Encara es veuen pancartes electorals penjades en arbres, fanals i plafons col·locats amb cares somrients i seductores arreu de la ciutat. Ja sabem els resultats, aquest article no va d’anàlisis ni de possibles pactes. Les campanyes passen per les nostres vides com una finestra d’intensitat, com un divendres de Passió, una tradició que en aquest cas cada quatre anys ens posa en una gran sobretaula familiar per discutir si les coses van prou bé i de qui és culpa que no hi vagin. En termes més ciutadans, és una assemblea de veïns que no ha de renovar president perquè toca sinó escollir-ne el millor de l’escala, i això evidentment crea tensions. Sobretot en un poble, on els veïns es coneixen i s’han de saludar cada dia, i on tothom sap de quin peu calça cadascú. Sí, sobretot en un poble. Com Barcelona.
A mode de cançó d’en Sisa podem dir que hi ha l’empresari que volia un ajuntament més amic, i que no ha parat fins a aconseguir-ho, però que encara tinc dubtes que hagi provat de fer-se més amic de la gent. Hi ha l’activista, o directament el comunista, que ha hagut d’enarborar una bandera massa distant entre la idea i la realitat com també li passa, per cert, a l’independentisme: prometre més habitatges socials, o la igualtat de classe, té el petit problema que s’ha de fer. Com la independència, exactament. Per això la campanya ha estat tan llunyana del llenguatge ciutadà, perquè en aquest poble tots sabem el que s’ha fet i el que no s’ha fet, i ha estat impossible dissimular cap de les dues coses.
Hi ha les zones pacificades, que fan goig de veure i no tant de goig de viure, com sembla que han expressat els seus veïns més propers. Hi ha el jove que busca feina, però feina per pagar un pis, i que massa vegades ha de demanar ajut als pares o als avis. Hi ha els guàrdies urbans, que segurament no desitgen haver de semblar més antipàtics, i hi ha el lobby del tramvia, que ara deu estar aixecant quatre-cents telèfons alhora. Hi ha l’expat, que s’ho mira des de fora perquè encara que visqui aquí vota (i tributa) on vol, i que no sap ni li importa què vol dir això de conservar la identitat genuïna d’aquest poble. Barcelona, vull dir. Quan dic poble, vull dir Barcelona. I si entenen una altra cosa, tampoc s’equivocaran.
Hi ha el càrrec públic inquiet pels resultats, hi ha el funcionari que es limita a dir “uns altres que se’n van”, hi ha els turistes que volen una mica més de Barri Gòtic i una mica menys d’empatx de modernisme perquè ho troben més “autèntic”, com els búnquers del Carmel. Hi ha sobretot la Sagrada Família, erigint-se majestàtica per damunt dels seus il·lusos enterradors, i hi ha les pintures d’urbanisme tàctic que es pregunten si ara es podrà fer urbanisme més estratègic. Hi ha les promeses, hi ha Montjuïc, i el Morrot, i l’aeroport, i en Jaume Plensa, i en Pulgarcito. Hi ha els de la plaça Artós, superats per Trias, i els de l’Ateneu Popular de Nou Barris, superats per Collboni. Hi ha l’Eixample, on aquest poble sempre es resumeix i es desempata, i hi ha els comerciants i professionals liberals que han posat alguna espelma a Sant Pancraç. Hi ha els independentistes, que han descobert que de vegades per guanyar cal no voler guanyar-ho tot, i hi ha els constitucionalistes, que han après que els veïns del tercer segona, o aquells que pengen estelades allà a la cantonada mar/Besòs, són tan veïns com ells.
Hi ha els taxistes, l’únic gremi que ha posat el seu vot públicament en venda (o més ben dit, han exposat la seva venda), i hi ha els parcs sense herba que es moren de sequera i de deixadesa. I hi ha els motoristes, és clar, que respiren pel simple fet d’haver deixat de ser perseguits per uns dies, i els ciclistes que esperen no perdre ni un mil·límetre d’espai. Ah, i els abstencionistes, és clar. Els infal·libles guanyadors de la nit. Hi ha gent que és impossible que s’equivoqui, suposo que perquè s’han equivocat estrepitosament massa vegades.
En aquesta paella mar i muntanya haurem de conviure els propers quatre anys, senyors i senyores de l’escala, veïns i veïnes, nens i nenes, grans i menuts, moros i cristians, mercès i eulàlies. Sembla que aviat ens torna a tocar un altre huracà electoral, amb somriures seductors i cartells que costen de treure, amb promeses enganxades en l’aire, amb brindis al sol i brindis a l’ombra, però aquí haurem d’esperar a veure com entenen el que hem decidit. Si era un plebiscit, el resultat està clar. Si era una altra cosa, ja ens explicaran. Ara bé, ha tornat a quedar clar que no som una ciutat com les altres. Que mantenim una forta singularitat. I que, abans i després d’una campanya, el barceloní ja sap força bé el que vol. El meu resum: si alguna cosa no vol, és desaparèixer. Si ho saben escoltar o no, ja és una cosa “diferenta”.
