Aquesta mateixa setmana, la feliç contingència de la programació musical barcelonina ha fet coincidir dos concerts transcendents al Palau de la Música on he gaudit per igual del nou i el vell. Primer fou l’estrena del feliç agençament entre el quartet de saxofons Kebyart i el Cor Cererols, dues formacions amb molt de camp per recórrer –del 2014 i del 2018, respectivament– conformades per músics ja madurs de la generació millenial (amb alguna veu més veterana). Cal celebrar aquesta feliç trobada entre uns artistes a qui faríem bé de ja no etiquetar mai més com a “joves” (la pulsió d’infantilitzar és un dels tics més cruels d’aquesta tribu), car la seva relació amb el material sonor ja té molta saviesa a les espatlles. Seguint l’estela de la família Hilliard/Garbarek, aquesta nova tropa feliç ha doblat l’aposta dels pares en un concert magnífic que podria derivar en discs d’antologia.
Vaig conèixer en Marc Díaz fa temps i als ulls d’aquell jove cantant ja es podien intuir les espurnes d’un futur director notabilíssim. El polvo entre Kebyart i Cererols té gràcia perquè al gest més canalla de l’ESMUC s’hi suma el rigor montserratí de sempre. Tremendament a favort. Del concert em quedo amb les versions de Mendelssohn (Trauergesang Op. 116) i Reger (Nachtlied, Op. 138, núm. 3), interpretacions de primer món que podrien competir amb qualsevulla formació teutona. Per disparar el Bach com déu mana encara queda molta feina i, vist que l’experiment funciona, les dues formacions farien santament encarregant més obra original als nostres compositors (així, de pas, ens estalviaríem turres insofribles com ara l’efectista Amao Omi de Giya Kancheli). Però tot això són galindaines, perquè aquí la santa notícia és que l’experiment funciona i llisca molt bé.
De fet, si em llegeixen programadors musicals o algun senyor amb pasta que vulgui fer alguna cosa del país (més enllà de veure com els seus hereus dilapiden absurdament el seu patrimoni), els demano formalment que contractin aquest concert magnífic dels Kebyart/Cererols i que els deixin algun caler perquè puguin augmentar repertori. Contra allò que diuen els nostàlgics, les generacions nascudes a partir dels 90 i també les més tendres (ull i timpà al cicle Músic Z que ha iniciat l’Ajuntament de Barcelona en una de les seves inaudites apostes culturals mínimament intel·ligents) ens estan regalant projectes artístics que pinten la mar de bé. Qui pensi que tot allò passat fou millor, en l’aspecte musical català, s’erra del tot. Ara només falta que els equipaments públics es posin les piles i facin honor als nostres músics. Que això passi més al Palau que altres indrets fa pensar molt.
El polvo entre Kebyart i Cererols té gràcia perquè al gest més canalla de l’ESMUC s’hi suma el rigor montserratí de sempre
M’exalta el nou, però també m’enamora el vell (m’havia jurat no citar la frase, què hi farem) i és així com l’endemà mateix d’aquest concert vaig precipitar-me a la cita habitual del Palau amb el pianista Sokolov. Per molt que previsible, l’èxtasi és una cosa a celebrar. Molts melòmans s’estranyaren del programa, amb una primera part íntegrament dedicada a un repertori d’aparença menor com és el de Purcell. Però coneixen poc la bèstia, perquè el pianista rus va aprofitar el teixit musical de suites i melodies del geni de Westminster per cascar-se una sola divagació en un contínuum de plaer. Podem haver escoltat mil vegades el so vidriós d’aquest geni (que encara sobta per la seva efígie de cambrer de balneari absolutament indiferent al zel del públic), però encara ens quedem bocabadats pensant d’on surten la màgia percutidora del teclat i aquelles brodadures d’acer.
Això de Purcell fou molt bonic (Sokolov fins i tot fou humà, i va perdre’s durant el Round 0, en Re menor, Z. T. 684), però el que va fer amb l’Andante cantabile de la K. 333/315c de Mozart va ser d’un altre planeta. El Commendatore de Don Giovanni va comparèixer a escena més d’una vegada en un registre baix curull d’uns harmònics simplement delirants. Ni una mandanga. Ni una mariconada. Ben al contrari, quan el pianista pressentia que podíem gaudir massa d’una melodia, transitava sense aturador a la següent. Visca Rússia malgrat les envestides del plom d’en Putin. Com es pot tocar Mozart d’aquesta manera? Quina bèstia! I sí, com us podeu imaginar, acabat el programa començà una nova edició de “les terceres parts de Sokolov”. I vinga fot-li Brahms, i porti’m una mica de Rach, i tomba que gira. Setanta-dos tacos i amb l’energia del primer dia. Que torni aviat.
El Palau faria bé de reservar un espai insonoritzat pels músics com servidor que, en concerts d’aquesta envergadura, patim per romandre educadament asseguts a la butaca. Perquè allò de l’altre dia requereix una graderia futbolística, on hom pugui saltar d’alegria, retòrcer-se de dolor i fins i tot insultar la providència davant d’un músic que fa coses inexplicables. Espero que ens la posin aviat, perquè a mi m’exalta el vell i m’enamora el nou.
