— Hem sopat i dinat moltes vegades, però, en canvi, hi ha moltes coses de tu que no sé.
— Clar, perquè ens coneixem d’aquestes trobades d’amigues, però de la resta de temes no en parlem gaire.
— Per exemple, no sé si ets creient.
— No soc creient. Vaig anar a un col·legi religiós, estic batejada, he fet la comunió, la confirmació i a la confirmació em van confirmar que no era creient. Serveix per això la confirmació, no? Però, en canvi, sí que reso!
— Com a hàbit?
— Clar! Pensa que a mi em van acostumar a resar cada nit el jesusito de mi vida, l’àngel de guarda dolça companyia i el pare nostre.
— Cada nit?
— La meva mare era creient! I el meu pare un agnòstic rematat, però a casa hi havia l’hàbit de resar cada nit abans d’anar a dormir. No ho fèiem en veu alta eh? Però quan érem més petites sí.
— Les monges sabien que no eres creient?
— Jo crec que no. De totes maneres a COU ja no fèiem religió i la monja que havíem tingut era una monja molt moderna.
— Eres bona estudiant?
— Aplicada però caòtica. Em costava molt organitzar-me. Jo crec que dec ser TDAH perquè em costava molt concentrar-me i em despistava amb qualsevol cosa. Però amb els anys em vaig anar centrant.
— Diries que vas tenir una bona infantesa?
— En tinc un bon record, però no diria que vaig tenir una infantesa pletòrica. Recordo que de vegades sentia enveja quan les meves amigues anaven al poble de vacances, perquè nosaltres no en teníem de poble. Al ser de Tarragona ja no ens calia anar a buscar la platja a un altre lloc, però per mi llavors era casa.
— Com neix el teu interès per ser actriu?
— D’una manera molt natural i inherent. Ho vaig dir sempre a casa i quan jugava amb les amigues jo dirigia els jocs. En el fons estava teatralitzant i repartint els papers que havia de fer cadascuna. I tinc records de molt petita pujant a una cadira i fent de Montserrat Caballé. El meu avi també era actor i tot i que no el vaig veure mai sobre un escenari, perquè va deixar de fer teatre de molt jove, segurament també hi va tenir molt a veure.
— L’avi matern?
Sí, en Josep Maria Tarrassa. Treballava a Ràdio Tarragona fent veuetes. Feia el personatge infantil Maginet Pelacanyes i devia haver-hi alguna cosa que em devia influenciar.
— A casa, per tant, ho van veure sempre bé.
— No et pensis. Vaig tenir el suport de l’avi que hi va jugar a favor. Però a casa sabien que jo era una mica tastaolletes: ara vull ballar, ara vull tocar el piano, ara vull fer teatre i recordo que el meu pare em va dir: “tu això ho vols fer per fardar, la carrera d’actor i actriu és per fardar”. I, paral·lelament a fer les proves d’ingrés a l’Institut del Teatre, vaig fer les de Comunicació Audiovisual a la Universitat Ramon Llull. Perquè a més, jo havia entrat a Història i vaig pensar: “què hi foto a Història jo?”. No m’interessava gens. Al final només va ser l’Institut del Teatre.
— Què és el millor de la teva feina?
— Que no és una feina.
— No és una feina?
— No. És una vocació. I a més tinc una sort que no me l’acabo. Que potser no faig el tipus de teatre que m’agradaria? Potser, i ara obriríem un altre meló. Però també en faig un altre amb el que m’ho passo molt bé i faig passar-ho molt bé a la gent. Això no vol dir que no et faci patir pensar en si s’acaba, si no em truquen més, però, vaja, com a qualsevol altra feina.
— El plus d’inestabilitat que tenen les professions més artístiques.
— Artístiques o simplement autònomes. No vull donar-li aquesta cosa romàntica de la feina artística. Un tio que és lampista estarà patint igual que jo.
— Les aixetes s’espatllen sempre. I l’edat en el seu cas no sé si és tan determinant com a la teva feina.
— Això sí. En el meu cas has d’estar demostrant constantment que ets apte. Però si el lampista el dia que ve ho fa malament, o embruta molt o és un imbècil, no el trucaran més tampoc.
— Diries que t’has convertit en l’actriu que volies ser?
— No. Jo em veia fent un Txèkhov al Lliure i encara penso en el dia en què a veure si cauen d’una vegada les etiquetes i ens donen aquesta oportunitat.
— Què impedeix que puguis fer un Txèkhov al Lliure?
— Doncs això, que no caiguin les etiquetes d’actriu còmica o humorista. I a vegades sense la paraula “actriu”, directament et diuen còmica. Som actors i actrius que podem fer moltes coses.
— Com recordes el teu primer dia a l’Institut del Teatre? S’assemblava al que vèiem a Fama?
— No (riu). I m’hauria agradat que ho semblés. De fet, tenia una amiga que anava molt de Fama, perquè ella volia que allò fos Fama i anava vestida com els de la sèrie.
