Coneixem molts noms d’homes en el món de la fotografia que van viure en la mateixa època i context que va viure Mey Rahola. L’auge artístic que van portar les repúbliques, l’abrupte tall de la irrupció de la Guerra Civil i el seu conseqüent exili, l’adaptació a un nou panorama, i el renaixement de qui allotja la sensibilitat d’un artista. Ells, han estat exposats als museus i sales més rellevants del panorama cultural. I no és que no hi hagués dones fent el mateix, sinó que la seva obra ha romàs oculta i menyspreada durant molt de temps, justament en el mateix àmbit al qual han estat relegades: l’àmbit domèstic, en els calaixos, les golfes, i en els millors casos, en els arxius familiars.
Acostar-se a la fotografia de Rahola és viatjar al passat fins als ulls d’una persona que va saber mirar i captar l’esperit del seu temps, des d’aquesta perspectiva diferent: la de ser dona. Potser per això, té més valor la tasca que han dut a terme durant gairebé una dècada, el besnet de la fotògrafa, Lluís Bertran, i la historiadora de fotografia Roser Martínez, els qui al costat de la conservadora Roser Cambray han comissariat l’exposició antològica que ocupa les sales de la col·lecció d’Art Modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Nascuda en el si d’una família benestant, els Rahola van ser impulsors dels primers ferrocarrils, va heretar del seu pare l’afició per la fotografia, que no sols l’acompanyaria gran part de la seva vida, sinó amb la que aconseguiria reconeixement, i gràcies a la qual podria mantenir a la seva família en els complexos anys d’exili a França.
En un període molt curt de temps, comprès entre 1934 i 1936, Rahola va aconseguir que aquesta afició adquirís una dimensió pública inaudita que li aportaria premis, publicacions i exposicions, l’admiració dels cercles fotogràfics catalans de la Segona República i formar part de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, considerada la institució de referència de l’època. A més, va ser una dona del seu temps que va tenir la valentia i capacitat d’irrompre amb força en espais que, fins al moment, havien estat reservats exclusivament per a homes, exemple de l’ideal de “dona moderna” que desafia els rols de gènere tradicionals del moment.
Malgrat la frenada que va suposar l’esclat de la Guerra Civil en la seva carrera, va saber adaptar el seu coneixement a les necessitats del moment i es va professionalitzar per sobreviure, vencent així les vicissituds de l’exili durant els anys que va durar la Segona Guerra Mundial. No va ser fins a la fi de la mateixa que va poder reprendre el vessant artístic amb el que s’havia aliat al principi de la seva carrera, participant d’una certa influència avantguardista. Encara que és aquesta fotografia posterior a la que summa professionalitat a la seva llibertat creativa.
L’exposició que acull el Museu Nacional d’Art de Catalunya fins al 22 de juny, estructurada antològicament, s’articula en dos grans àmbits. El primer, centrat en els seus inicis, la seva irrupció en l’esfera pública i les publicacions en les quals participa; i el segon, focalitzat en l’esclat de la Guerra Civil, el seu exili a França i l’etapa pòstuma. A més, simultàniament, s’ha presentat al Museu de l’Empordà, una exposició que recull una de les temàtiques clau en la producció de Rahola, com és la del gènere marí, influït per la seva passió per la navegació esportiva.
El 17 d’agost de 1959, un ictus va segar la vida de Rahola, i com bé diuen les seves comissàries “les circumstàncies adverses de la història i la seva condició de dona, mare i esposa van condemnar a Mey Rahola a un immerescut i llarg silenci, malgrat la seva passió continuada per la fotografia i la seva capacitat evident d’adoptar i renovar els llenguatges visuals del seu temps”.
Recorrent les sales de la mostra, hi ha alguna cosa en les imatges d’aquesta fotògrafa que no ens és aliè, i això xoca frontalment amb el nostre raciocini com a dones de 2023 quan ens n’adonem que són fotografies de fa més de vuitanta anys. Aquesta sensibilitat de marcat caràcter humanista, la bellesa quotidiana, situada en espais i objectes vinculats per tradició al gènere femení… la dona és el seu gran protagonista, aparegui directament o indirectament en les seves fotos. I després, la seva intimitat, la seva vida, les fotos dels seus fills creixent. Especialment la seva filla Maria Teresa, reflex d’una nova feminitat. I Cadaqués, la vela i la mar.
Mey Rahola és una fotògrafa a reivindicar després de tots aquests anys d’oblit. La Marianne Breslauer catalana, que diuen la comissària Roser Martínez i l’assagista Cristina Masanès. I una pensa en aquestes fotògrafes íntimes, com la catalana Sara Costa, el compte d’Instagram Documenting Women, o el projecte documental Women & the Wind, un salvatge viatge en catamarà protagonitzat per tres dones.
Valorar-la com una fotògrafa amateur és continuar menyspreant-la quan queda totalment demostrat que la seva mirada és pionera, avantguardista i femenina. Així que, potser mereix més la pena parafrasejar a la poeta Nayyirah Waheed i dir “Mey Rahola was a brutally soft woman”.
