Jordi Martí, número 2 de la llista de BComú liderada per Ada Colau i tinent d’alcalde de Cultura en el mandat que ara acaba, ens cita a la superilla del carrer Girona amb Consell de Cent. Un dels emblemes dels Comuns. El que fa uns mesos era un bullici de cotxes, avui és una plaça de terra. Això sí: una plaça que, de moment, encara està en obres.
— Quin és el model de ciutat de BComú?
— El tenim aquí al costat. Es podria resumir amb les superilles. És un model que comença l’any 2015 quan constatem que la transformació olímpica i totes les transformacions posteriors han fet de Barcelona una ciutat global, però que el següent pas ha de ser un catàleg de polítiques públiques diferents. L’ambició de ser una ciutat global està molt bé, però el principal objectiu que té un ajuntament és aconseguir que la ciutat continuï sent un lloc per viure, que no expulsi els ciutadans, que no generi més desigualtats socials i que tingui un aire respirable.
— Aquest és l’èxit del govern d’Ada Colau en els últims vuit anys?
— Els Comuns el que fan és posar la llavor. Dir que hi ha d’haver un canvi. I que això passa per fer polítiques diferents en l’àmbit de l’emergència climàtica, l’emergència social i d’un model econòmic que sigui més sostenible. És a dir, que no generi tantes desigualtats i que no sigui tan orientat als serveis. Hem de pensar models de progrés econòmic que siguin sostenibles socialment i ambientalment.
— Diuen, però, que el model de les superilles crea gentrificació.
— Aquest és un clàssic de fa dècades. Alguns diuen que quan tu poses un parc en un barri gentrifiques. Fins i tot quan hi poses una biblioteca. Jo sempre responc el mateix: l’alternativa, llavors, és no fer millores? És obvi que s’ha de millorar la ciutat. I si tenim un aire irrespirable, que segons l’Agència de Salut Pública mata més de 1000 persones l’any, cal actuar per treure els cotxes de la ciutat. Que això pot gentrificar? D’acord, però s’han de prendre mesures per no gentrificar.
— Quines són aquestes mesures?
— De dos tipus. Primer: regulació. Aquí els liberals es resisteixen molt perquè continuen tenint una confiança cega en el mercat. I regular vol dir crear plans d’usos perquè el comerç, els equipaments i els serveis siguin plurals i diversos. I segon: s’ha de fer molt habitatge públic per tal de regular els preus del lloguer i que l’habitatge es consideri un dret, igual que la salut o l’educació.
— Un dels cavalls de batalla dels Comuns és el preu de l’habitatge, però sembla que no s’acaba de trobar el desllorigador.
— Amb l’habitatge s’ha badat. Segurament és la principal badada que hem fet aquests 40 de democràcia: no adonar-se que seria la nova emergència d’una ciutat global. Els Jocs Olímpics ens van fer una ciutat global i van fer incrementar el preu del sòl. L’única manera de regular això és construir habitatge públic. Des de l’any 1979 fins ara pràcticament no s’ha construït habitatge públic i el que es construïa era per vendre i, per tant, al cap de 30 anys deixava de tenir l’etiqueta d’habitatge protegit. Aquestes són polítiques a molt llarg termini perquè són mesures que volen canviar models estructurals.
— Quin és l’objectiu final?
— Des de l’any 1979 fins ara pràcticament no s’han fet nous habitatges públics de lloguer. Ara n’hem fet gairebé 4.000 i doblarem el parc d’habitatge públic en els propers dos anys. Això és suficient? No. Això ens permetrà passar de l’1% d’habitatge públic al 2% i escaig. Viena, que és el model de referència, està al 30% d’habitatge públic. Imagina’t el tram que queda.
“La principal badada que hem fet aquests 40 de democràcia ha estat no adonar-se que l’accés a l’habitatge seria la nova emergència d’una ciutat global”
— I quin paper hi té l’àrea metropolitana?
— En aquest moment tenim un operador metropolità d’habitatge que està en disposició de construir milers d’habitatges sobre sòl públic i amb inversió privada. Aquest és un model de futur. Ara bé, ens trobem amb una dificultat: l’esfera metropolitana ja no és la dels 36 municipis, sinó la dels 160 municipis i de més de 5 milions d’habitants.
— I això com es governa?
— Crec que la solució està en l’Estatut del 2006 que proposava una distribució territorial per vegueries. I, per tant, crear la vegueria de Barcelona. L’Estatut proposa anul·lar les diputacions i convertir-les en set vegueries. En el nostre cas, la vegueria coincideix exactament amb la regió metropolitana i, per tant, seria fantàstic que tinguéssim una vegueria administrant i governant una gran regió metropolitana.
— No té la pinta que això acabi passant, oi?
— Potser no a curt termini, però insisteixo, és una proposta que està a l’Estatut. És la Catalunya ciutat. Articulada amb grans regions metropolitanes i, entre elles, una de molt gran. Contra el que alguns diuen: que avui Catalunya continuï sent un país reconegut amb una llengua i una cultura pròpia té molt a veure amb disposar d’una gran plataforma de projecció que és la seva capital.
