horror inicial i del fàstic anti-provincià del protagonista, Fleischman acabarà arrelant al seu territori d’adopció.
També pel que fa les relacions humanes-naturals, Northern Exposure ens du a la zona de confort d’uns lligams antropològics pacificats. A pesar del caràcter freak de la majoria d’habitants de Cicely, la naturalesa surrealista dels seus traumes és tan sana que acabaríem pagant-los una milionada perquè els intercanviessin amb els nostres, d’estructura molt més precària i violenta. Sabem que el pas del temps arreglarà totes les seves tensions i que la pulsió nord-americana per integrar l’individu discordant en la comunitat s’acabarà manifestant tard o d’hora. No és estrany que aquest sigui un retorn audiovisual celebrat a Catalunya, i caldria relacionar-lo amb la reedició de les obres de Jordi Pujol i el retorn dels novel·listes de la post-Transició. Ens agradi o no, som en un temps gris on necessitem Biden per salvar Amèrica i Xavier Trias perquè ens endreci la brossa de la ciutat.
Han passat trenta anys i el món ha esdevingut un espai molt més feréstec que els boscos d’Alaska. De fet, que els ho preguntin als habitants de Roslyn, la petita vil·la de Washington on es va filmar realment la sèrie, que estan fins als collons de turistes nostàlgics del tema i maldarien per viure en pau. Fixeu-vos si les coses han canviat, que fins i tot els esnobs manhattanites dubtaríem dels avantatges de la ciutat que estimem i qui sap si acabaríem acceptant la condemna del doctor Fleischman com una benedicció del cel. Viure l’escalfor d’Alaska, amb una existència estrambòticament previsible, envoltats de gent adorablement tarada i relacions romàntiques amb problemes d’heteropatriarcat. On s’ha de firmar? Qui ens ho havia de dir, que acabaríem abraçant la cosa de comarques…
