Matthew Liu és un galerista que s’ha interessat en exportar art català a la Xina, a partir de la seva decisió d’abandonar el món de la banca.
És un home jove amb una visió de l’art profundament personal, sense voler fer content a tothom, subratllant la seva empremta com a subjecte que observa, compra, ven i divulga.
En el seu discurs, una sonora queixa sobre com tractem els artistes aquí. Però també una contundent reflexió sobre l’immens talent que podem aprofitar, i deixem de vendre marca i ens posem a crear art.
— Què fa a Barcelona?
— Visitar els meus artistes.
— Els teus artistes?
— No els veia des de fa tres anys, de fet no havia tornat encara als seus estudis ni hi havia parlat en persona. Necessitava veure’ls. Ells estan representats per diverses galeries, però si dic “meus” és perquè jo sóc l’únic que els porto a la Xina.
—Com ha començat, tot això?
— A través d’en Lluís Lluch, que és representant d’artistes catalans a la Xina. Jo fins aleshores venia com a turista, havia vingut unes quatre o cinc vegades, però connectar amb en Lluís em va permetre veure la ciutat amb uns altres ulls: amb els del sector de l’art. Jo abans era només un banquer.
— Un banquer que ara es dedica a l’art?
— L’any 2013 vaig obrir la meva primera galeria i vaig abandonar el banc. I el 2014 ja m’instal·lo a Shanghai. Jo de fet sempre m’havia volgut vincular al món de l’art, tot i que el meu primer contacte hi va venir a través dels diners: jo dins del banc era un dealer, algú que transaccionava diners per art, a través de la seva fundació. I un dia veig pensar que potser era millor dedicar-me a l’art a temps complert.
— I d’aquí a Nova York.
— Exacte. Vaig estar considerant si obrir a Nova York, ja que l’interès era per l’art occidental, però crec que és precisament per això que vaig escollir Shanghai: a Nova York ja en tenen, de galeries d’art contemporani.
“Jo fins aleshores venia com a turista, però vaig començar a veure la ciutat amb uns altres ulls: amb els del sector de l’art”
—I quina diferència hi ha entre l’art contemporani occidental i l’oriental?
— L’art xinès té molt de caràcter, molta personalitat, i això fa que la tradició hi deixi molta empremta. Jo crec que l’art contemporani és, en essència, occidental: el xinès és més figuratiu que no pas abstracte, per exemple, i he de dir que també n’exposem. Ara diria que exposem una mostra del 50% d’art oriental i el 50% d’art contemporani occidental en les nostres galeries.
— I teniu delegacions a París, Londres i Barcelona.
— Sí.
— Però no a Nova York.
— Exacte.
—Per què aquestes ciutats, doncs?
— Els artistes estan infravalorats pel seu propi mercat. No troben espai en la seva pròpia ciutat, no són prou valorats i estan molt poc promoguts. Seguríssim que d’aquesta manera no arriben, ni es poden plantejar arribar, al mercat asiàtic. Aquesta és, doncs, la nostra tasca: acostar els artistes occidentals a l’Orient.
—Tan dur és?
— Massa. N’he conegut bé uns vint, d’aquí, però si es queden aquí patiran massa. El mateix val per a les galeries barcelonines, que tenen veritables problemes per trobar compradors d’art. Els catalans no compreu art.
—Fa temps que es diu, això. Però si som una ciutat turística, els visitants no haurien de…?
— Error. Els turistes tampoc no compren. Compren souvenirs. En canvi Shanghai sí que és un veritable centre de col·leccionistes.
—I el nom de Barcelona us ajuda a vendre, entenc?
— No.
“Els artistes no troben espai en la seva pròpia ciutat i no són prou valorats. Seguríssim que d’aquesta manera no arriben, ni es poden plantejar arribar, al mercat asiàtic”
—En res?
— El que crea una marca interessant no és Barcelona, sinó el seu art. El seu talent, la seva creativitat. Primer ve l’artista, després ve l’interès per Barcelona. Ja és així quan parlem de Dalí, o de Gaudí. Podeu pensar mol vegades en la vostra marca, però la veritable marca és el talent que teniu.
— I això passa a més ciutats?
— A París li passa una mica el mateix, que els artistes d’allí són més reconeguts als Estats Units o a Anglaterra. El que sí que he de dir és que les noves generacions pugen molt fortes, han contemporitzat amb el repte.
— Què vol dir?
— No venguis Gaudí. Sigues Gaudí.
— Entenc.
— Ara estem jutjant allò que es va fer fa cinquanta anys, i per tant el que toca als artistes d’ara és empènyer cap endavant. Aplica’t, i fes-ho!
— Què tenen en comú, els artistes catalans que vostè promou a la Xina?
— S’alimenten molt de l’estètica. Tots ells (Riera i Aragó, Santi Moix, Eduardo Arranz-Bravo, Alberto Peral, Miquel Gelabert, Agustí Puig ….) són molt diferents entre si, però visiblement influïts per la cultura catalana: els mites, les històries, la fauna, la terra, els aliments, els colors… per exemple, veig un predomini del color taronja.
— El taronja?
— És un tret en què m’he fixat, simplement. Apareix sovint. I aquesta sensibilitat estètica que dic la teniu aquí mateix, no passa enlloc més.
— Hi ha moltes ciutats al Mediterrani.
— No com Barcelona. Busca-la, Barcelona ha crescut com si fos la capital del Mediterrani i els artistes que exposo han crescut amb ella. Es veu clarament l’evolució del seu art amb el de la ciutat i la cultura.
“Barcelona ha crescut com si fos la capital del Mediterrani i els artistes que exposo han crescut amb ella”
— I per què no tenim una fira com Arco, doncs?
— Caldria una fira o un festival d’art contemporani a Barcelona. Si va funcionar Art Basel a Miami, imagina’t a Barcelona: teniu una ciutat on la gent vol anar fins i tot a l’hivern!
— Estàs dient de muntar un Basel Barcelona?
— Em temo que ja és tard per això. Ja us ha pres el lloc París. Feu una cosa pròpia, feu la vostra versió d’un festival o fira d’art contemporani. Ho teniu tot perquè funcioni. I, més que en el que teniu, repeteixo: fixeu-vos en el que sou.
