Fa poques setmanes va reobrir l’experiència virtual del Museu del Barça, després d’uns llargs mesos de reajustaments i actualitzacions. És l’últim dels retocs abans del seu trasllat sencer a l’antic Palau de Gel, aquella mítica pista del 1971 on vam caure compulsivament de cul mentre provàvem d’arribar a l’illa central de l’escut, sota els magnífics vitralls de Fornells Pla. Ara la pista és tancada. És impressionant entrar en aquell bar i veure un mur on abans es podia contemplar a través dels vidres tot el remolí de nens lliscant en el sentit contrari a les agulles del rellotge, remullant els guants de llana blaugrana damunt del glaç o agafant-se de les mans amb el primer crush. Una paret, senyors. I, rere aquesta paret cega i muda, el futur museu.
Està prevista la seva inauguració el 7 de juny. El que se’ns permet dir per ara és que no serà un museu tan ple d’objectes i fetitxes, com ho és l’actual (que ja es va deslliurar per exemple de la seva poc ordenada col·lecció d’art), i que el factor multimèdia i tàctil i en serà la tònica general. Una àrea anomenada màquina del temps, una altra amb un fort protagonisme de les seccions femenines, un reconeixement a la Masia, i sobretot un espectacular espai en forma tubular del qual només podem saber (o explicar) que mai no s’haurà vist res igual ni a Barcelona ni al món. Immens. King size. Sense ulleres. Aquesta seria la principal diferència amb el Virtual Dream actual, que, ja havent estat avançat envers la resta de museus de clubs de futbol, donarà pas el mes de juny a una nova experiència encara més realista i directa.
El museu ja el coneixem (i té un nom que sap tothom), és el primeríssim en visites culturals a Barcelona i només perquè la Sagrada Família no ha volgut classificar el seu museu com a museu: les botes d’en Kubala (que ell mateix es pintava de daurat, el primer ordinari molt abans que Nike), la multiplicitat de trofeus exhibits, les primeres (i minúscules) pilotes d’or, les mítiques samarretes amb les quatre barres, la gran paret de vídeo amb la més emotiva de les produccions, un espai propi per a Messi… És realment cert, com em comenten, que llevat d’algunes excepcions l’explicació de la història del club ha d’anar aprenent a remuntar-se a partir de l’any 2000, si no vol ser massa plasta per al públic jove. És a dir saltar molt per damunt dels anys anteriors si no és per referir-se als orígens, a les ancestrals prohibicions i evidentment a l’ànima omnipresent de Johan Cruyff. Una ànima que sobrevola tota l’atmosfera, infinitament més que aquell nom que sap tothom i que molts no voldrien saber, i que encara pretén presidir la llotja dels nostres records.
La visita, com és sabut, pot incloure accés als vestuaris o finalitzar amb el recorregut pel passadís que du cap a la gespa (només el lateral), i tota la resta són fotografies virtuals amb virtuals jugadors o des de diversos suposats llocs del camp. El que més sorprèn és veure com el visitant estranger s’atura a llegir totes i cadascuna de les explicacions, a diferència del que fan en els museus d’art del país, amb una avidesa que sembla dirigir-se a aprovar-ne un examen. I un es mira aquest espai, condemnat a desaparèixer en poc més d’un mes, i no pot evitar recordar que el mateix Camp Nou tancarà per les mateixes dates i que estem davant dels últims dies de poder caminar entre aquest ciment armat que, de tan tronat, sembla ciment totalment desarmat i senil. Parets impregnades de fum de cigar i cervesa (malgrat tot), racons sagrats personals i intransferibles, seients de tota la vida, lavabos de tercera regional i plaques de penyes com tatuatges a la pell que es resistiran moltíssim a marxar.
Sembla que aquesta escorça, aquesta pell, també tindrà un record en el nou estadi quan s’inauguri. Suposadament, serà el 2024 (veurem si la Sagrada Família els atrapa), però de moment aquest Colisseu dels anys cinquanta quedarà durant molts mesos abandonat mentre va prenent la silueta de queixal corcat i acaba definitivament a terra. Mentrestant, el seu museu fa les maletes a la vorera del davant i ocuparà un aire encantat amb udols sobre gel. Serà aquest principi de juny, les obres estan avançades i serà l’únic lloc del Camp Vell on encara podrem fer alguna activitat fins que s’erigeixi el Nou. No sé quant triga una atmosfera, o una paret, en agafar el to entranyable del record. En fer-se part de la família. Sí que sé que les apostes de futur que té present el museu no poden ni han de pretendre reconfortar la nostra patètica nostàlgia. Ara toca crear els records de les dècades vinents. Daurar les nostres mateixes botes. El futur no ha deixat de ser mai, de fet i en tota la història, una virtual realitat.
