La consellera delegada de Girbau, Mercè Girbau, recorda com si fos ahir les paraules del seu pare Pere Girbau que va aprendre l’anglès de gran per poder fer la bugada en un mercat global: “Hem de tenir moltes canyes parades”. I ella va encara un pas més enllà: “Ara som gairebé més caçadors que pescadors”. Així és el Cas Girbau explicat per Mercè Girbau durant una nova sessió del cicle True Leaders organitzat pel The New Barcelona Post en col·laboració amb EY per conèixer de primera mà els diferents líders empresarials i els seus casos d’èxit en un entorn exclusiu amb una trentena de presidents, CEO i directors financers.
Abans, però, de posar fil a l’agulla deixeu-me recordar perquè Girbau és considerada una “multinacional de butxaca” que és un concepte que té molt a veure amb allò que el consultor alemany Hermann Simon definia com a Hidden Champions.
L’expressió no és nova. Ni de bon tros. Recollint les paraules de Xavier Cambra, president de la Fundació Enciclopèdia Catalana i editor del llibre Multinacionals de butxaca: “Girbau és un clar exemple de multinacional de butxaca i Hidden champion. Multinacionals sovint amagades que no surten massa als mitjans, però que fan una gran feina i són líders mundials”.
Tant és així que explicar Girbau amb les dades actuals és parlar d’un jugador global amb una facturació de 180 milions d’euros, més de 800 treballadors, 16 filials, presència a 130 països i una quota de mercat mundial del 5% —sense comptar les noves empreses de la Xina—. A tall d’anècdota, també val la pena afegir que “a Cuba, de la rentadora industrial en diuen una Girbau i que més que un altre país és un altre planeta”. Sí, una Girbau des que el govern cubà fruit del gran interès de Fidel Castro va convidar industrials catalans a través de la Cambra de Comerç de Barcelona i van obrir la primera delegació comercial per donar servei als hotels dels espanyols. En canvi, als Estats Units es van rebatejar amb la marca Continental perquè els hi deien que el seu nom costava de pronunciar, però aviat tornaran a tenir el nom que ja coneix gairebé tothom.
La capitana de la multinacional de butxaca
Girbau és una empresa familiar i una multinacional de butxaca de la mateixa manera que agafant el fil de l’historiador Jaume Vicens Vives, la Mercè Girbau seria una capitana d’indústria. De Vic al món. Encara que diuen que ser capità dona també molts mals de cap, Mercè Girbau mira l’empresa familiar amb innovació, sostenibilitat i internacionalització, alhora que intenta anticipar-se a tot allò que encara està per venir recollint de la millor manera possible el llegat del “trident sènior” format pels germans Pere, Toni i Teresa Girbau.
Girbau és considerada una multinacional de butxaca amb més de 16 filials, presència a 130 països i una quota de mercat mundial del 5%
Mercè Girbau no pensava treballar a l’empresa familiar. De fet, va treballar gairebé més d’una dècada en el sector bancari entre Barcelona i Madrid. Va deixar la banca, explica, perquè no tenia temps per dedicar-se a la família, però el seu pare li va fer una oferta “irrebutjable”. D’aquelles que surten a les pel·lícules. Així va ser com va tornar a casa i va començar a treballar a Girbau fins que el 2008 va assumir-ne la codirecció general juntament amb el seu cosí Pere i el 2016 es va convertir en consellera delegada després d’incorporar-hi un director general extern.
Tornem als orígens i recordem algunes fites històriques de la mà de Mercè Girbau.
La història de Girbau comença amb el “Joan del Ferro” que era un mecànic de Manresa que es va instal·lar a Roda de Ter. Anys després va arribar el primer taller de fabricació i reparació d’aparells electromecànics (ràdios, rentadores o cotxes) situat al carrer Pla de Balenyà de Vic de la mà de Joan Girbau Vilageliu i Pere Girbau Barbosa. D’aquella època es recorda l’acord amb Philips per a la fabricació d’equips de raigs X.
Mercè Girbau no pensava treballar a l’empresa familiar, però el seu pare li va fer una oferta irrebutjable
L’any 1950 es van incorporar Pere, Toni i Teresa Girbau al negoci familiar. Tot va anar segons el camí previst fins que tots tres germans “van patir molt” amb el deute ocasionat per la crisi del petroli del 1973 i la caiguda del turisme. La internacionalització va començar llavors perquè “l’exportació era l’última sortida”. Això sí, tot autofinançat i “sempre amb pocs préstecs”.
De canya en canya i amb algunes aliances destacades com ICEM o Speed Queen van arribar a França, Cuba, els Estats Units, el Regne Unit, Brasil, Argentina, Aràbia Saudita, Alemanya o la Xina i alerta que “els alemanys, per exemple, reben un suport del país que nosaltres no tenim”.
