No era mala idea programar a un escenari tan característic, festiu i obert a la naturalesa ―habitualment acompanyat de bon temps, en aquestes dates― com és el Teatre Grec de Montjuïc.

Al cap i a la fi, l’anomenada Water music, així com la Music for the Royal Fireworks de Georg Friedrich Händel són composicions celebratives, encarregades pels reis Jordi I i Jordi II. Amb tot, la reubicació de l’esdeveniment, a la sala gran de l’Auditori, permetrà que la música arribi en condicions més homogènies als oients. Potser es perd en efecte per causa de la nova escenificació, però és probable que la pirotècnia barroca es faci ostensible en un major nombre d’assistents. De fet, Jordi Savall, l’especialista en música antiga més reconegut d’aquestes latituds, molt apreciat també a França, és seguit per un gran nombre d’oients que valoren la coherència de la seva cerca d’una sonoritat més pròxima a l’autèntica, així com la difusió de partitures relegades a un segon plat, pràcticament oblidades. En aquest sentit, tot just fa tres mesos va poder escoltar-se una magnífica versió de la desconeguda Passió segons Sant Mateu de J.S Bach, a la mateixa sala de l’Auditori.

LLEGIR MÉS

Colofó a una gran temporada de concerts al Palau de la Música, Simon Rattle dirigeix la Berliner Philharmonie, una de les orquestres més llegendàries i efectives del panorama musical.

El programa, intens ja en la primera part, promet emocions fortes també a la segona, amb la imponent Simfonia núm. 1 en do menor de Johannes Brahms. Una obra que va estrenar quan tenia 43 anys, després de catorze anys d’esbossos i revisions. La crítica ha senyalat aquesta inseguretat com a resultat de la mescla d’admiració i complex que encara li provocava el simfonisme de Beethoven (mai van poder coincidir en vida, ja que el geni de Bonn va morir l’any 1827 i Brahms va néixer l’any 1833). Un concert organitzat per BCN Clàssics en col·laboració amb Palau 100, que experimentarà, a més d’una luxosa prèvia aquell mateix dia, la interacció del conegut director i dels cors locals ―Orfeó Català, el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i el Cor Jove de l’Orfeó Català― en un concert en format breu, en el qual també participarà l’organista Juan de la Rubia per interpretar peces de Pau Casals o de Henry Purcell, entre d’altres.

LLEGIR MÉS

La pinzellada d’Antoni Saura és tan característica com la seva paleta cromàtica. Encara que l’exposició Tragèdia-Creació, a la Galeria Mayoral, compila tot just una quinzena de quadres,

apreciem la lluita, la confrontació productiva que s’escenifica en bona part de la seva obra. Respecte a les seves creacions de les dècades dels cinquanta i seixanta, l’artista va explicar que van néixer “d’una imperiosa necessitat de cridar”. L’expressivitat és en efecte extrema, com urgent la necessitat d’expressar allò inexpressable, d’atallar les emocions descarrilades. La veritat de l’abstracció sembla manifestar-se com a desig d’un figurativisme negat, que empeny l’espectador a comprendre la forma, a reflexionar sobre el seu propi equilibri en un combat “cos a cos”, en paraules del mateix Antonio Saura.

LLEGIR MÉS

L’oxímoron titular ―La llum negra― inevitablement poderós, busca referir justament una modalitat de la comprensió mitjançant l’art que s’allunya de la claredat

habitual, que s’aparta del predomini d’una mirada que identifica el que és vist per recrear-se només en la forma recognoscible. L’exposició, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al 21 d’octubre, especula sobre la possibilitat d’una altra mirada, tal com indica el subtítol: Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta. Alguns dels artistes reunits són d’incontestable rellevància (com ara Antoni Tàpies, Barnett Newman, Joseph Beuys), però, juntament amb aquests, el visitant podrà descobrir creacions que pretenen suscitar una perplexitat simptomàtica. Comissariada per Enrique Juncosa, la mostra es defineix com a “una aproximació sense prejudicis a l’art i a les tradicions esotèriques”, presents i reunits en la majoria de civilitzacions arcaiques, utilitzats originàriament amb objectius religiosos, per al control de les forces de la naturalesa. La reinterpretació avantguardista d’aquest propòsit fundacional és aparèixer amb llenguatges diferents de les creacions que es reuneixen al CCCB. Més que un salt o una professió de fe, la contemplació i el gaudi d’aquesta altra banda de la raó requereix una mirada oberta, conscient de la funció ritual de l’art des dels seus orígens.

LLEGIR MÉS