Doble visita de l’orquestra que, per a molts melòmans és –recorden des del Palau de la Música Catalana– “la millor del planeta”. La Filharmònica de Berlín actuarà en dates contigües, els dies 1 i 2 de maig, als dos temples modernistes més emblemàtics

de la ciutat, la Basílica de la Sagrada Família i el Palau de la Música Catalana. El primer dels esdeveniments forma part d'una col·laboració amb l'Orfeó Català, un projecte que haurà conegut prèviament -a finals d'abril- una sonada vetllada a la sala de concerts que habitualment acull la Filharmònica de Berlín. La poderosa orquestra, que òbviament no necessita presentació, tornarà a interpretar juntament amb l'Orfeó Català una obra coral popular de Wolfgang A. Mozart -la Missa de la coronació, Kv. 317- que els organitzadors de la Philarmonie qualifiquen d'“operística” per l'àgil i sensible interacció de solistes i cor en la comunicació d'un missatge profundament humà, que sembla transcendir credos. La vinculació del solo de soprano de l''Agnus Dei' amb l'ària de la comtessa 'Dove sono…' de Le nozze di Figaro -en què es lamenta per la irremissible llunyania dels moments de complicitat amb el seu cònjuge- potser n'és una prova. Tornant, en qualsevol cas, als artífexs de l'esdeveniment, aquesta no és la primera ocasió que les entitats musicals estableixen una col·laboració, però sens dubte és una de les més importants. El primer de maig, a la majestuosa arquitectura de Gaudí es podrà escoltar així mateix el delicat motet Ave verum corpus, compost pel salzburgès l'últim any de la seva vida, pocs mesos abans de la seva obra final, el mític Rèquiem. Una mena de murmuri que cala profund en l'ànim de l'oient, fins i tot si originalment celebra la naturalesa espiritual del fill de déu i la remissió dels pecats que el sacrifici possibilita, d'acord amb l'eucaristia cristiana. La peça, que Mozart va regalar a un professor de música del balneari en què es trobava la seva dona encinta, obligada a mantenir repòs, és una de les joies menys conegudes del catàleg mozartià, minimalista en contrast amb l'expansiva missa, composta dotze anys abans, el 1779. Un tarannà semblant al del motet, en tractar-se d'una obra amb protagonisme del cor, és la 'Pregària per Ucraïna' (Gebet für die Ukraine) de Valentin Silvestrov, compositor nascut a Kíev el 1937, que podrà escoltar-se per primera vegada a la Basílica. L'endemà, ja a la sala de concerts barcelonina, el to del concert de la Filharmònica de Berlín continuarà sent en gran manera mozartià. De fet, s'inclourà al programa dues peces de la seva època de joventut, de factura brillant, que no deixen de sorprendre per la seva precocitat. Així, el concert del dia 2 de maig s'iniciarà amb l'expressiva Simfonia núm. 25, en Sol menor, KV 183, que diversos especialistes han considerat impròpia d'un jove de 17 anys. El caràcter dramàtic del seu primer moviment, en la tonalitat de la popular Simfonia núm. 40, KV 550, va justificar la seva elecció a l'escena d'obertura de l’Amadeus de Milos Forman. A aquella obra orquestral li seguirà una peça fins i tot anterior en data de composició, el lluminós motet per a soprano Exsultate jubilate, Kv. 165, concebut per Mozart el 1773. Intervindrà la cantant Louise Alder -present ja al concert de Berlín, i al programat a Madrid l'endemà- sota la direcció, així mateix, de Kirill Petrenko, actualment titular de la Filharmònica de Berlín. A la segona part, el conjunt orquestral tornarà a reprendre el protagonisme per oferir una interpretació de la Quarta simfonia de Robert Schumann, la versió definitiva de la qual, de 1851, explora tots els racons de la sensibilitat romàntica portant-la al paroxisme de l'expressivitat. Es tracta del punt àlgid d'un cicle, Palau 100, que aquesta temporada ja ens va oferir -recentment, fa tot just unes setmanes- una inoblidable versió de la Missa en si menor de Johann S. Bach, oficiada per John Eliot Gardiner i el seu Cor Monteverdi.