— “La fama cuesta y aquí es donde vais a empezar a pagar, con sudor”. Em sé de memòria la frase.
— De cop i volta t’adones que allò (Institut del Teatre) no és com a la tele. Va ser molt més terrenal i pràctic del que pensàvem. Jo sempre dic que si ens haguessis posat als de la meva promoció davant de la facultat d’Enginyeria Industrial haguéssim colat perfectament perquè érem l’anti glamur i l’anti faràndula. El Cesc Casanovas, el David Olivares, el Pau Miró, l’Òscar Muñoz, el Xavi Serrano. Érem súper normals i zero “numereros”.
— Amb molts d’ells hi has acabat treballant al Polònia.
— Però jo crec que ha estat casualitat perquè venim de fer coses molt diferents. I a més a l’Institut del Teatre no fèiem res que s’hi assemblés. Potser el que s’hi acostava més era el Cesc que feia imitacions. Vam coincidir al Polònia per punyetera casualitat i mira, portem mitja vida junts!
— L’aplaudiment del públic és millor que un orgasme?
— No. L’orgasme és molt més físic. Crec que el més proper a un orgasme metafòric és clavar una rèplica i que te la riguin, més que no pas l’aplaudiment final. Perquè d’aplaudiments sempre n’hi ha, més o menys intensos, per protocol o compromís. Però que durant la funció sentis que la gent riu o s’emociona és molt més gratificant. I de fet per mi és molt més plaent el públic quan he cantat que no pas quan he actuat.
— No sabia que cantaves.
— M’ho passava tan bé! Cantava jazz. Primer amb un grup pseudo-amateur amb uns amics que es deia Blue Crepe Jazz Band i després vaig conèixer la Clara Luna, el Santi Careta, el Dani Comas, el Santi Serratosa. Vivíem a Gràcia i ens agradava el jazz. I vam començar a cantar. I és això que tenen els músics, que són tan generosos i no van amb tantes punyetes com els actors. Vam fer un grup que es deia Les Voisins, perquè érem tots veïns.
— Acabes de debutar com a novel·lista amb el llibre No ho sé, digue-m’ho tu (Navona). Dius que és auto-ficció.
— Perquè el germinat soc jo.
— La protagonista és una dona, mare, en un procés de separació, a qui se li mor la mare, apareix un avi com el teu. Em sona.
— L’avi és l’únic a qui no he sabut canviar-li el nom, ni la professió ni el lloc.
— Quan vas començar a ser conscient que la gent menteix?
— (sospira). Que les mentides fereixen i que pots ferir mentint, a l’adolescència. Quan vas entrant a l’edat adulta i fas servir la mentida com a arma de destrucció massiva.
— La protagonista viu permanentment en la mentida i l’autoengany i hi ha un moment que es pregunta si es comença mentint primer als altres o a un mateix.
— Jo volia parlar d’aquella sensació que moltes vegades ens envaeix de dir: “soc una estafa” per la manera de ser, la manera de fer, que si ets un bluf, que si enganyes a la gent, que vas d’una cosa que no ets. I tot això neix d’una falta d’autoestima.
— I a què ho atribueixes?
— El fet d’estudiar teatre fa que et comparis molt amb els altres. Ser jutjat. I si no tens l’autoestima molt ben col·locada, quan pel teu ego et penses que en el teu micro-món ets “lo más” i de cop i volta aquest món s’obre i veus que hi ha més gent, et comences a comparar a molts nivells. I la novel·la neix a partir de voler descobrir si mentint-me a mi mateixa el que estic fent és mentir als altres. És una mica paranoia tot plegat. A veure com ho expliques! (riu)
— Ets partidària de fer saber a algú que l’estan enganyant?
— Uf, en soc partidària, però de vegades no m’he vist capaç de dir-ho. Suposo que per por a sortir-ne esquitxada. En segons quins terrenys potser és més fàcil advertir que en d’altres.
— Qui va ser la primera persona que va llegir el llibre?
— Li vaig enviar directament a l’Ernest Folch (l’editor) perquè anava de puto cul. El vaig entregar in extremis!
— Abans que l’Ernest no el va llegir ningú?
— Havien llegit algunes coses la Marta Bayarri, la Marta Buchaca, la Mireia Portas…
— L’ha llegit el teu fill?
— No. Ni crec que el llegeixi fins d’aquí a molts anys.
— Per?
— Perquè m’ho ha dit ell: “no me’l llegiré”. També crec que encara no està preparat per llegir aquest tipus de literatura. Primer que llegeixi coses més lleugeres.
— M’ha encantat com està escrit.
— A mi això em ruboritza molt. Però quan el vaig donar a llegir sempre vaig pensar que havia escrit una cosa que no estava pas malament (riu). Perquè a més, com que no m’hi jugo res a nivell professional, doncs no m’angoixa.
— La teva mare, la Menchu, va morir ara farà un any de forma inesperada. Encara no havies acabat el llibre. Creus que li hauria agradat?
