Si sou capaços que un nen aixequi la vista de la pantalla de la tablet, la videoconsola o la tele i us faci cas durant cinc minuts, encara que sigui parcialment, proveu d’explicar-li que, als anys vuitanta i noranta, quan et començaves a fer gran, et regalaven un rellotge de polsera. Si aconseguiu que aquest nen que dèiem no us engegui a l’acte amb un “OK, boomer” perquè, pel que sigui, li heu despertat un mínim de curiositat, li podeu dir que, aquest primer rellotge, te’l solien regalar per la primera comunió. També que, malgrat que els pares, avis o padrins es deixessin una pasta a la joiera per comprar-te un Omega, Seiko o Citizen amb corretja de pell o acer inoxidable, quan obries l’estoig que contenia el regal experimentaves una secreta desil·lusió perquè, en realitat, el que tu desitjaves era un modern rellotge-calculadora C-80. Per increïble que li pugui semblar a aquest marrec hipertecnològic que t’escolta amb escepticisme, els nens dels vuitanta i noranta estàvem absolutament fascinats per un gadget que Casio va treure al mercat el 1980 i que semblava sortit d’una pel·lícula de ciència-ficció: un rellotge de polsera que, a més de donar-te l’hora, incorporava les funcions bàsiques d’una calculadora. Una passada, vaja.
Traumes infantils a banda –a mi no em van regalar mai el rellotge-calculadora de Casio–, quan jo era petit, posseir un primer rellotge de polsera tenia una forta càrrega simbòlica. Començaves a ser amo del teu temps, però també a ser-ne esclau. S’entén què vull dir? Els grans et deien que podies sortir fins a les set i això comportava un cert grau d’autonomia, però ja no podies jugar despreocupadament fins que et fessin un crit sinó que, de tant en tant, havies de mirar el rellotge perquè no et passés l’hora. El temps: comences preocupant-te per si encara pots fer una partida més amb els amics abans de l’hora acordada i, de cop, t’has fet gran i preguntar-te si encara hi ets a temps o si ja fas tard adquireix un significat molt més profund. En fi.
El nen del segle XXI pensa que, per sort, ara quan et fas gran ja no et regalen un rellotge de polsera, sinó un iPhone que, a més de donar-te l’hora i tenir calculadora, serveix perquè els pesats dels pares es quedin més tranquils quan surts de casa. Tot i que em faci una certa ràbia admetre-ho, he de donar la raó a aquest nen que m’he inventat per escriure aquest article: l’smartphone ha convertit en prescindible el rellotge de polsera. És el nostre rellotge de la polsera. De la mateixa manera que també és la nostra calculadora, gravadora, llanterna, mapa de carreteres i moltes coses més. Paradoxalment, però, això no ha pas comportat la ruïna de les rellotgeries. Ben al contrari! Només cal passejar pels carrers més elegants de Barcelona i comprovar que moltes persones, sobretot homes, es gasten autèntiques fortunes en rellotges de polsera: Rolex, Cartier, Audemars Piguet, Longuines, Patek Philippe, Tissot, Tag Heuer, Hublot… El de la rellotgeria, especialment la de luxe, continua sent un negoci pròsper. Per què?
Estatus. Per a la gent amb diners o que vol aparentar tenir-ne, el rellotge és un gran símbol d’estatus que poden passejar per tot arreu lligat al canell. Ho és, seguríssim, per l’home a qui, dies enrere, tres lladres van robar, a Barcelona, un rellotge valorat en 500.000 euros. Per fortuna, sobretot per a ell, el va poder recuperar l’endemà mateix, gràcies a una operació conjunta dels Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional.
No cal dir que vull viure a una ciutat on et puguis passejar tranquil·lament amb un rellotge de mig milió d’euros al canell, si en tens ganes i t’ho pots permetre. Però, potser caldria recordar que, per molt que et puguis permetre comprar-te un rellotge valorat en milers d’euros, el que realment compta és el temps i aquest no té preu.
