Que el teu nom (el teu cognom) conformi un terme en tots els diccionaris del món vol dir que la teva empremta és inesborrable. Sade és avorridíssim, repetitiu, un escriptor mediocre pel meu gust, però el seu plantejament és tan cru, va tant al moll de l’os, toca tan la fibra i ens posa tant davant del mirall, que és lògic que la seva ànima sobrevoli cada vegada que diem que algun fet o algú és un sàdic. L’antagònic seria un masoquista, un terme que també existeix gràcies a un cognom i que, encara que sigui des de la part feble de la relació de domini, des del punt de vista literari em sembla profundament més interessant. Tant se val l’estil, ara mateix, però: el CCCB ens obre la portes a Sade, el marquès, fins al 15 d’octubre, amb una gran exposició acompanyada de diversos actes i conferències. I això no és exactament literatura.
Sí, Sade és avorrit i monotemàtic, però ens planteja preguntes difícils de respondre. Ara que estem tots preocupats per la intel·ligència artificial, abans no hauríem de tenir també por de la nostra pròpia intel·ligència? Perquè clar: hi ha alguna cosa més perillosa que un animal racional? Una màquina racional, com a mínim, no té instints animals. Però resulta que nosaltres som animals i que, a sobre, som racionals. La combinació ens pot portar a un retorciment, a una sofisticació del mal, a una sublimació del dolor i de la tortura (ara mateix a València tindran un conseller de cultura torero), que és exactament d’on ve l’acceptació del terme al diccionari: “comportament sexual en què l’excitació i la satisfacció eròtica i sexual és provocada pel sofriment físic infligit a altri”. Per mi la definició és inexacta, però serveix per a entendre el concepte: als humans, de vegades, ens encanta (però és que ens encanta!) fer mal.
Una màquina racional, com a mínim, no té instints animals. Però resulta que nosaltres som animals i que, a sobre, som racionals.
La llibertat o el mal, es titula, precisament, l’exposició. Hi trobarem diversos artistes plàstics que van dedicar-li obres, o quasi tota l’obra, o quasi la vida: Toyen, per exemple, l’artista sueca surrealista (i d’aspecte força androgin), va concentrar bona part de la seva obra a l’erotisme i la il·lustra tota una Justine (el llibre principal del marquès), i en aquesta exposició hi veiem malsons i somnis de l’artista on el desig i la frustració es besen delicadament. Però també hi veurem obvietats (la part que trobo menys interessant del sadisme) com manilles, cadires immobilitzadores, fuets i tota la parafernàlia carnavalesca que pugui acompanyar una vulgar masmorra de barri.
Aquesta és la part avorrida de Sade (i tal vegada de l’exposició), però no deixa de ser ineludible: els sàdics físics es repeteixen com l’allioli i concentren totes les energies en el nyic-nyic als mugrons, com si fossin nens petits, quan si alguna cosa interessant pot tenir el sadisme és el domini mental i no les cinquanta o cent cinquanta mil ombres de Grey. L’erotisme de les peces d’art, doncs, és molt més interessant que els utensilis de Fisher Price per a Adults que sempre m’ha semblat la limitada caixa d’eines de la comunitat BDSM.
Sade va molt més enllà d’això: l’exposició ens ensenya també el vessant polític del marquès, tot fent-nos veure que el nostre sadisme és present arreu i també a les institucions. Votem de manera egoista, de vegades sàdica, i els governants es comporten sovint amb una crueltat i una supèrbia que sembla que duguin per dins la perruca. Llibertat sona a liberal, com neoliberal pot sonar a llibertí, i confondre la llibertat amb el llibertinatge pot ser alguna cosa més que una frase per adonar-nos que és exactament el que sovint desitgem en la intimitat. Era Sade un llibertí políticament? Tot el contrari: com a contemporani de l’època de la Il·lustració, defensava la racionalitat, els límits i condemnava la violència i l’horror que va seguir la Revolució Francesa.
Sade no ens convida a ser violents, sinó a comprovar la nostra pulsió violenta, que és molt diferent. Per molt que a les masmorres molts tinguin fantasies amb els uniformes nazis, Sade assenyala el fenomen abans del fenomen per advertir que el mal existeix i que, molt més que existir, és una pulsió. Una pulsió que rebutja alliberar en el pla col·lectiu o social. És el que ens exposen les fotografies d’Andrés Serrano, barrejant religiositat, política i sexe fins a l’escàndol i l’escatologia. Potser l’artista més sàdic dels convidats a l’orgia.
L’exposició ens ensenya també el vessant polític del marquès, tot fent-nos veure que el nostre sadisme és present arreu i també a les institucions
Però també Joan Fontcuberta i els seus murals de fotografies, en aquest cas conformant la sàdica figura, o un cartell de la radical (i francament insofrible) Saló o els 120 dies de Sodoma de Passolini, tan insofrible com (per tant) tan adequada a l’estil del nostre protagonista. També hi ha Paul Chan, Guido Crepax, Joan Morey, Kara Walker, evidentment Man Ray i el gran sadomasoquista Dalí, una bona selecció que podria haver estat una mica menys evident però que compleix a la perfecció amb la intenció monotemàtica, quasi claustrofòbica, del sadisme: nyic-nyic-nyic. I també cultura de masses, Sade com un precursor del pop, de tantíssimes icones, com ja ho va ser (i perdoneu-me) la creu de Jesús: el gran símbol sàdic per excel·lència.
Literatura, cinema (ineludibe Albert Serra), còmic, música (m’hauria faltat més referència a la música, tan abundantíssima en la temàtica), religió, política, filosofia, teatre (sí, el marquès també tenia vocació teatral). Tot plegat sota el fil conductor de la paraula “passió” en cada part del recorregut (“Passions polítiques”, “Passions perverses”, “Passions criminals”), que torna a dur-nos quasi inevitablement a la “passió” de Crist i aquesta encisadora ambivalència del terme. I una pregunta directa per als temps que vivim: quan el maltractament o l’esclavitud són consentits, continuen essent maltractament i esclavitud? Pensa en l’últim contracte laboral que has signat. Pensa en si el teu superior et maltractava. I pensa en si, al cap i a la fi, durant un bon temps ja et va compensar. És clar que aquest és un altre terme del diccionari.
