“Soc filla i neboda de periodistes, així que des de nena vaig assistir a les tertúlies de periodistes i gent de la cultura que s’organitzaven a casa. Els observava amb ulls curiosos i d’ells vaig mamar la passió per l’escriptura, la fotografia i estar al dia de tot allò que passava al meu voltant”. És migdia i l’escriptora i antropòloga Eva Espinet assaboreix un vermut fred amb unes gotes d’angostura. De fons, l’eloqüent frasejo de la pianista Connie Han i, sobre la barra, la primera novel·la de la parroquiana, Un punto azul en el Mediterráneo (Harper Collins) “de la que l’editorial es va enamorar i va voler publicar, sense canviar ni una sola paraula”.
—Enhorabona! De què va?
—L’acció té lloc a Palamós el 1995. Allà, la Marina es retroba seixanta anys després amb un amor d’adolescència, en Hans, un nazi que va lluitar a la Segona Guerra Mundial. Una devastadora revelació posarà a prova el valor dels protagonistes en el moment més decisiu de les seves vides.
Amb estudis de Geografia i Història i llicenciada en Antropologia Cultural i Social, l’Eva assegura que “ser historiadora i antropòloga em va obrir les portes de les principals agències de publicitat i com a periodista als Jocs Olímpics del 92. Des de llavors, treballo en tot allò que té a veure amb l’àmbit de les paraules”. Així, és autora de diversos llibres com ara Apolo, 75 años sin parar de bailar, sobre la mítica sala de Nou de la Rambla, o un Diccionario de citas, dichos y refranes, “pel qual em van pagar, en el seu moment, un milió de les antigues pessetes, la qual cosa em va permetre viure un any a Londres. Va ser com si m’hagués tocat la loteria!”.
La transcendència està en els viatges
Aquell any de Londres va ser el primer dels viatges que han marcat els principals punts d’inflexió en la trajectòria vital de l’escriptora. “El meu segon viatge decisiu va coincidir amb la crisi de 2013. La meva dona i jo vam anar a viure al Sud-est Asiàtic. Va ser una experiència personal increïble que vaig plasmar en un relat, Días de Asia, que va rebre el premi Accèssit al VI Premi de Relats Dones Viatgeres i es va publicar en un llibre”.
— Caram! I què us va fer tornar?
“El fet que m’oferissin una feina que no vaig poder rebutjar, però aviat la vida va donar un gir i vam obrir les portes de casa nostra per a organitzar-hi esdeveniments gastronòmics per a gent de tot el món”. Així, la parroquiana va exercir durant cinc anys de xef a casa, portant de viatge al personal a través del paladar. “I explico això perquè una de les nostres convidades, la Robin Keuneke, una escriptora estatunidenca, em va oferir col·laborar en el seu llibre The Iberian table: an introduction to the Spanish Mediterranean diet com a directora d’art, fotògrafa i assessora de contingut”. El llibre es publicarà a finals d’any, assegura l’Eva, somrient i per confessió pròpia, de caràcter rebel i obstinat, “pur foc i passió, com a bona àries”.
Orgullosa d’haver arribat a escriure la seva primera novel·la, “una aventura arriscada amb la qual vaig trigar tres anys i que va ser el fruit d’una pandèmia”, assegura estar ja preparant el seu segon llibre de ficció que, avança, “transcorrerà a Itàlia i els protagonistes seran una família partisana”.
La ciutat del petó
La constant del viatge torna a sortir. “Soc una enamorada de Barcelona, tot i que aquest enamorament sobtat va ocórrer després de viatjar pel món perquè, fins llavors, se’m quedava petita i em semblava provinciana. Aleshores, em vaig adonar que era una privilegiada per haver-hi nascut”.
Entusiasta del seu barri, l’Eixample, l’escriptora assegura que va a tot arreu caminant “per aquesta ciutat cosmopolita, vibrant, mediterrània, on el sol ens il·lumina tres-cents dies a l’any, un luxe, envoltada de muntanyes úniques on esquiar, i pobles meravellosos”. Així i tot, posa de manifest la seva desesperança “en veure la degradació de barris com el Raval o la Ribera, llocs amb tanta història i mestissatge que semblen abandonats a la seva sort i és una llàstima. Veïns de tota la vida malviuen i són assetjats per inversors voltors que es volen carregar la ciutat”.
Però gana l’amor. “Hi ha un racó a Barcelona, desconegut per molts locals, i que és pura poesia. Cal anar a la plaça d’Isidre Nonell per a descobrir-ho. És una foto mosaic realitzada pel fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella i es titula El món neix en cada petó. El mural es va compondre amb les fotografies de barcelonins anònims sobre quatre mil taulells que conformen una sola imatge: dos llavis besant-se. Celebra l’amor lliure i universal. L’obra converteix aquesta en la ciutat del petó, una metàfora extraordinària de la pluralitat de gent que coexisteix aquí. Jo crec que és un petó entre dues dones, una bella representació d’aquesta pluralitat. A mi m’encanta!”, assevera posant punt final al seu vermut i incitant als barcelonins a viatjar per la seva pròpia urbs.
—El que t’encantarà és la nostra oferta gastronòmica, si després del vermut et vols quedar a dinar. Tens de tot: racions, tapes, menú, plat combinat, carta… Totes exquisideses!
Eva Espinet no pot aleshores reprimir la seva riallada, abans de determinar, sense indici de dubte, que “on estigui la carta, que es llevi la resta!”.