— Jo tenia molta por. Pensava, quan el publiquin a veure com s’ho pren. A veure si entén que hi ha molta cosa ficcionada. Tampoc no hi surt res que jo no hagués parlat ja amb ella.
— No devia ser fàcil haver d’acabar el llibre enmig d’un procés de dol. Com ho vas gestionar?
— M’ha servit com a teràpia i a més, la mort de la meva mare ha transformat el llibre.
— Sí, perquè a la protagonista també li passa això.
— La figura de la sirena que ha d’anar sortint. I descobreixo que probablement és la meva mare. Ha estat tot molt intuïtiu.
— Un amic em va dir que les mares no moren mai.
— És veritat (s’emociona)
…
Amb ella ens costava molt dir-nos t’estimo, però, darrerament, ens ho havíem dit. I ara a qui ho dic molt és al meu pare. I al meu fill ja li he ensenyat que això s’ha de fer i ell ja m’ho diu de manera natural.
— Nosaltres som fills d’una generació on dir t’estimo costava molt.
— Perquè ells han estat la generació de la practicitat, de no mostrar sentiments perquè la vida és anar per feina. I també aquesta cosa catalana tan tancada de “no estiguem per hòsties”. I llavors veies les pel·lícules americanes i tota l’estona s’estaven dient t’estimo i et semblava tot molt estrany.
— La influència de la mare en la protagonista és molt important. Costa no repetir patrons?
— Aprenem per imitació i les emocions també s’aprenen imitant. Per això de vegades costa reeducar-se.
— Ser mare ha estat tal com t’ho havies imaginat?
— Ara que tinc un fill adolescent entenc què és l’adolescència pel record de la meva pròpia experiència; en canvi, el caos de quan són bebès, és una altra cosa. Jo aquella època ho vaig passar molt malament. Probablement, també perquè som una generació bastant poc soferta.
— El llibre també sobrevola les dificultats que tenim per prendre decisions. Si et pregunto per la més difícil que has pres?
— Soc una persona a qui costa molt prendre decisions i si a sobre és per alguna cosa que afecta el meu fill, ni t’ho explico. Et diria que estic convençuda que vaig prendre una molt mala decisió quan, mentre estava fent una obra de teatre amb la companyia Menudos al Teatre Malic, em van oferir una cosa amb El Terrat per anar-me’n a Madrid i me’n vaig anar. I crec que aquesta decisió em va penalitzar molt artísticament.
— Què hi vau anar a fer a Madrid?
— Un programa que es deia La última noche que pretenia ser com una mena de Saturday Night Life i va ser una merda perquè el van cancel·lar i tots hi havíem posat molta il·lusió. Per sort, ells mateixos em van rescatar i vaig tornar a Barcelona a fer 7 de notícies amb el Toni Soler. L’experiència a Madrid no em va donar cap mena de visibilitat ni repercussió. Vaig fer diners i ja està. I em sap greu perquè vaig fer-hi molt bons amics, però jo crec que si m’hagués quedat al Teatre Malic fent aquella funció, a nivell teatral la meva carrera hauria fet un altre recorregut. És l’única decisió que de vegades penso: aquí la vaig cagar.
— Si només és aquesta, tampoc t’ha anat tan malament.
— No, no m’ha anat gens malament.
— Com ets quan t’enfades?
— Molt visceral, soc un misto. També et dic que em dura relativament poc. Ara és quan els altres comencen: “Però què dius! Si portaves una setmana que no em parlaves!”
— Et preocupa el que la gent pensi de tu?
— Cada cop menys.
— Tens sentit de l’humor?
— Sí. Un sentit de l’humor selectiu, però procuro envoltar-me de coses que em facin riure.
— Hi ha alguna cançó que sempre que te la posis et faci plorar?
— My Favourite Things de Somriures i llàgrimes. Quan arribava el canvi d’harmonia no podia seguir cantant-la i em posava a plorar com una imbècil.
— Portes gairebé 18 anys al Polònia. Vas pel camí de fer el rècord Guinness com el teu avi.
— No, perquè al meu avi li van donar el Guinness per estar 50 anys ininterromputs al capdavant d’un programa de ràdio.
— Per això ho dic, vas camí de.
— No home no! Amb 70 anys no em veig jo fent el Polònia. Jo em veig jubilada.
— Amb una paraula, què ha significat aquest programa a la teva carrera professional?
— Estabilitat. Família.
— Èxit?
— No te la poso. No considero que hagi estat una persona que ha tingut èxit. Èxit n’ha tingut el programa, però no pas jo. I no és falsa modèstia.
— El teu fill que no llegeix el teu llibre, et mira a la tele?
— Ara comença a fer-li vergonya. És que és adolescent, és normal que es comenci a avergonyir de mi, és el que toca.
— Què prepares per a després de l’estiu?
— Doncs estic molt contenta perquè faré Escape Room amb el Borja Espinosa, la Paula Vives i el Joel Joan i estarem al Condal pels vols de desembre.
— Com t’agrada prendre’t el ColaCao?
— Amb beguda vegetal, d’arròs o civada i freda, amb molt ColaCao.
