L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) acaba de presentar un informe que actualitza el Salari de Referència Metropolità (SRM) per l’any 2022. El salari de referència, tal com expliquen els autors del document, és un indicador que estableix el llindar d’ingressos a partir del qual una persona treballadora i la seva família poden viure dignament. En el cas de la ciutat de Barcelona, l’SRM s’eleva fins als 1.552 euros. Una barbaritat. I agafeu-vos: viure dignament a Barcelona és un 46,5% més car que fa cinc anys i no hi ha res que faci pensar que hàgim tocat sostre.
M’he descarregat el document complet de l’AMB, principalment, perquè m’interessava saber quina metodologia fan servir els autors d’aquest informe per calcular l’SRM i m’he emportat una desagradable sorpresa que us explicaré més endavant i que, comptat i debatut, és la raó de ser d’aquest article.
Però, abans, us faig cinc cèntims sobre com se les empesquen els de l’AMB per concloure que els barcelonins necessitem més de 1.500 pavos que diuen a l’Upper per viure dignament a la ciutat. La metodologia de càlcul que fan servir s’anomena Càlcul de les Necessitats Vitals Bàsiques (Basic Living Costs Approach) i és una adaptació de la metodologia emprada per l’Àrea Metropolitana de Londres (Greater London) i la desenvolupada pel Massachussetts Institute of Technology (MIT). En poques paraules, consisteix en l’elaboració d’un pressupost de necessitats que permeti tenir una vida digna i, després, quantificar-ho monetàriament. Un import que, per descomptat, varia en funció de quantes persones viuen i treballen a cada casa. Per exemple, en el cas d’una persona sola amb un fill, calen més de 2.400 euros per viure dignament.
Més que la tipologia de les llars, per mi, el quid de la qüestió és el concepte “necessitats bàsiques”. De necessitats bàsiques n’hi ha de molt evidents com per exemple l’habitatge que s’emporta el 34% de l’SRM o els aliments i begudes, un 22%. Per sota d’aquestes dues grans necessitats bàsiques hi trobem les despeses extraordinàries (15%) i les despeses de la llar (12%). Per entendre’ns, des de canviar una persiana a comprar una nevera. Si feu comptes, veureu que ja portem gastat el 83% del salari. El 17% restant queda repartit de la següent manera: 7% a despeses personals i oci, 4% a educació, 3% a roba i altres, 2% a transport i 1% a neteja.
I ara la sorpresa desagradable: on queda recollida la despesa en cultura en aquest repartiment de pasta? He furgat una mica més en els detalls de cadascuna d’aquestes partides per trobar la compra de llibres, les entrades pel teatre, cinema, concerts o exposicions. Doncs bé, la meva sorpresa ha estat descobrir que l’únic rastre de cultura que contemplen aquestes necessitats bàsiques apareix a la partida de despeses personals i oci. Per calcular aquest 7% es té en compte la despesa en restaurants, la factura del mòbil i… les entrades de cinema!
Sobre aquesta minsa presència de la cultura en les necessitats bàsiques dels barcelonins dignes vull dir tres coses:
La primera: trobo que diu molt poc de nosaltres que l’única despesa cultural que incorpora aquesta cistella de necessitats bàsiques quedi recollida en la partida d’oci. No senyors, la cultura, tal com jo l’entenc, no és per distreure’s una estona.
La segona: em sembla preocupant que algú consideri que en una ciutat del primer món i en ple segle XXI es pot viure dignament sense poder fer despesa en cultura. Precisament, un dels grans avantatges que té viure a Barcelona és l’accés a una amplíssima oferta cultural.
I, la tercera: lligat a tot el que he apuntat anteriorment, crec que aquestes dades haurien d’encendre les alarmes del govern municipal, de la mateixa AMB i de la Generalitat. Ja podem anar subvencionant la producció cultural i fent campanyes a favor del català: si no hi ha mercat no hi ha indústria cultural. Si la ciutadania va tan escanyada que, un cop pagada la hipoteca o el lloguer i omplerta la nevera, només es pot permetre pagar el Netflix o, ni això, piratejar pel·lícules i llibres, qui serà el guapo que es dedicarà a escriure, fer teatre o compondre cançons? I, més difícil encara, a fer-ho en català?