“És notícia avançada que Girbau obrirà una filial a Malàisia per créixer al sud-est asiàtic”
Menció a banda mereixen “l’aventura difícil” de la joint venture a la Xina amb un fabricant local per aprofitar la seva xarxa de distribució en temps de pandèmia, “la mala experiència i les batacades amb un soci local a l’Índia o la notícia avançada que Girbau obrirà una filial a Malàisia per créixer al sud-est asiàtic. En el futur, podem necessitar endeutar-nos perquè el creixement pot ser inorgànic”, detalla.
Un pas al costat, un pas al futur
Fetes les presentacions, entrem al detall dels hits del col·loqui que vaig poder mantenir amb Mercè Girbau. Per què va decidir deixar la direcció general l’any 2016? “Estava enfocada en el dia a dia i tant el meu cosí com jo volíem temps per analitzar i anticipar-nos al sector i la indústria. Va ser una reflexió de família, instaurar un nou model i dedicar-nos a la innovació, la sostenibilitat i l’estratègia. M’agrada molt visitar clients, veure filials i estar en contacte amb la gent, preocupar-me per la cultura d’empresa”, explica.
Deia l’anterior ponent del cicle True Leaders i president d’honor del Grup Borges, Antoni Pont, que “la família és una de les poques veritats d’aquest món”. Tota la raó. A ulls de la Mercè, Girbau es troba en una transformació que va de “l’empresa familiar a família empresària”. Per entendre’ns, la família hi és però la professionalització tant en la gestió com en el consell també. “La pròxima generació ja no estarà en les tasques de gestió, només al consell. A la següent generació, integrada per 14 persones, hi ha molts artistes… Veurem com evoluciona”.
“M’agrada molt visitar clients, veure filials i preocupar-me per la cultura d’empresa. La pròxima generació ja no estarà en la gestió, només al consell”
De la decisió de Mercè i Pere Girbau de fer un pas al costat va néixer i créixer Girbau Lab com a plataforma d’innovació oberta, les aliances amb el DFactory o el Tech Barcelona per apropar-se al talent i Indpuls com a hub d’innovació industrial impulsat de forma conjunta amb Fluidra per fomentar la col·laboració entre grans empreses industrials i emergents que comparteixen reptes de transferència digital o sostenibilitat. Aquí hi té molt a veure la inspiració del “créixer fent créixer” del Xavier Marcet o l’execució estratègica en mans de la Mariona Sanz o la Clara Guasch. Més concretament, el focus principal de l’estratègia de recerca i desenvolupament de Girbau és la sostenibilitat i el món tèxtil, afegint també noves tecnologies i nous sistemes de rentat. “Ens frena fer la competència als clients i per això no hem fet una xarxa pròpia de bugaderies d’autoservei, però s’ha d’aportar valor afegit amb la rentadora del futur i obrir-nos al sector tèxtil”, assegura Mercè Girbau.
Seny, rauxa, persones…
Teresa Girbau deia ja fa molts anys que a Girbau hi havia persones abans que treballadors. Pere Girbau parla sovint de “seny i rauxa”. Mercè Girbau recorda que abans tenien “una cultura més paternalista”, però ara tenen un propòsit d’impacte positiu per a les persones i per al planeta.
A la seva indústria només hi ha un 25% de dones i és per això que des de Girbau es potencien també les vocacions Stem a la recerca d’enginyeres. La consellera delegada reivindica: “Som un espai de desenvolupament de persones. Tenim molt per fer per aconseguir una organització més plana i abaixar el nivell de presa de decisions. Hem fet el canvi generacional i ara volem perpetuar els valors i deixar una empresa molt humana, més diversificada i enfocada a la sostenibilitat que ens donarà moltes oportunitats. A ningú li agrada haver de rentar roba, però encara queden molts anys perquè desaparegui aquesta necessitat”.
Capital i somnis
Obrir-se o no al capital? Aquesta és la qüestió. I aquesta és la resposta de Mercè Girbau: “Podria ser, en el futur, per necessitats de creixement, però avui ho veiem lluny. Tenim la vocació de mantenir l’empresa familiar”. La seva visió? Creixement via geriàtrics, bugaderies d’autoservei o coliving. El seu somni? La bugaderia neutra o regenerativa.
Així doncs, donem per acabada la segona sessió del cicle True Leaders que va comptar amb l’assistència de Núria Basi (Basi Group), Elena Massot (Vertix), Jaume i Mar Grego (Leti Pharma), Eva Lluch (Lluch Essence), Salvador Garcia Ruiz (Abacus), Ramon Sagalés (Sagalés), Albert Manchón (Altoplast), Ruben Sans (Aijec), Joan Ignasi Monfort (AED), Mar Galtés (Tech Barcelona), Albert Jordi (Laboratorios Ordesa), Gonzalo Tobía (Grafik Estudio), Edelweis Obiol (Servihabitat Servicios Inmobiliarios), Eduard Farga (Isern Medical Telecom) o Ariadna Belver (Belver&Co), entre d’altres.
Aviat més i millor True Leaders.
Persona a persona i Cas a cas.
