La immensa majoria d’addictes comparteixen el fet de creure que no ho són o que, en qualsevol cas, la seva psicosi professional té motius excusables. L’apartat “Temps d’ús” del meu iPhone diu que, durant el darrer mes, he emprat l’andròmina durant tres hores al dia. Tinc amics que, de la mateixa forma que el borratxo malda per ignorar els litres de mam ingerits a diari, eviten comprovar el temps d’ús del seu telèfon per por a veure’n el resultat. En el meu cas, consulto l’aparell més temps del que passo caminant o parlant i la meva dependència de la pantalla rivalitza perillosament amb el temps de lectura o de conversa conjugal. Corro a posar-hi objeccions: necessito el telèfon per treballar, la pantalla també forma part de la meva relació amb els textos i, al capdavall, el telèfon mòbil ocupa l’espai que abans monopolitzava l’ordinador. Sé que tot plegat són excuses de mal pagador.
Conscient de la culpa religiosa que genera la nostra addicció el telèfon, el propi Mr. Apple ha dissenyat mecanismes d’expiació prou intel·ligents, com ara el “temps d’inactivitat” o el control del minutatge que dediquem a les aplicacions més populars. Aquesta inclusió de la metadona a l’iPhone excusa les companyies telefòniques de publicar la mitjana d’hores amb què ens tenen enganxats. Sabem, mercès a estudis de consultories digitals, que l’any 2023 els ciutadans espanyols s’han passat una mitjana de tres hores i quaranta minuts diaris al telèfon (entre els menors de divuits anys, la mitjana ja supera les quatre hores). Però més enllà del temps que vivim online, la irrupció dels mòbils a la nostra vida resulta molt més transcendental pel seu caràcter de dispositiu d’interrupció. Siguem honestos: ja no sabem llegir, parlar o fins i tot mirar una peli sense guipar la segona pantalla.
Acceptada la malura, correm a posar-hi pegats. De la mateixa forma que el fumador actiu evita les reunions socials per tal de no caure en el parany de la cigarreta, salvem la temptació de la pantalla apagant el mòbil de nit o forçant-lo a hivernar durant una part del dia. D’ençà d’unes setmanes, per exemple, servidor tanca el telèfon havent dinat durant tres hores, coincidint així amb l’horari de lectura. Acabada l’heroïcitat, obro de nou el telèfon amb la frisança d’un ionqui i ben aviat torno al plaer inigualat de l’esnifada quan veig els tres-cents cinquanta whatsapps que he de respondre sí o sí i les mil notificacions que m’he perdut durant l’apagada general. Suant de plaer, responc a tot déu i m’excuso per la temeritat d’haver viscut il·localitzable durant cent-vuitanta minuts (existir fora de cobertura durant tant de temps implica haver patit un segrest, un accident mortal.. o ser un groller).
Respiro tranquil. He estat unes hores fora del món i l’exercici m’ha permès tornar a saber què vol dir llegir un paràgraf sense consultar Twitter. Soc un campió de l’espartanisme, un tità de la contracultura (tinc l’impuls de piular aquest pensament) i ara ja puc dir que la meva dependència és menor. Només bec vi quan sopo amb amics, fumo de tant en tant i puc deixar-ho quan vulgui… etcètera. Però cap teràpia és completa sinó té un aire grupal. Amb la frisança redemptora d’un antropòleg, proposo a la costella que sortim a passejar sense els telèfons, a la recerca d’un entrepà. Sabent-nos protagonistes d’un experiment social fora de sèrie, eixim de casa amb l’alegria d’uns nap-bufs. Però la realitat és molt filla de puta i, baixant les escales, veiem que hi ha una gavina ferida a la galeria de casa. Cal fotografiar-la i avisar els veïns de la presència… a través del grup de whatsapp.
Collons, el telèfon! I ara què fotem? Truquem a tot déu per l’intèrfon? Fem allò tan boomer de fotre un crit a l’interior de la galeria de perquè tot cristo estigui en guàrdia davant l’animalot en qüestió? Covards i drogoaddictes com som, passem de l’animal i de tot. Hem de vèncer la dependència i optem per sortir de casa, indefensos sense l’iPhone. Acte seguit, catxislamar, descobrim que és diumenge i no sabem si l’entrepaneria que hem triat per saciar la gana estarà oberta. Tornem a posar-nos la mà a la butxaca, instintivament. Bé, a tomar pel sac. Hi anem i, si és tancada, ja improvisarem. Per fortuna, coneixem la ruta i no ens cal l’ajuda de Google Maps. Quins fucking herois que som! Caminem sense guia i, en un recorregut de poc més de deu minuts, hi arribem. Sortosament, guardo uns euros de cash i tampoc necessito el mòbil per pagar amb l’aplicació de la Visa. Toma ya!
Amb la frisança redemptora d’un antropòleg, proposo a la costella que sortim a passejar sense els telèfons, a la recerca d’un entrepà. Sabent-nos protagonistes d’un experiment social fora de sèrie, eixim de casa amb l’alegria d’uns nap-bufs
Ingerim l’entrepà conscients de la nostra fita contracultural (de pernil i albergínia; a l’OiMa, a tocar de la Plaça George Orwell). Mentre queixalo el bocata, em pregunto en quin moment aquest carismàtic indret del Gòtic començà a anomenar-se “la Plaça del Tripi”. Shit, no tinc Google; no passa res, ja ho buscaré quan tornem a casa. Els amos de l’establiment, by the way, són uns napolitans la mar de simpàtics, tifosi del Nàpols i encantats amb la perspectiva quasi segura de guanyar la lliga. Mentre hi parlo, em pregunto quan fa que el Nàpols no abraça l’Scudetto. Més de vint anys? Trenta? Jodert, mira que m’aniria bé consultar-ho per fer-me el simpàtic! Tampoc passa res: ells mateixos m’aclareixen que d’ençà del déu Maradona. Bé, tant li foten els anys i el Nàpols. Quin local més simpàtic i quin entrepà més estupendo. Ara només falta rematar-ho a Instagram. Ho farà sa tia.
Tornem a casa exhausts, incapaços de compartir l’experiència metadònica i avergonyits de la nostra tara mental. Som el pitjor tipus d’addictes, en definitiva; a saber, aquells que inventen qualsevol absurditat de performance per oblidar-se’n. Però què podem fer? No podem desaparèixer del món, deixar whatsapp i Gmail! Hem de fer-nos eremites? Potser només ens queda admetre la impotència de l’addicció. I compartir La Punyalada d’avui a les xarxes, faltaria més. Cliqueu!