Carol López, autora d’una obra com Bonus Track -que es va poder gaudir la temporada passada al Teatre Lliure de Gràcia- posa en escena en la present la seva versió del clàssic de Choderlos de Laclos a la seu de

A partir de l'11 de maig i fins al 15 d'octubre es podrà visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona una exposició dedicada a la figura controvertida del Marquès de Sade, una mostra que -en paraules dels organitzadors- “explora les implicacions estètiques, filosòfiques i polítiques del llegat de l'escriptor llibertí

Donatien Alphonse François Sade (1740-1814) a la cultura contemporània”. Sense perdre de vista la incidència de la seva producció literària al segle XX (a les creacions, per exemple, de Guillaume Apollinaire, Georges Bataille, Salvador Dalí, Toyen i Man Ray, Pier Paolo Pasolini, Marcel Brodsky, Robert Mapplethorpe, Pierre Molinier i Susan Meiselas), s'indaga l’ascendència de la seva proposta en l'actualitat, amb instal·lacions d'artistes com Paul Chan (Sade for Sade's Sake, 2009), Shu Lea Cheang (Sade X, 2019), Teresa Margolles (PM 2010, 2012 ), Joan Morey (Gritos & Susurros, 2009) i Kara Walker (8 Possible Beginnings, or: The Creation of African-America, 2005), entre d'altres. Comissariada per Alyce Mahon i Antonio Monegal, aquesta exposició apel·la a la funció crítica -si es vol, negativa- de la proposta sadiana, en la línia del que apunta Adorno i Horkheimer a la Dialèctica de la Il·lustració, amb evidents reminiscències nietzscheanes. Similarment, des del CCCB assenyalen que “el dilema és si llegir Sade com un filòsof a qui cal interpretar seriosament o com un novel·lista que es limita a construir fantasies extremes. Per superar aquesta contraposició, podem considerar que Sade ens proposa un desafiament: per la via de la ficció, ens convida a imaginar els límits i els perills de la sobirania del desig. Servint-nos de guia o mediador, ens porta a preguntar-nos si els seus escrits representen una filosofia de la llibertat, emancipadora i subversiva, o una filosofia del mal, que mostra la dimensió excessiva i violenta de l’experiència humana”.

Últims dies per descobrir l'obra d'Hermen Anglada Camarasa (Barcelona, 1871 – Port de Pollença, 1959), en una exposició que assenyala, des del titol, la construcció d'un personatge per part de l'artista en qüestió.

Segons expliquen des del Museu Nacional d'Art de Catalunya, Anglada Camarasa "va gestionar i controlar la seva carrera amb un gran zel". En el fons, el disseny i control de la pròpia imatge ens remunta als inicis de la modernitat, amb un creador tan llunyà i mític com Petrarca -llegant a la posteritat una sèrie de textos en què es forjava la seva imatge, com més tard i de manera més tendenciosa, faria per exemple Jean-Jacques Rousseau. Pensant, però, en l'artista català, que va néixer el segle posterior a l'Il·luminisme, la quantitat de documents donats per la família, inventariats al Centre de Recerca i Coneixement del museu, coincideix amb l'efemèride del 150è aniversari del seu naixement. Per tot això, l’exposició Anglada Camarasa. L'arxiu premeditat suposa "una ocasió inèdita per conèixer totes les cares de la seva personalitat a través de la documentació que ell mateix va generar. La mostra posa en relació la documentació del fons amb una selecció d’obres d’Anglada Camarasa i ho fa amb una museografia en la qual es recrea l’espai propi d’un arxiu". A més, els visitants podran familiaritzar-se amb el procés creatiu d'Anglada Camarasa i la rellevància que va tenir la seva obra, sent considerat com "l'artista català amb més projecció internacional entre Marià Fortuny i Joan Miró".