— Hem parlat d’habitatge. Anem al turisme. Quin és el model turístic de BComú?
— El model turístic és que Barcelona ha de continuar tenint turistes, però no pot ser una ciutat turística. Perquè la gent ens entengui: una ciutat turística és aquella que basa tota la seva activitat econòmica majoritàriament en el turisme. En una ciutat l’activitat econòmica es divideix en dues parts: aquella activitat pròpia del viure en comú i l’economia que va portes cap enfora, com son les exportacions o les inversions. Si aquesta segona part la centrem tota en el turisme tindrem una ciutat de salaris baixos i una ciutat per ser usada i no per ser viscuda. I, per tant, el que nosaltres proposem és diversificar aquest paquet econòmic. Hem d’orientar la nostra política econòmica cap a la reindustrialització, cap a la recerca, cap a tots aquells sectors de l’economia que generen bona ocupació i que són sostenibles des del punt de vista ambiental.
“Si centrem tota l’activitat econòmica en el turisme tindrem una ciutat de salaris baixos i una ciutat per ser usada i no per ser viscuda”
— S’ha de reduir el turisme?
— Jo crec que sí. Com a mínim contenir-lo. Ara l’hem aturat, però encara és molt alt. Amb el PEUAT (Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics), s’han aturat els hotels i hem contingut una mica l’activitat turística. Des del meu punt de vista hi ha determinades activitats turístiques que no tenen cap interès.
— Com quines?
— Per exemple: els creuers de visita d’un únic dia son la típica imatge d’una ciutat orientada al turisme. Una ciutat que només està pensada per ser usada. Això no té cap sentit en una ciutat com la nostra on podem competir a nivell internacional amb molts altres àmbits de l’activitat econòmica.
“Els creuers de visita d’un únic dia son la típica imatge d’una ciutat orientada al turisme”
— I en el cas dels creuers d’inici i final de trajecte?
— N’hi pot haver-hi algun. No és una oposició frontal. Ara, és una activitat molt poc interessant. Jo posaria l’accent en una infraestructura fonamental com és el port, que ens serveix per enviar cap al món tot allò que som capaços de produir els barcelonins i els catalans. Ara, també hem d’imaginar tota la zona industrial, que a més és sòl públic, o la nova activitat econòmica industrial com el DFactory que ha fet el Consorci de la Zona Franca.
— L’Hermitage també es va plantejar al port.
— L’Hermitage tenia tres problemes. Primer: era en sòl públic. Segon: una ciutat que vol ser capital cultural, que tenim una cultura i una llengua pròpia, s’entregava a una franquícia. I tercer: segons els seus promotors estava orientat als creueristes. Això no té cap interès. Tothom diu que s’ha de combatre la massificació turística. Ara quan preguntes com s’ha de fer ningú s’atreveix a dir no a les coses. I quan governes t’has d’atrevir a dir no. Dir no a l’Hermitage i dir no a l’ampliació de l’aeroport.
— Alguns els presenten com el partit del no.
— Quan ets una ciutat d’èxit i des d’una lògica global has de triar. I triar vol dir sí a determinades coses i dir no a determinades altres. Hem dit sí a la Copa Amèrica i hem dit no als Jocs Olímpics d’Hivern. Hem dit sí al Mobile i hem dit no a l’Hermitage. No és un problema dir no. Barcelona té prou orgull i és prou potent per poder escollir. Ja no som la Barcelona dels 80 o del 90. Avui el que necessitem és triar bé per imaginar una Barcelona que, a més de tenir ambició, sigui una ciutat per viure.
— Quins són els principals reptes que té la ciutat en els pròxims anys?
— Primer l’habitatge, sens dubte. I aquí hem de continuar treballant en les tres línies: habitatge públic, regulació i provocar que el sector privat faci habitatge de protecció. Segon: l’àmbit de la mobilitat. Hem d’acabar de resoldre la mobilitat de l’àrea metropolitana. Per mi hi ha dues infraestructures centrals: la línia 9, que és matèria de la Generalitat, i la connexió del tramvia. A banda, hem de resoldre la gran assignatura pendent que són els trens de Rodalies. Tercer, un model econòmic que ens faci marxar definitivament d’aquesta dependència dels serveis, del turisme. I, finalment, continuar amb un pla de barris ambiciós perquè el codi postal cada vegada condicioni menys el teu projecte de futur.
“Ja no som la Barcelona dels 80 o del 90. Avui el que necessitem és triar bé per imaginar una Barcelona que, a més de tenir ambició, sigui una ciutat per viure”
— Sempre acabem igual. Digui’m una cosa positiva de Xavier Trias.
— El caràcter, el tarannà. Sempre he tingut molt bona relació amb ell. Té un tarannà d’una altra època, que s’ha anat perdent, i que s’hauria de recuperar.
— De Jaume Collboni.
— La insistència. Realment ha passat una travessia i no ha llançat la tovallola.
— D’Ernest Maragall?
— El seu compromís. Molta gent li ha criticat aquesta cosa d’allargar tant la seva carrera política. Jo soc dels que penso que ve d’un compromís sincer amb la ciutat.
