Preguntat sobre quin és el paper del públic en un concert de música culta, el director romanès Sergiu Celibidache responia que cap ni un o, com a molt, el de molestar els intèrprets. La idea és compartida pels espectadors: en efecte, el concertgoer prototípic de la clàssica és aquella espècie de llepafils que maldaria per escoltar els seus ídols lluny del brogit d’estossegades i telèfons mòbils, sol com un mussol dins del mar de butaques d’un auditori. La idea és una mica hiperbòlica perquè, tot i que passi en escassíssimes ocasions, notar com un miler de persones respiren a l’uníson durant una simfonia o veure com el veí de butaca plora amargament per obra i gràcia de Puccini també té la seva conya. En qualsevol cas, d’ençà del déu Wagner al públic se’l deixa a les foques i –de l’escenari estant– se li exigeix que faci el fotut favor de callar fins que li toqui aplaudir o boar.
Més enllà de la distorsió i dels canvis estètics en la música, la sonoritat moderna es diferencia per la intervenció directa del públic en les partitures. La meva extraordinària interpretació de Dio! Mi potevi scagliar d’Otello a la dutxa té ben poc a veure amb la tradició verdiana, però hi ha una relació consubstancial entre teixit musical d’I want to break free i els crits corals dels assistents al mític concert de Queen a Wembley. Per altra banda, la tradició mana que l’experiència d’un concert impliqui el silenci que es mantingui durant la música, però també quan aquesta s’acaba; és així com la part més important d’un recital s’esdevé tot just quan clou la música i la memòria ha de digerir amb molta paciència tot allò que hom acaba d’escoltar (per aquest motiu, en molts països civilitzadíssims de nord enllà es prohibeixen taxativament els aplaudiments després d’una interpretació).
Des d’aquesta perspectiva, sempre m’ha cridat l’atenció l’auge dels festivals. El seu fenomen de peregrinació de masses no és nou; la gent viatja als escenaris del Primavera amb el mateix frenesí que els cursis feien cua de genollons a Bayreuth. Però a diferència de l’escolta que exigeix el patrimoni musical, els festivals contemporanis han tingut la gràcia (o la temeritat) d’embotellar l’omnipresència de la música a les nostres vides, conformant un sistema d’audició tremendament estressant. Festivals com el Primavera mostren la pretensió inequívoca d’eliminar el silenci que hi ha entre concerts i s’ordeixen amb la voluntat explícita d’esgotar el temps equiparant-lo a la música. Aquí no hi ha compàs d’espera, el final d’un concert se superposa mil·limètricament al principi d’un altre i, com a molt, l’oient pot experimentar un brevíssim reset al temps d’anar a buscar una birra.
En el fons, el format festival porta fins a les darreres conseqüències la presència d’un fil musical perpetu en les nostres vides. Evidentment, l’excel·lent música dels Blur, Depeche Mode o Rosalía no té res a veure amb la matraca sonora que experimentem quan entrem a una botiga, viatgem en un taxi o ens aïllem del soroll del món fent Shuffle a Spotify. Però l’actitud del festivaler és la d’algú que vol equiparar el seu temps d’oci al decurs musical i que, lluny de voler rememorar l’escolta, viu assedegat d’un input perpetu en forma d’estímul. No té res d’estrany que els seguidors més fidels de la vida festivalera necessitin una dosi extra de doping per aguantar aquesta marató d’emocions i que, en acabar les tres jornades d’un esdeveniment com el Primavera, hi hagi penya que s’ha d’agafar vacances perquè ha acabat autènticament destrossada de tanta felicitat musical.
L’actitud del festivaler és la d’algú que vol equiparar el seu temps d’oci al decurs musical i que, lluny de voler rememorar l’escolta, viu assedegat d’un input perpetu en forma d’estímul
Mirant el cartell d’aquest nou Primavera al seu web, es pot comprovar fàcilment com el disseny de cada jornada (amb els grups dels noms apilats de major a menor grandària, depenent de la seva hipotètica rellevància) és una imatge acumulativa de lletres tan embotides que sembla pensada perquè no es pugui llegir sense fatiga ocular. Passa el mateix amb un nivell de música que resulta impossible d’escoltar amb la mateixa intensitat durant un piló d’hores, desafiant els límits de la nostra corporalitat. En aquest sentit, els ideòlegs d’aquests tipus d’esdeveniments han vist molt clarament que l’acumulació, la dispersió i el contínuum d’estímuls són els factors clau de la cultura contemporània. Qui busqui silenci durant una interpretació musical o vulgui meditar després d’un quartet de Beethoven, ai las, haurà de quedar-se a casa i acabar parlant sol amb el seu reproductor musical.
És bonic comprovar com, a dia que passa, et converteixes lentament en una antigalla nostàlgica. Gaudiu del Primavera. Sense pausa, evidentment.
